Fragment d’«Arrelats al futur. L’economia social i solidària, una aproximació des de Ponent», text escrit per Ponent Coopera, que forma part del quadern «Al voltant de l’economia social i solidària», editat el 2019 per la Unitat Desenvolupament i Cooperació de la Universitat de Lleida.
Sobre recuperar la memòria, associacionisme agrari, treball col·lectiu per a la comunitat –per exemple, el treballa jova– i béns comunals.
(…)
3. ELS FILS DE LA MEMÒRIA
L’evolució en les darreres dècades de la nostra societat ens ha portat a un domini absolut del sistema capitalista com a mode de producció, el qual determina, de forma gairebé total, el conjunt de les nostres relacions econòmiques i socials. Una de les conseqüències d’això ha estat el model territorial actual. A Catalunya, avui, al voltant del 74% de l’activitat econòmica es desenvolupa a la província de Barcelona. La pèrdua de pes econòmic i la manca de capacitat de fixar la població, i la despoblació que se’n deriva, han estat i continuen sent una de les característiques definitòries del nostre territori, que, a la vegada, concentra l’activitat econòmica i la densitat poblacional en aquelles comarques on hi ha infraestructures i nuclis urbans importants. Aquesta evolució econòmica i social ha fet que moltes de les pràctiques econòmiques i institucions que havien nodrit la vida social i el desenvolupament econòmics de les nostres terres hagin desaparegut o s’hagin transformat radicalment al ritme que marca la voracitat del capitalisme. Per tant, a l’hora de començar a transitar envers l’economia social i solidària, resulta fonamental realitzar un exercici de memòria històrica per recuperar de l’oblit i de la subsumpció al capitalisme tots aquells aspectes de la vida dels nostres avis i àvies que s’havien construït com a part del treball i la gestió comuna, la qual, en molts casos, era autogestió al marge fins i tot de la lògica estatal.
En aquest exercici de mirada retrospectiva per construir el futur, pensem que hi ha tres elements que podrien servir d’inspiració a l’hora de convèncer-nos que, a les nostres terres, l’organització de bona part de l’activitat econòmica i social sota la forma de l’ESS no seria una utopia. No ho seria pel fet que, no fa tants anys, bona part dels aspectes centrals de la vida de les persones estava organitzada a partir d’aquests valors i d’aquestes pràctiques. En la temptativa de recerca de pràctiques de l’ESS, volem destacar tres elements concrets que ens sembla que són una mostra fefaent de la importància d’aquestes relacions socials i formes d’organitzar la producció i el treball. Aquests serien: els comuns, el cooperativisme agrari i el treball a jova.
3.1. L’associacionisme agrari. El pal de paller de la vida social i econòmica dels pobles de Ponent
Tal com explica Josep Maria Ramon i Muñoz, «[e]ls efectes de la crisi agrària de finals del segle XIX requerien la resposta d’una pagesia interessada a superar les dificultats que aquesta va comportar. A Catalunya, com en altres indrets de l’estat, bona part de les aspiracions del sector agrari es canalitzarien a través d’un associacionisme agrari que es convertiria en un instrument modernitzador de l’agricultura. Un moviment que prendria una doble forma, la de la petita pagesia i la dels grans propietaris, que, mantenint els seus interessos de classe, s’organitzarien per fomentar el desenvolupament de l’agricultura catalana. Efectivament, aquesta crisi agrària es convertiria en l’element dinamitzador d’un associacionisme pagès que tenia les seves arrels en el sorgiment de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre a meitat del segle XIX, però que posteriorment es desenvolupa entorn d’un associacionisme reformista, revolucionari i a través de fórmules interclassistes.»
Com a exemple de resposta col·lectiva i centrada en el fet que fossin els mateixos pagesos els qui adquirissin protagonisme en el futur de les seves vides, seguint aquest mateix autor: «[…] a Cervera, el 1905 es crearia la Cambra Agrícola Oficial de la Segarra i l’Urgell, i aquesta es convertiria en el punt de partida del ‘sindicat de Cervera i sa Comarca’ (1918) pel fet que no va saber representar i actuar en favor de la pagesia comarcal, molt preocupada pels preus del blat que s’imposaven des del Govern i per l’actuació dels Sindicats de Fariners. No obstant això, el sorgiment del SACC no seria una conseqüència directa de la crisi pagesa de finals del segle XIX, sinó que estaria vinculat a la protesta pagesa vers la política agrària que aleshores estava portant el govern espanyol. Davant d’aquesta situació, molts pagesos de la comarca de la Segarra i d’altres de veïnes s’uniren entorn del sindicat de Cervera per defensar els seus interessos i fomentar la modernització de l’agricultura de la comarca, que a l’ensems havia de contribuir a la millora de llurs condicions de vida.»
Per exemplificar que l’activitat de bona part de l’associacionisme agrari no consistia només en una pràctica sindical, sinó que també va existir una praxi, basada en l’organització i l’acció comunitàries, orientades a generar condicions en la producció i en l’intercanvi que servissin per millorar les condicions de vida dels pagesos del territori, seguim amb el mateix autor: «[…] durant els primers anys de la seva existència, el SACC lluitaria contra els preus que imposava el govern i contra el monopoli del Sindicat de Fariners. Per aquest motiu, construiria una fàbrica de farines i compraria diversos forns amb l’objectiu de completar tot el procés en l’elaboració del pa.»
El precedent del SAAC de Cervera esdevé la demostració que existeix un filó, segurament molt ric, que ens podria portar a descobrir que moltes de les pràctiques arrelades als nostres pobles, de les quals molts dels nostres avis i àvies eren protagonistes, són exemples genuïns de formes de fer economia i de construir societat que avui reivindiquem sota el paradigma de l’ESS. Dur a terme aquesta recerca per fer aflorar el que avui anomenaríem «bones pràctiques del cooperativisme agrari» és un exercici apassionant i necessari per poder resseguir, com un veritable fil d’Ariadna, el desenvolupament comunitari i cooperatiu a les nostres terres fins a connectar-lo amb les pràctiques i possibilitats futures de bastir un tipus d’economia alternatiu al capitalista.
3.2. El treball a jova. El treball col·lectiu per a la comunitat
A l’hora de proposar quines podrien ser les pràctiques comunes que històricament s’han dut a terme als nostres pobles, i que exemplificarien que l’economia social i solidària és una proposta per construir el futur que ve de lluny, un dels casos més suggerents dels que hem trobat fins a ara és el del treball a jova.
A la majoria dels pobles de les nostres terres existia una modalitat de treball col·lectiu que s’anomenava treball a jova. Aquesta era una pràctica mitjançant la qual els veïns i les veïnes dels pobles, de manera gratuïta i autogestionada, acomplien tasques de millora de la comunitat. Aquestes tasques podien ser diverses i anaven des del manteniment de les infraestructures del poble fins a la construcció de nous equipaments per al gaudi col·lectiu. Aquesta no era, però, una pràctica exclusiva dels pobles del Ponent català. Per exemple, al País Basc, una pràctica de treball col·lectiu amb el mateix contingut que el treball a jova és el que es coneix com a auzolan. Així, l’auzolan és el nom d’una institució de treball comunitari practicada a Euskal Herria mitjançant la qual es realitzen l’execució i el manteniment d’infraestructures i altres tasques diverses amb l’objectiu d’assegurar el bon funcionament de l’administració local, sempre dins del medi rural. Es considera una contribució directa de treball que substitueix la contribució en diner. L’auzolan obliga a participar en les tasques col·lectives les diferents cases basques, que envien un dels seus membres a complir amb la convocatòria oficial de treball comunitari, feta per les autoritats municipals o del consell. La casa que no compleix aquesta demanda es penalitzada amb una multa.
En el cas ponentí, la tradició oral ens diu que la pràctica del treball a jova estava molt estesa, i que era una pràctica habitual per fer front a diferents tasques destinades a la millora de les condicions de vida dels municipis.
Així, tenim constància que al poble de Vallverd, situat al municipi d’Ivars d’Urgell, a la comarca del Pla d’Urgell, a través de la modalitat del treball a jova es van construir els solaments i la part inicial del casal municipal L’Espiga. Al Vilosell, l’any 1910, bona part de la infraestructura que va assegurar el subministrament d’aigua al poble es va fer a jova. Articles de la premsa comarcal expliquen que “el poble treballa sis dies a jova” per contribuir a realitzar les obres de la rasa per on havia de passar la nova conducció que havia de portar l’aigua al poble, i que d’aquesta manera es va aconseguir posar fi al monopoli que d’aquest bé que tenien alguns dels vilatans més poderosos, els coneguts com a plumistes.
Aconseguir recuperar exemples concrets de la vasta experiència de treball a jova que va existir a les nostres terres és una tasca important a l’hora de presentar pràctiques de treball comunitari que estableixen un vincle precís entre la responsabilitat veïnal, el paper institucional i la qualitat de vida als municipis. Segurament som davant d’una institució de treball que avui consideraríem una bona pràctica en el marc del naixent discurs de l’economia publicocomunitària.
3.3. Els comuns. Béns de totes i per a totes
Tal com explica Ivan Miró, a partir del llibre de David Algarra i en relació amb El comú català, «Malgrat que sovint s’hagi descrit l’edat mitjana europea com un període d’irracionalitat i foscor entre la llum de la civilització clàssica i la neollum de l’era moderna (Il·lustració, revolució liberal, industrialització), cada vegada més recerques assenyalen, per contra, que al llarg d’aquells “mil anys de pugnes entre senyors i pagesos” –o fins i tot “pagesos sense senyors”–, les comunitats camperoles resolgueren gran part de les seves necessitats de forma local i comunitària, a partir d’una economia popular, col·lectiva i autogestionada.» (Bru, 2010).
Seguint El comú català, de David Algarra, assenyalarem que al centre d’aquella economia hi havia els béns comunals, un cos de béns rústics pertanyents al comú que complementaven el conreu de la terra i esdevenien imprescindibles per a la subsistència dels camperols pobres. Pastures, boscos, aigües, erms i salines eren usats pels habitants del terme, que exercien els drets d’aprofitament. La gestió dels recursos motivava la reunió del comú, que establia la tipologia dels treballs de l’activitat rural, determinava els drets d’aprofitament per a cada casa i prohibia el lucre i la comercialització. La reproducció social de la pagesia es realitzava, doncs, mitjançant infraestructures comunals –que també incloïen molins, forns, ferreries, fargues i recs–, les pràctiques d’usdefruit i uns organismes de regulació que a Catalunya s’anomenaven consells. Aquelles regulacions socialment instituïdes defensaven la primacia d’uns drets de propietat compartits: la inexistència d’una propietat privada absoluta (Algarra, 2015).
L’existència dels béns comunals no s’entenia, per tant, sense els corresponents instruments d’autogovern: les institucions polítiques del comú. Fossin els consells catalans, els concejos castellans, els batzarre basconavarresos o els tribunals d’aigües de les comunitats de regants de València, les formes d’organització comunal —universitas, assemblees generals de veïns, consells oberts i estrets…— van estendre’s arreu de la península Ibèrica per governar els béns comuns a partir dels drets de la terra, el dret consuetudinari i els usos i costums.
La genealogia del comunal mostra que no hi ha béns comuns sense institucions del comú, i alhora explica què va contribuir a afeblir aquests béns, a deixar-los en un manteniment residual o a fer-los desaparèixer. A Catalunya, un factor inicial d’aquesta erosió va ser l’endeutament per finançar guerres, que obligava a vendre part dels béns comuns dels termes. Un altre va ser la contractació emfitèutica, emprada per la Corona catalanoaragonesa per consolidar la colonització de les terres conquerides als musulmans a València o les Balears, que va permetre, amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486), la creació d’una burgesia pagesa. I, en tercer lloc, la derrota del 1714 va significar un atac als usos i costums que s’havien atorgat els mateixos ciutadans i que, en el cas català, haurien format part intrínseca de les Constitucions catalanes. El nou règim borbònic va suprimir les restes dels consells (Consell de Cent) i va substituir la institució del comú pels ajuntaments i els regidors.
No obstant això, la gran ofensiva contra el comunal va arribar amb la creació de l’Estat modern, el naixement del liberalisme i la consolidació de les relacions socials i productives capitalistes, atès que, amb la supressió de les relacions feudals de l’Antic Règim, els béns comunals van ser privatitzats i mercantilitzats amb les desamortitzacions, la pagesia pobra va ser exclosa dels aprofitaments comunals i les institucions d’autogovern van ser destruïdes. Si l’ofensiva mercantil va afeblir els béns comunals, la paral·lela consolidació de l’Estat va anorrear les institucions del comú (Miró, 2017).
Fer una recerca de quina ha estat la tradició ponentina en termes dels béns comuns i estudiar quins són els que encara existeixen al territori és un altre del treballs indispensables per disposar de més elements que permetin legitimar les propostes emergents de gestió comunal de béns i de serveis com a pràctiques possibles, i desitjables, per assolir una millor assignació i gestió de molts dels recursos existents. El debat al voltant de la potencialitat de les pràctiques de gestió comunal dels recursos és un dels més rics de l’actualitat i travessa molts dels àmbits de la nostra vida quotidiana, des de l’habitatge fins a les noves tecnologies. Així doncs, novament, la recerca d’aquestes pràctiques comunals arrelades a les practiques socials i de vida de les persones dels nostres pobles és una tasca absolutament necessària per construir les pràctiques emancipadores del futur. Per tornar a recuperar el control democràtic de tot allò que és fonamental per a la reproducció de la vida, ens cal recuperar la memòria sobre totes aquelles pràctiques comunitàries que el capitalisme ha anorreat. Segurament, si som capaces de realitzar amb èxit aquest exercici de vinculació de les pràctiques comunals viscudes amb les propostes pel futur, descobrirem que el capitalisme ha estat un moment històric nefast, i necessàriament prescindible, a l’hora d’organitzar la vida en comunitat de les persones.