Fragment de l’article «When the enemy is the state: common lands management in northwest Spain (1850–1936)», de l’historiador José A. Serrano Álvarez. Publicat originalment a l’International Journal of the Commons (volum 8, número 1, febrer de 2014). A La Nuestra Tierra, s’han publicat alguns fragments de l’article en castellà, aquest sobre els aprofitaments ramaders i altres: 2) Aprovechamientos agrícolas; 3) Leñas, maderas y otros aprovechamientos; 4) Arriendos y subastas de aprovechamientos.
L’article sencer en anglès el podeu trobar a la Biblioteca.
L’autor el resumeix així: «En el segle XIX el govern espanyol, conduït per un projecte polític liberal, va posar a la venda les propietats comunals de les viles, i va privar les autoritats locals de les viles de les seves capacitats, poders i normes per gestionar els boscos comunals, que van passar al Servei Forestal. Aquest article, basat en la hipòtesi d’Ostrom que la intervenció estatal pot comportar conseqüències negatives per a la conservació de recursos comunals, és un cas d’estudi del que va passar a la província de Lleó. Es mostra que, malgrat que la conservació dels recursos comunals es va posar en perill perquè aquells qui estaven directament més preocupats per protegir-los van ser privats dels mitjans per fer-ho, les comunitats pageses van defensar fermament els comunals mantenint-hi les pràctiques i usos tradicionals.»
A Lleó, igual que en altres llocs del nord-oest d’Espanya, durant segles els comunals van ser l’entramat del teixit productiu. En la sèrie del bloc que avui s’inicia, veurem quins eren els principals aprofitaments i com eren regulats per les comunitats rurals. Comencem pels aprofitaments ramaders, els més importants.
3.1. Pastures comunals
Al voltant de 1850, a Lleó, les pastures comunals eren indispensables per a l’economia agrària. Recolzats per grans àrees de pastures comunals, els pagesos podien sostenir el bestiar i especialment el bestiar de treball sense cap cost, sense necessitat de destinar la terra cultivable a aliments i farratge d’aquests; en segon lloc, donada la naturalesa orgànica d’aquesta agricultura, els fems dels animals eren essencials per proporcionar nutrients als cultius; tercer, el bestiar generava subproductes que alhora van facilitar que les economies familiars fossin més autosuficients.
Obviant les «mancomunitats de pastures» entre pobles veïns i les servituds col·lectives de pastura sobre els guarets i prats de secà, la tipologia d’ús i l’amplitud dels espais de pastura comunal era variada, derivada de l’aprofitament integral i esglaonat del territori, i de les diferents utilitats i exigències alimentàries de la cabanya ramadera. Un tret comú a totes les comarques era l’estricta regulació dels usos ramaders. La importància econòmica del comunal i la seva funció indispensable en el sosteniment del bestiar exigia cuidar que ningú s’apropiés i adquirís algun dret que incidís de forma negativa en la comunitat.
Les millors pastures comunals es destinaven als animals més productius i de major rendibilitat, sent comú a tota la província que a les zones baixes pròximes a les poblacions (marges dels rius i zones relativament humides) s’establissin «cotos boyales» (també anomenats «coutos», «dehesas boyales» o boyerizas) on pasturava el bestiar de treball dels pobles durant l’estiu, època durant la qual l’exigència de treball era major. Per aquesta raó, allà on la pastura escassejava, els «cotos boyales» eren indispensables per als petits ramaders que no comptaven amb pastures pròpies. A les Ordenances s’establia el període d’aprofitament dels «coutos», el qual solia ser de maig a setembre [1], i el tipus i nombre de bestiar que podia realitzar els aprofitaments. Les ordenances prohibien i castigaven la introducció d’ovelles i cabres als espais comuns [2] i restringien el nombre de bous o vaques de conreu, sent usual que cada veí pogués introduir una parella a les pastures comunals [3] i que estigués prohibit que el bestiar boví d’engreix destinat al mercat utilitzés els cotos boyales [5]. Això no obstant, en el segle XIX amb l’augment de la població –i el consegüent increment del nombre de yuntas de labor— les ordenances comencen a tolerar la introducció d’un nombre major d’animals [4]; en alguns casos, pagant les quantitats acordades pel consell.
Al nord de la província, a la muntanya cantàbrica, la ramaderia era el principal mitjà de vida i les pastures comunals ocupaven la major part de l’espai productiu. Allà trobem tipologies específiques de comunals com els «ports de muntanya», que aprofitats durant l’estiu pels ramats transhumants mesteños [*], encara que també pel bestiar boví i equí de recria dels veïns, normalment eren una important font d’ingressos per als consells locals. Altres tipologies de pastures d’altura d’aprofitament col·lectiu eren anomenades «prats de consell» del municipi de Burón [7], o les «brañas», característiques de la comarca de Laciana. Les «brañas» eren el nom dels espais de propietat comunal situats a la part més resguardada de la muntanya on a l’inici de l’estiu era conduït el bestiar boví perquè aprofités col·lectivament les pastures abundants; allà cada veí disposava d’una cabana on acollir el bestiar, munyir-lo i elaborar formatge o mantega de vaca.
El boví de recria i el bestiar menut com cabres i ovelles trobava el sustent en l’anomenat «monte bajo», o aquelles parts de la muntanya menys productives situades a les zones perifèriques de l’espai concejil i poblades per matolls i herbes «de producció espontània». En l’aprofitament del monte bajo, que durava tot l’any, no acostumava a haver-hi un límit respecte al tipus i nombre de bestiar a introduir, encara que en ordenances de l’Edat Moderna sí que apareixen prohibicions i limitacions [6].
A més de pastures, el comunal proporcionava altres aprofitaments com els «fuyacos» o la montañera d’aglans de roures i alzines aprofitada directament pel bestiar menor, o utilitzada per alimentar els porcs juntament amb cards o porrasses també obtinguts a la muntanya. Els «fuyacos» eren branques de roure i altres arbres que a finals de l’estiu els ramaders apilaven per alimentar el bestiar a l’hivern, pràctica que en alguns casos apareix reglamentada a les ordenances [8]. La seva importància era tal que, malgrat que l’Administració forestal la va considerar molt nociva per a l’arbrat, va haver d’acceptar-la i incloure-la als Plans d’Aprofitament Forestal anuals.
La normativa del consell també establia mesures de policia sanitària del bestiar [9], cuidava que als ramats fossin seleccionats per a sementals els millors exemplars de la cabana ramadera, i obligava els veïns a pasturar el bestiar de forma col·lectiva a través de les «veceras» establint normes sobre com dur a terme la pastura i les responsabilitats dels pastors en el cas de danys pel llop o per negligències en la guarda del bestiar. Amb aquest tipus d’organització col·lectiva alhora que es produïa un «estalvi» de treball s’aprofitaven més eficientment les pastures al separar cada tipus de bestiar per edat, i/o destí. Malgrat que la pastura en comú ha estat pròpia d’àrees ramaderes amb grans extensions de pastures comunals, aquesta forma d’organització pot ser vista com una estratègia que tendeix a mantenir unida la comunitat d’un llogaret la pervivència de la qual es basava en l’ajuda mútua.
NOTES:
[1] Manen les Ordenances de Ferreras de Cepeda (1859) «(…) qe desde el día de Sn Jorje en adelante haya vecera de Bueyes aparte de con las Bacas hasta el día de Sn Bartolomé de cada un año. (…)» [AHDPL, Fondo Histórico, Libro 4/9].
[2] A les Ordenances de Soto de Valderrueda (1857) es mana: «Que desde el primer Domingo de Marzo hasta el día 30 de Noviembre no pueda entrar ningún ganado lanar, y cabrío, en el coto bueyal bajo la pena que marca la ley» [AHDPL Fondo Histórico. Libro 4/27].
[3] Manen les Ordenances de Mirantes (1843): «(…) que cada vecino pueda meter dos bueyes o vacas duendas, a falta de bueyes, en la boeriza y si algun vecino necesitase más de los dos, por tener labranza para ello, sea visto por el pueblo, y si alguno se excediese pague de pena 10 reales de vellón” [AHPL, Fondo Archivo Municipal de Barrios de Luna, Legajo 11.496”]; también las Ordenanzas de Vegas del Condado (1829) mandan: “que en los citados cotos sólo se ha de entrar a pastar los bueyes de labranza y las vacas que con ellas trabajaren tres días a la semana y las que estuvieren paridas (…)» [AHDPL, Fondo Histórico, Libro 3 ].
[4] Les Ordenances de Burón (1869) permetien que cada veí introduís a les deveses boyales una parella de bous o vaques, precisant que llaurés quinze fanegas podia introduir tres reses i qui en llaurés vint-i-dos, quatre [AHDPL Fondo Histórico. Libro 6].
[5] Diuen les Ordenances de Burón de 1821 i 1869 que «como suele suceder que algunos vecinos compran vacas para cecina o cobran deudas en vacas asturianas (…)» no poden ser considerades com «vaques de cabana» i introduïdes a pasturar als ports [AHDPL Fondo Histórico. Libro 6].
[6] Les Ordenances de Villoria manaven que: «ningún vezino del dicho lugar pueda traer más de ochenta cavezas de obexas» (Fernández del Pozo, 1988).
[7] Allà, l’extensa praderia de la vall de Risol era dividida en suertes o quiñones permanents i numerats els quals eren sortejats entre els consells que componien el municipi; posteriorment cada consell repartia entre els veïns el quiñón, perquè cada un d’ells recollís l’herba a títol individual (Costa 1898, 125-6).
[8] Manen les Ordenances de Vegas del Condado «(…) que se guarde como hasta aquí la madera de encina que tiene el monte de esta villa (…) que en el invierno sirve de mucha utilidad para el alimento de nuestros ganados (…) siendo los inviernos rigurosos y que el ganado por causa de la nieve no pueda pastar, puedan los pastores ramonear no cortando de pie y si algún vecino para alguna res cansada o los cabritos lechazos (…)» [AHDPL, Fondo Histórico, Libro 3].
[9] Així en ocasions es mana «registrar» (revisar por varis homes del consell) el bestiar que s’hagués d’incporporar a les veceras (AHPL, Fondo Archivo Municipal de Barrios de Luna, Legajo 11.496); en altres casos s’estableix l’obligació dels amos d’apartar els animals malalts dels ramats [AHDPL, Fondo histórico, Libro 4; Doc. 13 «Ordenanzas de Lomba»].
[*] [NdT] Mesteño, de mesta: enciclopedia.cat/ec-gec-0123066.xml
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: