Entrevista de Marina Sitrin a Marcela Olivera, activista durant la Guerra de l’Aigua del 2000 a Bolívia, publicada l’1 de juny de 2015 a ROAR Magazine. Sobre les victòries del moviment en defensa de l’aigua i el seu llegat avui en dia, que recupera la tradició centenària de gestió comunal dels sistemes d’aigua. La fotografia és d’un mural del 2010 en recordatori de la Guerra de l’Aigua.
Aquest any és el quinzè aniversari de la victòria de les comunitats de Bolívia sobre les empreses privades d’aigua. El poder popular no només va aconseguir revertir el pla de privatitzazció de l’aigua, sinó que a més centenars de comunitats al voltant de Cochabamba van aconseguir preservar la seva aigua com a bé comú, controlat i gestionat directament i democràticament per la comunitat.
Durant les últimes dècades hem observat un fort augment dels intents de mercantilitzar els recursos naturals a l’Amèrica Llatina. Gairebé tots aquests intents s’han topat amb poderoses mobilitzacions i resistència de les comunitats. Hi ha hagut bastantes victòries, però també derrotes. Algunes victòries han estat, per exemple, la derrota de Montsanto a Argentina, de tres companyies mineres a La Rioja i d’un molí paperer a la frontera amb Uruguai.
A altres llocs del món també s’ha aconseguit almenys frenar les privatitzacions i la mineria, com ara a Tessalònica, amb la lluita per mantenir pública l’aigua, i a la regió grega de Halkidiki. En aquests exemples, com en molts altres, les lluites es basen en una forma concreta de poder popular. Com amb l’experiència de Cochabamba, era la gent corrent i les comunitats organitzades al carrer (no partits, sindicats o altres sectors) mitjançant l’acció directa i assemblees de democràcia directa per prendre les decisions.
Importants lliçons es podrien aprendre –i s’haurien d’aprendre– de les nostres lluites per defensar la terra i els comuns que van tenir lloc i continuen tenint lloc a Bolívia. La lluita boliviana s’anomena Guerra de l’Aigua, però això no reflecteix tot el que va passar: no era només una guerra contra la privatització dels recursos sinó, com s’explicarà a continuació, era i encara és una lluita per mantenir l’autonomia i l’autoorganització, experiències que en alguns llocs tenen una trajectòria de centenars d’anys. Els cochabambinos no només han expulsat les empreses privades d’aigua, també han aconseguit mantenir les seves maneres d’organitzar-se i ser, protegint els seus bienes comunes.
El maig de 2015 vaig parlar amb Marcela Olivera sobre aquests últims quinze anys de lluita contínua per l’autonomia i l’autoorganització dels comuns. La Marcela porta aquests quinze anys organitzant-se en qüestions d’aigua. Vam començar la conversa revivint els primers dies de la Guerra de l’Aigua a Cochabamba, l’abril del 2000.
Marina Sitrin: Pots explicar una mica com et vas involucrar en la defensa de l’aigua i els recursos?
Marcela Olivera: Igual que milers i milers de cochabambinos, la primera vegada que em vaig involucrar en aquesta qüestió, per defensar la nostra aigua, va ser fa quinze anys. Aleshores ja estava havent-hi una mica d’organització en la qual no hi formava part. El meu primer record sobre el tema és veure a la televisió com campesinos, dones i nens eren colpejats al carrer per la policia, i sentir molta ràbia. Així que, amb la meva germana, vam sortir al carrer. Crec que el mateix motiu va fer sortir al carrer molts altres milers de persones.
Al principi no ens vam identificar completament amb la qüestió, jo vivia amb els meus pares i no pagava les factures, però de la mateixa manera que jo molta gent va veure la injustícia i va sortir al carrer. Va ser una cosa que en la vida mai havia vist abans i no crec que torni a veure.
MS: Parles sobre democràcia, i sobre el que anomenes democràcia real. Pots explicar què és això a la pràctica?
MO: Quan parlem sobre democràcia i totes aquestes paraules, a vegades no veiem què volen dir realment. Crec que vaig veure què és realment la democràcia i com hauria de funcionar, i com no tenim aquest tipus de democràcia en les nostres vides quotidianes. Ens fan creure que escollir algú és democràcia, però no ho és. El que vaig veure durant la Guerra de l’Aigua va ser democràcia real, democràcia directa, on la gent s’ajunta i pren les decisions.
La meva veu tenia un valor. No era líder de cap sindicat ni pertanyia a cap col·lectiu organitzat, però la meva veu tenia un valor. Sentia que la gent m’escoltava i que jo escoltava la gent, i junts decidíem. A vegades no estàvem d’acord en algunes coses i hi havia gent persones amb diferents opinions sobre les estratègies, però el que importava de veritat era com preníem les decisions i decidíem junts. Vam trobar les maneres de fer-ho junts. Això és la veritable democràcia.
La gent als carrers eren persones com jo, no part d’organitzacions. El moviment sindical gairebé havia desaparegut després d’haver-se imposat el model neoliberal, així que la classe treballadora tradicional havia desaparegut, però aleshores la classe treballadora érem nosaltres, la gent com jo, sense formar part de cap organització, treballant pel nostre compte, sense cap tradició organitzativa… Però ens podíem trobar i veure l’altre, i veure l’altra part de la gent, i ens vam trobar amb aquells que estaven organitzats, com els cocaleros, els campesinos i els treballadors de les fàbriques que estaven allà.
Entre nosaltres no hi havia diferències, no hi havia jerarquia basada en la pertinença o no a una organització. Teníem un objectiu comú i això és el que importava.
MS: Us recordo a tu i a altres explicant la història de La Coordinadora por la Defensa del Agua y de la Vida, el 2006. Podries tornar a explicar-la? Tinc una curiositat especial perquè l’has descrit com un moviment horitzontal i participatiu, encara que alguna gent insistia en veure un moviment amb un líder.
MO: [Riu] Et refereixes a com la gent la pensar que la Coordinadora era una dona, no? Durant aquest període es van implementar moltes reformes i el govern va anomenar molta gent en els seus rols específics, com la Defensora del Pueblo, així que la coalició va prendre el nom basant-se en això. Van decidir dir-li la Coordinadora por la Defensa del Agua y la Vida. Per escurçar-ho, la gent simplement deia La Coordinadora. És femení en castellà, per això la gent parlava d’ella com si fos una dona.
Molta gent que no hi estava involucrada pensava que era una persona com la Defensora del Pueblo,. Als mitjans i als dibuixos polítics s’ensenyava com una dona. Sempre es representava com una dona indígena tradicional. La gent es preguntaria, «qui és aquesta dona valenta confrontant la policia i el govern?». Recordo que després d’una lluita un home gran va venir preguntant per la Coordinadora, i vam intentar explicar-li que tots érem la Coordinadora, que no era una sola persona sinó tots nosaltres, i al final es va enviar una dona a parlar amb ell. Una altra vegada va tornar i va preguntar per la Señora Coordinadora del Agua i tots vam riure. Es va avergonyir i va preguntar, «oh, disculpeu, és una Señorita?». Sempre es pensava que era una dona lluitant pel poble.
És divertit perquè els qui parlaven eren homes, així que era una cosa contradictòria, però sempre hem pensat i vist que les lluites estan sobretot dutes a terme i liderades per dones, si mires les imatges veuràs que són les dones les que estan a primera fila. Encara que els homes parlen molt… Suposo que els hi agrada parlar, i a nosaltres actuar.
MS: En el passat has parlat molt sobre la idea dels béns comuns i sobre com vas aprendre sobre ells en els moviments. Pots explicar com s’organitza la distribució del subministrament d’aigua? Podries també entrar una mica en les diferències entre comuns, béns públics i control privat?
MO: El que passava tenia lloc a dos nivells. Primer volien prendre les concessions del sistema d’aigua a Cochabamba i també hi havia una legislació nacional que la convertiria en mercaderia, privatitzant l’aigua i el sistema d’aigua. Tradicionalment el poble bolivià ha gestionat l’aigua basant-se en els usos y costumbres, on els usos es refereixen a l’ús de l’aigua i com s’utilitza, i les costumbres es refereixen a la tradició de l’ús de l’aigua: qui l’ha estat utilitzant, quins són els acords sobre l’ús entre les comunitats, etc. Amb la Guerra de l’Aigua es van aturar els dos processos, així que es va revertir la privatització de l’aigua i la legislació sobre aquesta va canviar seguint les demandes del poble.
Quinze anys després no crec que la situació hagi canviat massa. Encara hem de lluitar. Després de la Guerra de l’Aigua, quan vam recuperar el sistema d’aigua, vam estar qüestionant-nos i pensant junts entre nosaltres, i ens vam preguntar, «Què volem? Volem que l’aigua sigui controlada per les mans públiques, és a dir, per l’Estat, o volem alguna cosa diferent?». Moltes vegades només pensem en aquests termes, en si una cosa és pública o privada, i no pensem en una tercera via.
Però després de la Guerra de l’Aigua es va fer visible que l’alternativa seria que les mateixes comunitats gestionessin l’aigua, vam descobrir que la tercera via existia i era possible. I això és el que ha estat passant durant els anys que hem estat intentant fer visible com les comunitats estan gestionant el seu propi subministrament d’aigua, sense esperar que l’Estat ho faci per elles, sinó fent-ho la mateixa gent, gestionant els seus propis sistemes d’aigua.
La democràcia que vam veure als carrers ara la repliquem en la quotidianitat a través d’aquests sistemes de gestió. Les comunitats s’organitzen en assemblees i decideixen juntes què faran amb l’aigua i com ho faran. Això és una realitat que aleshores, el 2000, no sabíem que existia, ho vam aprendre després. Només a la zona del voltant de Cochabamba hi ha uns 600 o 700 sistemes d’aigua autogestionats per les comunitats. Això vol dir que el 50% de la població obté l’aigua d’aquesta manera. A vegades són comunitats de 500 famílies, a vegades de 50, amb diferents mides i formes internes de democràcia. Algunes ho fan tot en comú, altres no, cada una decideix quina és la millor manera d’autogovernar-se.
També he après al llarg d’aquests quinze anys que aquest fenomen està tenint lloc a tot el món. La gent està gestionant la seva aigua i els seus recursos sense esperar que l’Estat ho faci per ells. La mateixa realitat existeix a Colòmbia, per exemple, així com a Perú i Equador. El que estem intentant és visibilitzar el que ja està passant. Ningú mira com es pot gestionar l’aigua, la gent segueix mirant l’esfera pública o la privada. És una cosa que realment val la pena veure, com la gent ha estat gestionant la seva pròpia aigua i fent-ho de diverses maneres que van més enllà del que és públic i privat,més enllà del mercat i l’Estat.
MS: Què penses sobre la recent municipalització de l’aigua? És similar a la idea dels comuns?
MO: Una cosa que s’està veient últimament és la celebració de la remunicipalització dels recursos d’aigua. Ho he vist en els moviments per l’aigua en general, per exemple, a París, Buenos Aires o altres parts del món, on els municipis han pres el subministrament d’aigua que es trobava en mans privades. En el nostre cas és el contrari: veiem això com un tipus de privatització del recurs de l’aigua, on l’Estat està intentant intervenir en la gestió d’una cosa que hem estat gestionant nosaltres mateixos durant molts anys, centenars d’anys en alguns casos.
Així que mentre la municipalització del ‘aigua és una cosa que pot ser celebrada al Nord, té un sentit diferent aquí. Pot no significar un moviment de recursos cap al sector privat però igualment treure de les nostres mans la presa de decisions, fet que ens porta a creure que ja no es tracta només de l’aigua, sinó d’alguna cosa més.
L’aigua és un assumpte al voltant del qual s’ajunten moltes altres qüestions de les nostres vides. Les comissions d’aigua de Cochabamba, per exemple, parlen sobre moltes altres coses relacionades amb la comunitat en conjunt: com està la gent, si algú necessita suport o ajuda, com podem ajudar una família si algú de la comunitat ha mort, i molt més. Són un lloc on la gent s’organitza en molts àmbits de la seva vida social, és més que l’aigua.