«Els consells locals són una de les formes més participatives de gestió comunitària que han existit mai al nostre context geogràfic i històric»

Carta de Xuan Valladares, ramader de Llanes, publicada a La Voz de Asturias el 9 de juny de 2021. La carta és una resposta a un article d’opinió de Joaquín Arce Fernández, ex-director general de Política Forestal, publicada al mateix mitjà: «El expolio de los montes públicos».

«El Gobierno de Asturias està tramitant la declaració com a muntanyes veïnals en mà comuna (MVMC) de monts públics (MP) repartits per tota la regió. Una decisió històrica que podria moure, de forma irreversible, la frontera entre allò públic i allò privat. D’aprovar-se, seria un atracament i un “pelotazo” més contra el que és de tots. Igual que Bolsonaro amb l’Amazònia.»
(«El expolio de los montes públicos», Joaquín Arce Fernández)

Comença erròniament un article d’opinió de l’exdirector general de Montes. Els monts considerats a Astúries com d’utilitat pública, comunament de titularitat municipal però de control regional per conveni, van ser usurpats prèviament a les comunitats locals. El que està començant a passar és un procés de devolució de les muntanyes, no de “pelotazo” contra allò que és de tots. L’equivalent a l’Amazònia brasilenra a les classificacions de les muntanyes com a veïnals en mà comuna seria la devolució de la selva a les comunitats indígenes que sempre la van habitar i utilitzar de forma sostenible.

Si les muntanyes tenen un elevat valor ambiental que els va fer ser considerats d’utilitat pública és perquè els usos tradicionals, bàsicament ramaders, van crear aquests ecosistemes que suposadament es volen defensar. El Servicio de Montes no és en absolut més «professional», «transparent» ni aporta majors «garanties democràtiques» que una Junta Veïnal i els seus consells. El que garanteix la seva gestió és que aquesta estigui més allunyada de la realitat i de les veritables necessitats dels pobles i llogarets asturians.

El dret consuetudinari del qual es burla de manera maldestra i irrespectuosa el Sr. Arce no és, com suggereix, «antidemocràtic». Els consells locals són una de les formes més participatives de gestió comunitària que han existit mai al nostre context geogràfic i històric. És absolutament fals que sigui il·legal la devolució de les muntanyes a les comunitats històriques, si no més aviat el contrari. La Llei defensa que s’han d’instruir aquestes devolucions, i reconeix la naturalesa imprescriptible, inalienable, indisponible i inembargable de les muntanyes comunals com a béns propis de les comunitats veïnals. Si ho desconeix el Sr. Arce o simplement li molesta que sigui així, la veritat, no ho sé. Espero que sigui el primer, perquè si coneix la Llei que empara els drets dels veïns hauria prevaricat i/o amagat informació pública durant el seu mandat. En aquella època em consta que en alguns calaixos de la seva Direcció General s’amagaven multitud de carpetes-fitxa que demostraven que moltes muntanyes eren dels parroquians, i que s’havien de tornar.

Crec que coneix la Llei i que, això no obstant, ja que en expressar que la «declaració –d’una muntanya com a veïnal–, a més, és irreversible, excepte per abandonament o expropiació», cosa que suggereix que coneix el procés i que és més que legal i, per descomptat, democràtic. I es burla d’«una llei goda» obviant que la Ley Nacional de Montes que empara i desenvolupa la propietat veïnal és de 1980, i de 2004 la del Principat d’Astúries.

Menteix o s’equivoca també quan diu que «els actuals usuaris de les muntanyes, com els ramaders, muntanyers, guies, investigadors… que les utilitzen de forma gratuïta o amb llicències de pastures de l’ajuntament adjudicades de forma transparent, perdrien els seus drets d’ús». Ara resulta que l’ex-director general vol fer veure que és un defensor de la ramaderia tradicional. No sé si espera que algun ramader el cregui. Els usos tradicionals són els que van donar la naturalesa veïnal a les muntanyes asturianes, i la Llei recull que han de prevaldre i conservar-se. I els grans espais oberts es podran recórrer i investigar sense massa problemes, també, no patiu. Accions tan senzilles com desbrossar a la muntanya, avui burocràticament complexes (poden inclús multar un veí per netejar de matollar una campera), seran molt més fàcils.

L’espanta que les muntanyes «es puguin llogar a curt o llarg termini, fins a 30 anys, a empreses energètiques, mineres, ramaderes, forestals, turístiques, cinegètiques, a persones físiques…», quan moltes d’aquestes coses ja passen ara. La Premi Nobel sueca Elinor Ostrom va demostrar que les decisions de les comunitats locals eren habitualment més respectuoses amb el medi ambient que altres formes de gestió administrativa més centralistes.

Els drets veïnals han de correspondre certament als habitants dels pobles i llogarets amb drets històrics en una àrea, i si abandonen el poble per instal·lar-se, per exemple, a Oviedo, els drets es perden. Això és una molt bona fórmula per fixar població al medi rural. Si com passa a vegades s’apoderen dels drets persones que ja no resideixen al poble senzillament s’entra en una situació irregular i il·legal que s’haurà de perseguir com en qualsevol altre àmbit. Però que no posi com a norma comuna en una muntanya veïnal allò que és precisament una transgressió de la seva essència. El veïnatge comprovat és més que fàcil de demostrar; amb això, la pertinença a una comunitat i, per tant, l’existència d’aquesta.

Prossegueix el Sr. Arce amb la seva carta de sofismes dictant que la PAC anirà a parar a una espècie de rècula de latifundistes. Compara les petites comunitats d’això que ara s’anomena l’«Espanya buidada» amb la duquessa d’Alba o els seus hereus. Patètic. Com els drets dels usos tradicionals ramaderes estan assegurats, els ramaders que declarin la utilització dels terrenys cobraran per això. No oblidem que, a més, el més habitual és que siguin comuners, així que ells mateixos posaran les normes dins dels marges que això sigui possible. Segueixo sense estar segur de si no coneix la realitat o, senzillament, aquesta no li agrada i enrabiat deixa anar disbarats. Els petits ramaders que habiten la muntanya asturiana són els primers comuners pel que fa a la possessió de drets històrics: Quina parròquia de la muntanya asturiana no té un tros de la muntanya asturiana?

El Sr. Arce, que va de demòcrata, té la impressió que les comunitats seran sempre fraudulentes, maldestres i injustes. A Galícia, amb unes tres mil muntanyes veïnals, hi ha de tot. Però les comunitats són, com a norma general, molt millors gestores de la muntanya que aquí l’Administració regional. I sens dubte més democràtiques, ja que cada detall s’acostuma a votar i decidir col·lectivament. I els beneficis són comuns, no com suggereix, grapejats per una espècie de cacics imaginaris. Mencionar excepcions particulars com si fossin la norma és una manipulació més, com si decideix repudiar el matrimoni o la vida en parella perquè en aquell cas o aquell altre existeixen abusos, o la professió mèdica si un error hospitalari li va maltractar les neurones.

Diu també que «amb diners pel mig, poble petit, infern gran». Però es donen totes les combinacions, amic, en pobles i en ciutats, i el to amb el qual es dirigeix constantment a les comunitats rurals és reprovable, ofensiu i elitista. Com a penúltim apunt, vostè lamenta una cosa que, a més de justa, és esperançadora: que els recursos que pugui arribar a generar una muntanya repercuteixin directament sobre les comunitats que l’habiten. Això sí, està bé preparar les comunitats i dotar-les d’eines de gestió que evitin futures disfuncions o problemes. Però res més.

I un últim apunt per donar-li la volta a un altre error greu o manipulació en l’article del Sr. Arce. Si sobreposa el mapa dels incendis de Galícia amb els de les muntanyes veïnals gestionades per comunitats locals comprovarà amb estupor que l’habitual és que aquests comencin en altres muntanyes, les que no són veïnals o les que, sent-ho, tenen un acord de gestió externalitzada. I a Astúries ja sap que, amb tots els defectes de la gestió de les muntanyes d’Ibias, aquestes van deixar de cremar quan es van classificar com a veïnals.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.