Reproduïm dos breus fragments del llibre de Pablo Sastre Forest «Komun. Assemblearisme i comunalisme populars a Euskal Herria» (Col·lectiu Bauma, 2018). El llibre conté dos textos de l’autor traduïts al català: «Batzarra, gure gubernua» (Elkar, 2013) «Komun ’17» (2017). Està prologat per David Algarra Bascón.
El llibre es pot comprar aquí en paper i es pot descarregar en pdf a la Biblioteca.
1. El rei ha entrat a l’assemblea sense fer massa rebombori
El període històric en el qual aquest relat comença, l’Edat Mitjana, a Europa ja hi havien algunes forces promotores d’un estat i, al mateix temps, hi havia pobles i nacions que en vivien al marge.
Cadascuna d’aquestes nacions tenia la seva tradició política.
En general, la forma de governar-se dels pobles bascos durant uns quants segles fou l’assemblea comunal.
Les assemblees poden ser de molts tipus. En aquest llibre, quan parlo sobre l’assemblea em refereixo a l’assemblea del poble o comunal.
(Utilitzaré la paraula poble per referir-me tant a una població petita com a les persones que hi viuen, a la seva gent. El poble són els de baix, la gent senzilla, aquells que no són rics, etc.)
A l’assemblea, la gent del poble debatia i decidia els assumptes i problemes que tenien en comú.
Abans de l’aparició del Regne de Navarra, abans que l’església prengués força, i després també durant un llarg període de temps, sembla que la majoria de bascos es governaren a través de l’assemblea. Tot indica que hi va haver assemblees per tot Europa, però al segle XI els poderosos de la major part del continent les van neutralitzar o bé en van prendre el control.
Als Pirineus, aquest procés anava molt més endarrerit.
Uns segles després de la caiguda de l’imperi romà, als pobles bascos no hi havia cap tipus d’estat. Les institucions bàsiques eren les següents:
– la família (la casa)
– els sistemes d’ajuda mútua
– el batzar o biltzar (assemblea comunal)
– les terres del poble o les muntanyes comunals
– els usos i costums
– les milícies
– les institucions de coordinació entre diferents pobles
Si aquestes institucions existiren, va ser perquè les societats del moment les necessitaven; els homes i dones de l’època, amb totes les seves innegables limitacions i aspectes criticables, van fer perdurar aquestes institucions mentre van poder i voler.
Comentaré un parell de qüestions sobre cada una d’elles i començaré fent un incís sobre la família.
Als pobles bascos, com arreu del món, la família era la institució principal i es consolidava arran de la necessitat de cuidar els infants.
Quan dic família, aquí, em refereixo a la família no patriarcal, és a dir, al tipus de família en la qual el pare no és la figura principal.
D’alguna manera, la unitat política era la casa. Aquells que participaven a l’assemblea, algunes vegades dones però més sovint homes, eren els representants de casa, que hi defensaven els interessos de la família.
L’activitat política de la família estava lligada a l’àmbit domèstic, a la casa i les seves terres, als avantpassats… és a dir, estava lligada al baserri (mas o casa de pagès).
Podem parlar dels sistemes que en aquests pobles funcionaven activament:
– El sistema parental, en el qual es gestionava, entre altres qüestions, qui es casa amb qui.
– El sistema social, i més concretament, el sistema dels primers veïns.
– El sistema polític: l’assemblea.
Sobre el sistema parental, sobre el comú i altres qüestions ens n’ocuparem al final del llibre, només introduiré ara molt breument el sistema de primers veïns que hi havia establert.
Aquest sistema reunia diverses cases d’un mateix barri, que en basc s’anomenaven auzo etxeak (etxe aizoak a Zuberoa) [1] .
Tot i que la majoria de feines domèstiques quotidianes es feien entre els de casa, en situacions excepcionals, imprevistos, situacions d’emergència o simplement quan la feina s’allargava, els primers veïns s’ajudaven mútuament.
Els petits agricultors s’arreglen entre quatre o cinc veïns durant l’època de sembra, de collita, per fer herba, durant l’època de verema, per collir la patata o castanyes, fer llenya, batre el blat, posar tanques, matar el porc, esquilar les ovelles, fer una gran bugada un cop a l’any, bregar el lli, etc. I també es presten altres tipus d’ajuda: deixar el cavall, demanar el tractor, cuidar l’infant, portar aigua, regalar algunes pomes, donar un sac de roba, cuinar a la casa del veí, cuidar el que està malalt, acollir una veïna perquè ha sigut maltractada, donar un cop de mà, fer un favor, o ajudes d’un cop a la vida com ara un casament o un funeral [2].
Per començar, com a mostra de bona acollida, a la família que acabava d’arribar al poble se l’ajudava a construir la casa.
El sistema dels primers veïns és una institució que satisfà ràpidament les necessitats de les famílies del barri basant-se en l’ajuda mútua. Ho fa d’una forma hàbil i alhora lleugera, sense càrrega, sense que ningú estigui per sobre de ningú, ni l’assemblea.
No es pot entendre l’essència d’aquests pobles sense tenir en compte el sistema dels primers veïns. Especialment, no es pot concebre l’assemblea. Com es podria entendre que a un poble hi hagués una relació política entre la gent (assemblea) sense una relació quotidiana entre els seus veïns?
La relació institucional entre els primers veïns dominava en tot moment per sobre de la resta d’institucions que ordenaven la societat fora de l’àmbit familiar.
Quan en un barri s’establien bones condicions, la institució dels primers veïns estava molt viva: quan les finques eren bastant petites i les famílies vivien dispersades en un radi proper, quan no hi havia grans diferències de classe i quan hi havia moltes ganes per tot allò que era comunal.
En canvi, a mesura que la jerarquia social augmentava, les ajudes mútues es deterioraven.
(…)
2. Els senyors dispersen les assemblees dels pobles
A Castella , l’any 1200, “excepte els jueus i els àrabs”, la majoria de la gent podia participar en les assemblees del poble. Dos segles més tard, van fer fora les dones, després, només hi podien assistir els veïns i, finalment,l’any 1400, ningú més que els rics. Alhora, el rei va nomenar regidors, que s’encarregaven de totes les funcions de govern que fins llavors havien estat en mans de l’assemblea [24].
L’any 1400, doncs, l’estatus social era decisiu a l’hora d’ocupar els càrrecs municipals de la zona de domini castellà (incloses, per tant, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa). A diferència de Navarra, a Castella, per ser veí d’una ciutat s’havia de ser hidalgo, per la qual cosa, a part de ser noble i estar alfabetitzat, s’havia de ser ric [25]. Tenir aquest títol oferia l’excepcionalitat fiscal i la possibilitat d’arribar a càrrecs municipals. Al segle XV, un de cada deu guipuscoans tenien el dret de ser veí i, tres segles més tard, només un de cada cent [26].
La monarquia castellana va establir consells tancats en totes les ciutats i pobles bascos grans que estaven sota el seu domini.
A diferència dels consells oberts, els consells tancats no tenien participació directa del poble. Quan sorgiren les ciutats, en un inici, els ajuntaments van prendre el model dels consells oberts. Tres segles més tard, però, si és que no va ser abans, es van tancar els consells de les ciutats, i es van imposar els consells municipals formats per rics.
Tot i així, la majoria de pobles d’Àlaba i Navarra van seguir governant-se mitjançant el model de consells oberts; a Biscaia i Guipúscoa només els més petits.
Amb tot això, segons dades històriques, podem dir que l’any 1650 aproximadament la meitat de Navarra estava exclosa del govern del poble pel fet de no ser veí; per la seva banda, els veïns, a més d’anar perdent poder de decisió, la majoria no arribaven a càrrecs municipals generalment per no tenir prou béns.
Al segle XV, als consells de la zona d’Urduña podien participar-hi tots els veïns [27], però a la ciutat d’Urduña , com a totes les ciutats d’una mida considerable, al final les competències van quedar en mans dels veïns que es feien més amb l’ajuntament. Els consells veïnals feien ordenances, però les havien de fer arribar a l’ajuntament perquè fossin aprovades. D’altra banda, cada cop més, hi havia una incapacitat de resoldre o gestionar els afers entre veïns. Quan un pagès talava arbres de boscos comunals o quan volia treure pedres de la muntanya, anava directament a l’ajuntament, sense passar abans pel consell [28]. Molta gent dels baserris va deixar d’anar a les reunions dels consells. Per què prendre part, si no hi havia cap part per prendre? [29]
Així doncs, als ajuntaments manaven els rics. Al segle XVI, en alguns pobles, per participar a l’ajuntament van començar a demanar millars; un millar podia ser, per exemple, una casa o una pomereda.
Els grans terratinents i els agricultors s’aliaven amb l’estat per tal d’ampliar els seus dominis, en detriment de les terres comunals.
Evidentment, la gent del poble no estava d’acord amb què aquests senyors fessin ús preferent o exclusiu de les terres comunals, però l’única arma que tenien per evitar-ho era l’assemblea. D’altra banda, els més adinerats van intentar, una vegada i una altra, afeblir les assemblees del poble per tal de tenir via lliure. Van intentar deslliurar-se de les normes del poble, especialment d’aquelles que prohibien la propietat privada de les terres. Gràcies a l’estat, el seu poder d’acció augmentà considerablement i cada cop aconseguien més fàcilment el que volien.
Paral·lelament al sorgiment de les ciutats, o poc després, es van establir gremis d’artesans i mercaders [30]. En aquestes ciutats, totes amb la seva església, el gremi era l’espai de trobada més freqüent de la vida corporativa: es vivia al mateix barri i es tenia la mateixa feina, ajudant-se mútuament; les ordenances comunes i la festa reunien els membres del gremi. A partir d’aquests gremis, durant l’Edat Moderna en diverses ciutats es van consolidar les confraries, que defensaven els interessos dels seus socis i els ajudaven quan ho necessitaven; per exemple, a afrontar la realitat de la mort de forma col·lectiva [31].
Al segle XVI, a mesura que augmentà la població dels pobles i de les ciutats basques, les classes més baixes van créixer considerablement en nombre: mossos i criats, minyones criades i serventes, serfs; gent que vivia en bordes o al carrer; infants orfes, mossos forestals que treballaven per altres, carboners i segadors. Cada vegada hi havia més gent que vivia d’un sou que algú altre pagava [32].
És evident que l’estat tenia gran part de responsabilitat en aquest enfonsament del poble en la misèria. A part de pagar els impostos reials, la gent del poble havia de construir carreteres, finançar els hospitals i la justícia, i també ficar-se a casa soldats i alimentar els seus insaciables cavalls [33].
Mentre des de baix el poble tractava en les seves assemblees temes de veïnatge o relacionats amb les seves muntanyes, des de dalt manaven les Corts de Navarra, o les Juntes Generals en la resta de províncies. “Federacions d’ajuntaments” es feien dir… en realitat, associacions de gent adinerada.
(…)
NOTES:
[1] Sandra Ott, The Circle of Mountains: A Basque Shepherding Community, 1981). Un llibre molt adequat per conèixer el sistema dels primers veïns, en el qual vam aprendre que potser l’hauríem de denominar aizogo i recuperar així aquesta paraula que encara s’utilitza a Santagrazi (Zuberoa). Ott defineix aquest sistema veïnal com un conjunt de cases connectades a través de la necessitat de fer favors i ens parla sobre la utilització del pa beneït i les ferreries dels pastors. Sobre igualtat també podem aprendre molt, ja que, segons l’autora, als ports de muntanya els pastors són igual iguals, tant les dones com els homes tenen la seva àrea d’influència.
[2] Amb això s’entén perfectament la vella dita: “Els amics es fan caminant”. Així mateix, és el que va dir un gascó sobre el seu poble: E may près lou besin, que nou pas lou cousin.
[3] Pierre Clastres, La sociedad contra el Estado (1974). He tret d’aquest llibre la majoria d’idees sobre els líders.
[4] Pierre Bourdieu, Sur l’État. Recull de les conferències que Bourdieu va realitzar entre 1989 i 1992. Bourdieu remarca la importància dels legisladors. Els legisladors posseeixen la paraula oficial, la paraula poderosa, decideixen què és bo per a la societat i què no ho és: donen a un o a l’altre la raó, produeixen raons i motius de valor universal. Des d’aquest moment es considera normal que els càstigs els decideixi una persona.
(…)
[24] César Álvarez Álvarez, “Oficiales y funcionarios concejiles de la Corona de Castilla durante la Baja Edad Media”: Las sociedades urbanas en la España medieval, XXIX Semana de Estudios medievales, Lizarra, 2002.
[25] Els requisits per ser noble no excloïen els veïns. De fet, tots els veïns eren nobles. La condició de ser ric, en canvi, sí que deixava fora bastants veïns.
[26] Manex Goyhenetche, Histoire générale du Pays Basque, II (1999).
[27] Consell: “federació de cases” segons una possible definició. En èpoques i llocs diferents, ha pres altres significats: assemblea; ajuntament; poblet; entitat adherida o subordinada a l’ajuntament.
[28] Jose Ignacio Salazar Arechalde, La comunidad de aldeas de Orduña. La junta de Ruzabal (ss xv-xix) (1989). Consultar, també: González Cembellín, “Orduña en la Edad Media: del concejo abierto al concejo cerrado” (Eusko Ikaskuntza, 1988).
[29] Entre d’altres motius, la gent pot deixar d’anar a l’assemblea perquè no la veu efectiva, perquè els dirigents arriben amb les decisions ja preses, perquè no hi ha democràcia, etc. Evidentment, també, pot ser que no tinguin interès en la política del poble. Tot i així, s’ha de dir que, en la política local, si es té poder de decisió, difícilment hi haurà gent a qui no li importi l’assemblea.
[30] Lewis Mumford, La ciudad en la historia (1961).
[31] Historia del País Vasco. Edad Media (Hiria, 1984). Ernesto García Fernández, “Las cofradías de oficios en el País Vasco”: Instituciones, economía y sociedad (1988).
[32] Al mateix temps, les bandes de rebels també van augmentar: aquells que rebutjaven treballar per un sou, artesans ingovernables i desertors de les ferreries, dones emancipades i llevadores, defensors orgullosos del comú, fugitius de la justícia, pirates i bandolers. Veure Peter Linebaugh, Marcus Rediker, La hidra de la revolución (2000).
[33] “Els agents de la tresoreria pública arribaven als pobles rodejats de soldats i, seguint el rastre de nous guanys, buscaven per tots els racons: una paret recentment enguixada, un vestit nou, quatre plomes de gallina en un portal” (Graham Robb, Une histoire buissonnière de la France, 2007). En aquest llibre hi trobem dades interessants sobre la llei que obligava a treballar en la construcció de les carreteres. A França, aquesta llei va entrar en vigor el 1738 i exigia que tots els homes hi treballessin una mitjana d’una setmana a l’any. Qui no ho feia era fortament castigat. Aquesta llei finalment va ser abolida per la revolució. Napoleó va posar les carreteres de l’imperi en mans de l’administració central. El 1836, l’estat també es va fer càrrec dels camins entre els pobles.
(…)
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat:
Un pensament sobre “Komun. Assemblearisme i comunalisme populars a Euskal Herria”