Recordant la Castella comunal

«Béns comunals i pràctiques revolucionàries a Castella», xerrada d’un membre de Yesca, en vídeo i transcrita en català. Publicada el 23 d’abril al canal de Youtube d’aquesta organització juvenil. La data de publicació és la diada nacional de Castella, en commemoració de la batalla de Villalar. La xerrada queda afegida a la secció d’audiovisuals de la Biblioteca. Aprofitem aquesta publicació per anunciar que aquest octubre tindrà lloc el I Seminario de Pensamiento Descolonial y Estudios Castellanos a Valladolid i Burgos.

23 d’abril, Dia Nacional de Castella, 500 anys han passat des que els comuners i comuneres van començar la primera revolució moderna de la història, la revolució dels comuners, la revolució de les comunitats castellanes. Aquest any no podem estar al camp de Villalar reivindicant un futur digne per a la classe treballadora castellana i fent homenatge als comuners i comuneres que van donar la seva vida per un món millor. Per això des de Yeska, la joventut castellana i revolucionària, volem oferir-vos aquest conjunt de xerrades on poder seguir conscienciant i ampliant la mira ideològica que necessita Castella, una mira ideològica per transformar la nostra societat.

En aquesta xerrada sobre els béns comunals tractarem una mica la història de les institucions populars de la nostra terra i les pràctiques revolucionàries. A Castella és molt necessari el treball i l’estudi sobre aquests béns comunals i sobre aquestes institucions populars. Fins ara no hi ha escrit cap llibre sencer sobre aquest assumpte, però des de Yeska creiem que és un tema molt important a tractar i necessari per poder aspirar a una Castella comunera, a la Castella comunera que necessitem.

El comunal és fonamental a la nostra història. Comunal o bé comunal es refereix que els mitjans de producció i reproducció pertanyen al comú dels veïns que es relacionen entre si de manera directa sense els diners o la influència de les institucions burgeses en la comunitat, és a dir, un concepte totalment allunyat de la lògica capitalista de la propietat privada, ja sigui exercida per part de l’Estat o d’un burgès acaparador.

A Castella els patrimonis comunals són encara extensos, ocupant una superfície considerable, en total centenars de milers d’hectàrees de pastura, muntanya i en algunes localitats hortes, molins, lagares, terres de cultiu… que se segueixen distribuint parcel·lades entre els veïns que desitgen treballar-les o fer ús d’aquests béns comunals.

El concejo és un òrgan de presa de decisions històric a la nostra terra, assemblees d’autogovern on els veïns deliberen sobre el patrimoni comunal i altres assumptes. Avui dia segueixen quedant pobles que es regeixen mitjançant el concejo. La vigent Ley de Bases de Régimen Local promulgada pel Parlamento Español el 1985 reconeix el concejo abierto als municipis de menys de 100 habitants i a aquells que tradicionalment comptin amb aquest singular règim de govern i administració. L’Estatut Municipal de 1921 atorgava per primera vegada al concejo abierto personalitat jurídica als municipis que no excedissin de 500 habitants. L’actual desnaturalització del concejo abierto, que lluny de ser una assemblea deliberativa, sobirana, legislativa i executiva –com és per naturalesa– és poc més que una junta veïnal amb simples funcions, la qual serveix com un mecanisme de transmissió de la voluntat de l’Estat capitalista als més petits ens poblacionals.

La democràcia com a autogovern popular o és directa, fonamentada en l’assemblea o en una xarxa d’assemblees, en la qual s’integri la totalitat de la població adulta, o no és una democràcia ni un autogovern.

Si examinem el règim actual del concejo abierto, hem de considerar igualment el seu passat, quan va ser pràcticament sobirà, i sobretot el seu futur, quan estigui en condicions de ser apropiat per expressar la totalitat de la potestat de l’autogovern de l’element popular. Servir de nucli bàsic i constructiu a un nou tipus de nació lliure, autodeterminada, qualitativament diferenciada de la nació estatal capitalista, en el nostre cas subjugada per l’espanyolisme. Tampoc és vàlid concebre aquell com l’associació natural d’aquells qui estan vinculats per relacions estables de veïnat, perquè això és molt més. El municipi ha de ser lliure, però no pot quedar-se com una secció de l’artefacte estatal ni quedar-se en una simple entitat natural, sinó que ha de fer-ho com l’àmbit on es realitza la sobirania popular, per ser on resideix l’assemblea o xarxa d’assemblees on es forma, i realitza la voluntat política del poble. Això exigeix l’extinció de tots els altres centres de decisions i d’execució d’aquestes, incompatibles amb la sobirania popular. En un segon moment, s’ha de realitzar la unificació de tots els concejos, en un pla comarcal, provincial i nacional. El concejo resulta d’una formació social que governa des de baix i no des de dalt, com succeeix avui dia.

Després podríem parlar que a causa de la situació posterior als segles XIII i XIV, que són de reflux del concejo abierto, cal fixar-se com eren les institucions polítiques abans, quan una part substancial de la sobirania residia als concejos, que tenien fins i tot el seu aparell militar, les anomenades milicias concejiles, com a armament general del poble per mantenir i afirmar la seva potestat d’autogovern.

El concejo abierto com a element nuclear de la societat concejil i comunal, –malgrat amb monarquia i senyorius en desenvolupament– es formava a l’Alta Edat Mitjana i travessa unes tres etapes. La primera arribaria sobre el segle XIV, és a dir, l’apogeu màxim i de màxima realització, sent el concejo un ens polític pràcticament sobirà. La segona arribaria fins al selge XIX, amb el pas al començament a l’Edat Contemporània, es manté als nuclis rurals i una part de les grans poblacions, però en declivi alhora que co-existia amb el sistema oligàrquic imposat per les diverses corones als municipis de major població –per això avui en dia els Ajuntaments només són una eina més de l’entramat poder del règim, i l’autonomia de l’Ajuntament és simplement propaganda política sense cap fonament–. La tercera fase, l’actual, és la de la recuperació de la institució popular, integrant-la en el sistema constitucional on es desnaturalitza greument el que és el concejo abierto, el comunal, i és sotmès a nombroses normes legals que fan d’aquest un ens local amb una realitat allunyada de la població on sembla que cal ser un col·legiat d’advocacia per fer ús d’aquesta interessant eina política i de trobada entre veïns i veïnes.

La societat comunal era una societat que no coneixia l’alcoholisme, assumpte en el qual són unànims tots els testimonis. Aquest és introduït pel règim progressista i liberal a través de l’aiguardent i altres destil·lats que eren anteriorment ignorats pel poble castellà. La festa era satisfactòria, cultural i convivencial, relegant en un lloc molt secundari el consum de béns materials i, per tant, el treball productiu, cosa que permetia, a més, que el medi ambient es conservés bastant bé. L’ens comunal posseïa les principals indústries artesanals de la localitat –molins, batanes, forns, forges, tejares…– el funcionament integral de les quals era regulat mitjançant el concejo, que també s’ocupava de l’educació aixecant escoles i contractant mestres que normalment eren mantinguts amb allò proporcionat pels comunals. El concejo cuidava l’abastiment de la població, buscant proveïdors fiables del que en ella no es produïa, i sobretot fonamentant la producció bàsica de cultiu i ramaderia. Prohibia la saca del que no era excedentari i estimulava la importació del que fos escàs, expressant així la sobirania i planificació econòmica del municipi, prenent com a referència aconseguir un màxim d’autoabastiment.

Durant el desenvolupament del concejo estava prohibit interrompre, alçar la veu i dirigir insults, qui ho feia era sancionat, reproduint-se així com una escola política de base. Una de les tasques era mantenir les bones relacions entre veïns, posant fi als desencontres i reconciliant els veïns que haguessin tingut conflictes. D’aquesta manera també incloïa allò judicial, posant solucions als enfrontaments.

Això és l’essència de la societat comunal castellana, que tenia com a primer propòsit l’afecte, el suport mutu i la cooperació entre éssers humans, elevant la vida de la comunitat a un nivell superior. Abolida en part la propietat privada, perquè al final és una cosa que desuneix i que simplement genera odi entre iguals. Només es coneixia la propietat col·lectiva, la familiar i la comunal.

El concejo abierto era una realitat, és realitat de la nostra història i sobretot és una aspiració militant per al nostre futur. L’Estat capitalista ha buscat eliminar al 100% tots els comunals. L’Ajuntament de Cuenca té unes 45.000 hectàrees de comunal, fet que el converteix en el major latifundista de l’àrea castellana, i aquests béns en algun moment van ser comunals i després apropiats il·legítimament per la institució al servei de la classe burgesa, en nom de l’Ajuntament i d’altres corporacions. No hem d’oblidar l’espoli que va fer el règim franquista al comunal i la Ley de Montes del 2003, que encara segueix en vigor, que és un text embrolladíssim –segurament per evitar que la gent del comú pugui tan sols comprendre la legalitat il·legítima que els domina– i en un apartat diu aixi: «pertanyen a entitats locals en tant que el seu aprofitament correspon al comú dels veïns», és a dir, resulta de gran claredat que la llei no diu que els béns comunals pertanyen al comú dels veïns organitzats concejilmente, correspon el seu aprofitament. L’actual Ley de Montes és una prova entre altres que l’Estat està preparat per a la definitiva liquidació dels béns comunals a mig termini, que passarien a ser patrimoni dels Ajuntaments i les Comunitats Autònomes. El que s’extregui del comunal han de ser béns d’ús i no productes destinats al mercat, aquests són un patrimoni col·lectiu, són per viure i en cap cas serien per acumular capital. És important destacar que no falten exemples de monts comunals degradats pels mateixos veïns quan aquests acorden mercantilitzar la seva explotació. Els béns comunals són per naturalesa inalienables, indivisibles, inembargables i imprescriptibles, aliens al mercat i per tant inconciliables amb l’Estat capitalista.

Sobre la història de la liquidació dels patrimonis comunals, el primer acte de desamortització a l’Edat Moderna és realitzat per Felipe II, que el 1563 ordena la venda de terres concejiles en certes àrees castellanes, cosa que porta a les Corts el 1598 a elevar una protesta pel que s’havia realitzat, argumentant que aquestes vendes de predis veïnals han despoblat i empobrit Castella. El 1548 havia estat promulgada l’Ordenanza de Montes de Marina per la qual la flota de guerra es feia amb l’usdefruit d’aquelles crescudes porcions de mont alt que van ser necessàries, és a dir, la marina podia agafar les porcions que volgués del mont per armar els seus bucs. Exigia grans quantitats de fusta d’alzina, de roure, de pi, d’avet, de faig, de noguera, de quejigo, d’àlber… així com un volum immens de carbó vegetal per fer pólvora i també per fondre els canons i les parts metàl·liques de les naus. És a dir, aquesta ordenança realitzava l’expropiació del comunal en àmplies àrees del veïnat, i el veïnat a totes aquestes àrees el que feia era aixecar-se, i hi va haver bastants enfrontaments i molta repressió. Amb aquesta ordenança s’inicia el declivi de la massa de boscos a la part alta de Castella. Els danys causats per la desamortització i la descomunalització entre 1730 i 1859 assoleix els 15 milions d’hectàrees. La privatització de les terres concejiles entre els segles XVIII i XX coincidia amb la desamortització que consisteix que l’Estat s’apodera dels béns col·lectius de la comunitat rural, principalment de les terres però també dels forns, forges i molins, recursos que alguns més tard eren subhastats i passaven a mans de particulars. L’Estat capitalista i la burgesia nacional guanyava i el poble treballador, la gent del comú, perdia.


–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *