Capítol d’«El comú català. La història dels que no surten a la història», estudi de David Algarra Bascón publicat el 24 d’octubre de 2015 sota llicència Creative Commons. Sobre les formes i pràctiques d’autogovern local, lligades a la gestió comunal de recursos, en l’àmbit de Catalunya. Es pot trobar l’edició en paper en diferents llibreries o descarregar en pdf a la Biblioteca.

«Quan es va produir l’alçament militar el juliol de 1936, tots els pobles de les zones anarquistes van derrocar els seus ajuntaments i van començar a governar-se per mitjà del seu sindicat. El sindicat consistia simplement en l’assemblea de tots els homes i dones del poble pertanyents a la classe treballadora, estiguessin o no afiliats a la CNT. Es reunien una tarda cada setmana i, durant diverses hores, discutien els problemes locals. Tothom qui ho desitgés tenia dret a parlar. […] Moltes vegades, durant els últims setanta anys, cada vegada que el triomf d’una vaga o d’un alçament ho permetia, apareixien organitzacions similars per fer-se càrrec del govern del poble. L’única cosa que produeix sorpresa és la rapidesa, espontaneïtat i facilitat amb què aquests sindicats feien la seva aparició i la satisfacció que proporcionaven als petits propietaris de terres i als obrers agrícoles. Tot el conjunt treballava amb tal naturalitat com si el poble no hagués conegut mai un altre sistema. Això ens porta a investigar si aquesta manera d’administració dels pobles va ser realment una invenció anarquista. Per contra, el sindicat i el comitè de 1936 eren en tots els aspectes idèntics al consell obert i al capítol de les comunes medievals d’Hispània. Les ciutats i els pobles de l’Edat Mitjana a la península eren governats per una assemblea de tots els veïns de la població, anomenada Consell Obert.»
(Gerald Brenan, The Spanish Labyrinth, 1943)

«Si tenim present el gran nombre de confederacions municipals que existien a Europa durant el segle XI i els següents, la certesa tan freqüent en la historiografia moderna que l’Estat-nació constitueix un desenvolupament lògic que va conduir Europa fora del feudalisme només pot considerar-se un prejudici.»
(Murray Bookchin, Urbanization Without Cities)

L’autogovern popular

Durant tota l’Alta Edat Mitjana les comunitats rurals es van organitzar segons els seus propis usos i costums. Abans de l’any 1000 es fa difícil conèixer el que s’expressava en actes col·lectius que normalment no es plasmaven per escrit, però sabem que va ser així per documents posteriors en què les potestats, que intentaven guanyar-se el poble, referendaven quelcom que ja era així des de temps passats, normalment a les anomenades Cartes de Poblament o de Població. Aquestes es comencen a manifestar a la pre-Catalunya i es confereixen de forma habitual a Catalunya, ja que si ens atenem al primer text amb referències on surt l’expressió «Catalunya» –el «Liber maiolichinus», escrit entre 1117 i 1125– apareix a principis del segle XII. Contràriament al que s’ha donat a entendre, els òrgans de govern d’una comunitat no apareixien quan les potestats expedien uns privilegis, ja que això no n’era l’aparició real, sinó l’oficial. La introducció real, com hem avançat, era consuetudinària, popular i esporàdica. Segons l’historiador J. M. Font i Rius el costum introduïa el funcionament d’organismes per iniciativa pròpia dels veïns, rebent més tard la sanció expressa dels sobirans. Per exemple, a la Constitució del rei Pere II a les Corts de Barcelona de 1283 es confirmen els antics costums de les comunitats existents:

«Item concedimus et etiam approbamus quod paciarii, jurati et consules sint in civitatibus et villis et aliis locis nostris in quibus esse antiquitus consueverunt; et sint et remaneant in eo statu et utantur ut erant et utebantur tempore bone memorie domini Iacobi quandam Regis Aragonum patris nostri»¹

En moltes cartes de poblament i franquícia² surten expressions similars a aquestes quan se sancionen alguns privilegis: «antiquitus consueverunt» (com s’acostuma des d’antic) o «prout antiquitus est fieri consuetum» (d’acord amb l’antic costum) o «antiquitus consueti» (antics costums).

Com sosté l’historiador Bartolomé Clavero, «el costum fundava el dret, i el privilegi oferia garantia jurisdiccional»³. Igualment, l’ús comunal responia a un costum de temps immemorial, anterior al privilegi polític concedit pel rei, una exempció que la major part de les vegades era posterior i prescindible per al comú (IZQUIERDO, 2007).

Alguns costums van passar a ser escrits no per una crisi de la tradició oral a la societat rural popular, sinó perquè, quan hi havia conflictes entre grups, el sobirà i els senyors jurisdiccionals pressionaven perquè fossin escrits amb l’excusa que així podien intervenir-hi. Així, en un conflicte que hi va haver entre els veïns de Tortosa i l’orde del Temple, pel fet que aquests últims van espoliar una part dels béns comunals de Tortosa, les potestats, en un libellum⁴ processal datat del 7 d’agost de 1262 a Daroca, demanaven que el comú⁵ tortosí presentés per escrit els costums. Aquest s’hi va negar i van haver de ser els mateixos templers els qui van presentar els costums dels seus rivals, costums que consideraven contraris als seus interessos (FONT I RIUS, 1985).

Durant tota l’Alta Edat Mitjana i part de la Baixa Edat Mitjana es pot constatar que, a diferència de l’Imperi romà, no existia un grup que concentrés tot el poder, sinó que aquest estava dividit entre un poder reial o comtal, un poder senyorial laic i eclesiàstic i un poder popular. Aquests poders van pactar i es van enfrontar en nombroses ocasions i, fins a finals de l’Edat Mitjana, el poder popular, amb major o menor autonomia, però sempre va estar present d’una manera diferenciada respecte als altres poders. El principal historiador i estudiós de les formes de govern local de la Catalunya medieval, Josep Maria Font i Rius, es refereix a l’òrgan de govern primigeni de les comunitats locals, l’Assemblea General de Veïns o de la Universitas⁶. Altres noms d’aquesta institució popular eren: comú, comuna, conselh vesiau (Vall d’Aran), concell o consell general, concilium, capitularii, concioni, paeria⁷ o populus. La Universitas o el comú no era un ens abstracte, sinó el conjunt dels veïns. La primera carta de població on s’aprecia l’assemblea de tots els veïns és la Carta Pobla de Cardona (986), on apareix el terme consilium. Ramon Gaya, un editor d’aquesta Carta Pobla, va traduir aquesta expressió «[…] nec in vestro concilio in nulla societate» com «[…] en cap reunió del vostre Consell». També apareixen a la Carta de Població de Figueres (1267), però el terme consilium no va ser tan freqüent a Catalunya com per exemple sí que ho va ser universitas, que a partir de 1217 apareix al privilegi de Lleida i a altres poblacions (FONT I RIUS, 1985). Tanmateix, a les terres de Girona la universitat encara apareix poc en la documentació dels segles XIII i XIV, en el seu lloc continua l’assemblea general de veïns per nomenar uns procuradors que actuessin en nom de la comunitat en moments puntuals, però sense crear uns càrrecs permanents i que es renovin cada any (MALLORQUÍ, 2007).

Font i Rius va anomenar aquesta organització «règim municipal embrionari o rudimentari» i a l’organització formada per un reduït nombre de persones escollides per l’assemblea la va denominar «règim municipal ple organitzat», que es va començar a produir a partir dels segles XII-XIII –i de manera més consolidada el XIV. Malgrat això, aquest consell tancat no és equiparable amb el model de representació política actual, ja que les persones escollides ho eren per a l’exercici d’unes funcions determinades de forma temporal i no ostentaven la potestat sobre la comunitat, ja que la sobirania continuava radicant directament en tots els veïns. Aquest trànsit, com gairebé tots els canvis de l’Edat Mitjana, no va produir-se simultàniament en les diferents poblacions, sinó que va avançar i retrocedir segons les circumstàncies, fins i tot van coexistir ambdues organitzacions en moltes poblacions durant un temps.

L’assemblea de tots els veïns, aquesta organització política local, anomenada consell obert en altres territoris de la península, va sorgir perquè es trobessin tots els interessats en aquests aspectes de la vida econòmica que compartien i que havien d’organitzar i gestionar. Que la regulació d’allò que és comú (forma d’utilitzar-ho, vigilància…) quedés a càrrec dels mateixos veïns va reforçar encara més les relacions i els vincles entre els habitants d’un mateix lloc, refermant l’estreta solidaritat (FONT I RIUS, 1985). L’assemblea general, per exemple, feia la regulació de l’aprofitament dels boscos comunals, controlava i regulava el creixement dels ramats, feia ordinacions⁸ per a la defensa del mar contra tècniques i arts depredadores, imposava bans⁹ i penyoraments¹⁰, pledejava per drets i possessions davant dels senyors jurisdiccionals, controlava la condició de venda dels queviures, fixava els seus preus, etc. L’historiador Josep M. Bringué i Portella, quan exposa el sistema de drets i solidaritats col·lectives al Pallars, parla de tres pilars bàsics: primer, una organització política pròpia, potent i molt independent del poder senyorial; segon, el control de les comunitats sobre un conjunt de serveis públics que no eren monopoli senyorial, com la taverna, la carnisseria, la fleca, la botiga o els mitjans de la indústria de transformació (els molins, els forns, les fargues, etc.); tercer, tot el que està relacionat amb el domini i l’aprofitament dels recursos naturals com a explotació comuna per a garantir la igualtat d’accés de tots els veïns, és a dir, els béns comunals (BRINGUÉ, 2002). D’altra banda, l’historiador Eduardo de Hinojosa fa notar que abans del segle X als territoris del nord precatalà es van formar comunitats amb propietats alodials que no estaven subjectes a senyoriu eclesiàstic ni secular, amb territori propi com a circumscripció política independent i amb béns comuns, esglésies i altres elements de vida col·lectius (HINOJOSA, 1905). Brutails, que es va centrar en l’estudi de l’antic territori del Rosselló, descriu les principals característiques de les comunitats rurals: la unió a la parròquia, la propietat comunal de cultius, pastures i boscos i la solidaritat enfront del senyor i qualsevol tercer, pledejant de forma conjunta per raó de la defensa dels seus usos i costums (BRUTAILS, 1891).

Com veiem, van ser nombroses les qüestions que van conduir el creixement d’aquests vincles a la forma d’assemblea general. Una de les més importants era la propietat col·lectiva (alous comunals) i els drets d’aprofitament (ademprivium i empriu) dels béns comunals (FELIU, 2009). Per exemple, a la Carta de franquesa¹¹ de Barcelona de 1025 els comtes donen als ciutadans en lliure propietat col·lectiva les pastures, llenyes, aigües, etc. (les donen o en confirmen l’antiga lliure tinença); igualment passa a Tortosa el 1149, així com a tantes altres poblacions.

Una altra qüestió va ser l’explotació veïnal de determinats establiments, obres i serveis, com es pot apreciar en diferents exemples: fargues, que a la Carta de Població de Prades (1159) o a la Carta de Població de Malgrat (1373) es diu que són de tots els veïns; molins comunals, que apareixen en Cartes de Població com la de Cabecers (Tortosa); teuleries, com la que el 1265 es reconeix pertanyent des d’antic a la comunitat de Canet de Rosselló; ponts, com els que es reconeixen al Privilegi de Balaguer (1218) per creuar el riu Segre, que també són del comú; l’escorxador o carnisseria (macellum) que s’esmenta a la Carta de Població de Figueres (1267) i que tenia també la ciutat de Girona; murs, fosses i altres elements defensius (Castellbò, Carta de Poblament de 1195); carrers, places i barris ciutadans (Lleida, «Consuetudines Ilerdencs», 1191); forns comunals (Palamós, Carta de Poblament de 1279); banys (Balaguer, documentats el 1156); hospitals (Agramunt, Carta de Poblament de 1163); sal (Cardona, Carta de Poblament de 986), etc.

També hi havia altres àmbits que estaven regulats per la comunitat, com ara les funcions o serveis per a mantenir la pau i l’ordre intern, la defensa de la població i la promulgació i execució del dret. El comú havia assumit el deure d’acudir a la crida feta per a l’aprehensió de qualsevol que hagués pertorbat la pau o infringit les normes contretes per la comunitat, així com per defensar-se d’atacs externs. Els veïns tenien armes disponibles a casa segons remarcaven les ordenances de moltes universitats. En cas d’atac es convocava a host veïnal¹² amb fogueres enceses de cim a cim o fent sonar un corn, a toc de trompeta o repic de campanes. Aquestes milícies veïnals van tenir diverses denominacions, com sagramental¹³, sometent¹⁴ o cavalcada¹⁵; i podien estar formades per la germandat de diversos pobles. El primer sagramental que es coneix documentalment és el jurat pels pobles de la Plana del Llobregat el 1257, però aquesta organització o quelcom similar, presumiblement, va existir des del principi de qualsevol assentament, com a defensa col·lectiva. Els veïns, igualment, tenien el deure d’acudir als treballs comunals de construcció o de reparació de les seves edificacions, com podien ser les muralles o els ponts. Una altra obligació era el servei de guaita o vigilància del castell que era prestat per la població, com es pot comprovar, per exemple, a la Carta de Poblament de Lledó (Tortosa, 1210) o a les Cartes de franquícies de Bagà (1233).

La formació d’un nou assentament o poblat suposa un principi d’unitat i personalitat jurídica-pública a la comunitat veïnal basat en els costums de cada lloc (dret consuetudinari). En les Cartes de Població i en les franquícies apareixen costums anteriors al costat de noves normes i exempcions, de manera que resulta difícil distingir entre les noves i les antigues, ja que els documents es limiten a confirmar antics costums d’exercici immemorial sense especificar com podrien ser les condicions d’aprofitament dels béns comunals. D’altra banda, les Cartes de Població no reflectien tot el dret local basat en la tradició oral, sinó que només representava el nucli confirmat pel poder comtal (reial més tard) o senyorial (FONT I RIUS, 1985). Les Consuetudines de poblacions com Lleida, Tortosa, Barcelona o Balaguer eren documents que manifestaven de forma més completa el que realment representava el dret local.

Un dels emplaçaments principals de l’assemblea era l’església –s’hi reunien a dins o a fora, davant les portes-, fins al punt que en molts llocs la parròquia era sinònim d’universitas. Algunes esglésies de l’Alta Edat Mitjana havien acondiciat l’interior per fer-hi les assemblees, amb bancs de pedra correguts on s’asseien tots els membres de l’assemblea general de veïns. A l’església de Sant Quirze de Pedret hi ha un banc de pedra d’aquestes característiques. El vincle religiós a la comunitat de veïns és un aspecte que cal no menysprear: professaven un mateix culte i una mateixa fe i per tant era natural que a la vida rural la parròquia fos un dels més importants estímuls d’unió dels habitants. La parròquia era quelcom comú de tots els veïns i normalment es construïa amb les seves almoines i el seu treball personal (BOLÒS, 2000). La historiografia ha fet normalment una lectura molt reduccionista del paper de les parròquies rurals, com elements en mans dels rectors per adoctrinar i controlar a la població, però alguns estudis diuen el contrari. Per exemple, l’historiador Pere Gifre constata que en els segles XVI i XVII les petites parròquies gironines estaven pràcticament en mans dels veïns del lloc, amb un nivell d’independència important respecte a les potestats i al rector (GIFRE, 2009).

En l’acta d’un judici celebrat a Girona el 844 es fa constar que els veïns de Castro Tolon (antic nom de Peralada) havien construït la parròquia; i el mateix succeeix amb la de Sant Joan, a Perpinyà, aixecada per la comunitat veïnal. Alguns documents revelen que la parròquia era una mena de regència o domini del comú, com es palesa en la concòrdia¹⁶ entre el bisbe de Girona i els comtes de Besalú de l’any 977. A Saldes (serra del Cadí), la parròquia era l’entitat municipal on es reunien en assemblea tots els veïns per resoldre els seus assumptes. Això va ser així fins al 1316, quan es va passar a una espècie de consell tancat on es facultava els veïns a triar tres o quatre cònsols com a administradors de la universitas, com va passar en molts altres pobles, tot i que l’assemblea general continuava existint com un òrgan decisiu en els assumptes importants i els veïns escollits tenien el caràcter de mandataris temporals sense potestat sobre la comunitat. Per exemple, a la Tortosa de 1272 tres procuradors síndics portaven la veu de la ciutat, és a dir, eren portaveus, no representants sense mandat imperatiu¹⁷ com en l’actualitat. En ciutats com Barcelona fins al segle XIV no es va conèixer una altra divisió en districtes que la parroquial i Manresa es dividia en quatre parts o quarters, on cada part tenia el nom de la seva església.

La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (BOLÒS, 2000). Convé notar que el factor espiritual tenia molta més importància que en l’actualitat. Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria¹⁸, les confraries, els hospitals i les almoines (MALLORQUI, 2007). Les confraries es constitueixen amb fins d’assistència mútua i d’ajuda parroquial, formades per agrupacions de veïns. La confraria va ser, igualment, una forma d’associació municipal¹⁹. Sabem, per la carta de Cervera de 1182, que Girona va ser la primera població amb privilegi reial per organitzar-se corporativament com a confraria, fet que comportava un jurament de fidelitat entre els seus membres Aquestes confraries municipals van evolucionar cap a les universitats (BOLÒS, 2000).

Fins al segle XII, amb els intents d’ascens del poder sobirà, no apareixen als municipis els batlles (baiuliae), que són representants reials i senyorials (merinos o iudex a Castella), igual que els veguers (vicarius) ho eren de les vegueries (successores dels comtats i dels vescomtats). Tanmateix, l’assemblea general de veïns continuarà reunint-se per prendre les seves pròpies decisions. Per exemple, el 1289 la universitas de Pont de Bar (Alt Urgell) es reuní a la plaça pública sense el batlle. Tot i que el poder reial i senyorial va tenir com a objectiu principal dominar el poble, durant molt de temps les classes populars es van resistir a la intromissió en l’autogovern de les seves comunitats i el dret territorial de procedència reial i senyorial va ocupar un lloc secundari, tot prevalent el dret consuetudinari de cada poble (FONT I RIUS, 1985). Fins i tot el vincle de la comuna dependència senyorial, com que era independent de la condició social i jurídica dels membres d’una comunitat, va fer més estrets els llaços entre els veïns i va enfortir la personalitat comunal. Per exemple, des del principi es van fer assemblees per a redimir-se de la jurisdicció²⁰ senyorial, malgrat la manifesta oposició dels senyors jurisdiccionals o barons (HINOJOSA, 1905).

L’assemblea no es feia a l’església a tots els pobles, podia tenir lloc al cementeri, a l’era d’algun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre²¹ o a altres, sent anunciada a toc de campana, banya o qualsevol altre instrument similar. A Sallent, es congregaven al mas Pons de Cabrianes, a Brunyola el 1421 al pati del castell, a les tres parròquies de la vall de Torelló es reunien «ad sonum corni» i els veïns de la Vall d’Àneu es reunien a la Bassa Morta de València d’Àneu, que era davant del castell.

A més a més, aquestes organitzacions locals no eren una exclusivitat cristiana. Les comunitats sarraïnes i jueves tenien les aljames (al-jamā’a), que eren organitzacions polítiques pròpies, que van conviure amb els veïns cristians dins del marc de la universitat, fins a l’expulsió dels jueus l’any 1492 i dels moriscos l’any 1610 (CASAS I ROCA, 2015). De fet, en els territoris precatalans del Xarq al-Àndalus, tant en les terres de Lleida com en el baix Ebre, fins a la conquesta catòlica del segle XII, les comunitats rurals andalusines es governaven pels consells de vells (shuyükh), que decidien sobre les formes de treball i altres activitats, sent la tribu una forma d’organització política que funcionava, en bona part, al marge de l’Estat islàmic, amb el seu dret consuetudinari (‘urf), moltes vegades enfrontat amb la llei islàmica (shari’a) (BARCELÓ, 1986; CORSÀ, 1962; TORRÓ, 2011).

En molts privilegis, ordres, constitucions, etc., els membres de les assemblees eren anomenats probi homines o boni homines i això s’ha interpretat com a una forma de representació política al capdavant del populus o universitas. Tanmateix, l’historiador J. M. Font i Rius veu més probable que els probi homines fossin tots els veïns a les comunitats d’escàs veïnatge (FONT I RIUS, 1985) o a les rurals (HINOJOSA, 1905) i a algunes ciutats. Per exemple, boni homines era el títol d’honor que havien rebut tots els veïns de Perpinyà amb la llibertat comunal (ALART, 1874). Cal destacar que en llatí «homines» habitualment significa «homes i dones», sent el terme «viris» l’utilitzat per a designar l’home, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de cada casa.

A més de la universitas o assemblea general hi havia altres organitzacions més reduïdes que intervenien en nom de les primeres com a comissions per a casos específics de manera eventual i que, també, podien actuar com a portaveus de la comunitat, no com a representació general de la universitas, ni com a mandataris, ja que no tenien potestat sobre la comunitat. Des del segle XIII, per a la defensa dels interessos de la comunitat local en les institucions supralocals, l’assemblea veïnal escollia síndics que per regla general no tenien caràcter de representants, ja que estaven subjectes al mandat imperatiu, és a dir, eren portaveus que rebien instruccions precises de l’assemblea estant sota el seguiment de la mateixa, que els obligava a una correspondència permanent i castigava la desobediència al que s’havia acordat (FERRO, 1987). Algunes comissions tenien la funció eventual de recaptar les contribucions i talles²² amb destinació a serveis de caràcter veïnal per atendre al manteniment i conservació dels béns d’aprofitament comunal. El pont de Lleida, encara l’any 1224, tenia gairebé una personalitat jurídica pròpia i era mantingut per una confraria, composta per veïns de la ciutat que tenien cura del seu govern, custòdia, reparacions i de la recaptació de les contribucions. A Torrelles (Rosselló), hi trobem guàrdies rurals i jutges per als delictes locals, posteriorment coneguts com a sobreposats de l’horta, escollits anualment pels veïns (ALART, 1874).

A partir dels segles XIII-XIV en l’àmbit urbà es comença a donar la representació pública de la universitas als seus probi homines, ja entesos com una minoria que actua com un cos tancat juntament amb el representant reial o senyorial, vicarius o bailius del lloc. De la mateixa manera, és en aquesta època quan es comencen a imposar els concejos tancats a Castella amb l’Ordenament d’Alcalà (1348). Tanmateix, no tots els probi homines pertanyien a una mateixa classe social identificada amb els potents o maiores, és a dir, amb l’estament²³ superior de les tres mans²⁴, ja que hi ha abundants documents on s’exigia que les comissions havien d’estar formades per probi homines elegits per les tres mans o estaments (FONT I RIUS, 1985).

Al món rural, en canvi, en llocs amb una població menor, l’assemblea general de veïns o consell obert roman com a única forma de govern local per molt temps, fins a finals de l’Edat Mitjana i fins i tot posteriorment. Hi ha nombrosos testimonis de la seva existència que ens informen sobre com es reunien tots els habitants del lloc o un membre de cada casa, als quals s’aplicava l’esmentat títol de probi homines, prohoms (FONT I RIUS, 1985).

En valls pirinenques, com les valls d’Àneu i d’Espot, els senyors jurisdiccionals tenien pocs drets o els tenien molt limitats, tot i que durant tota l’Edat Mitjana van lluitar per incrementar-los en perjudici dels pagesos d’aquestes valls. Les comunitats rurals, encara durant el segle XIV, no estaven obligades a pagar cap cens²⁵ per empriu, ni estaven sotmeses a cap «usatge»²⁶. Administraven la justícia i per tractar els assumptes entre les comunitats i el senyor es reunien en un lloc comú, «en plaça comuna», no dins un castell o en un lloc tancat. El 1313 s’estableix a la Vall d’Àneu que el senyor i els veïns constituïen conjuntament la cort (curiam dicti terre) i en altres documents s’esmenta «el Consell General de la vall d’Àneu» com l’assemblea general de tots els veïns, que a partir de la segona meitat del segle XIV està formada per un petit nombre de veïns de cada poble que actuaven «cum consensu omnium», «ex parte illorum», és a dir, com portaveus dels pobles i sense cap potestat²⁷. Segons l’historiador medievalista Jordi Bolòs, el que es detecta en aquestes valls és el poc interès que tenien els senyors en enfrontar-se amb els seus habitants per obtenir més rendes, segurament a causa de la fortalesa d’aquestes comunitats, que en alguns casos com a Andorra, se sap que van lluitar contra els senyors (BOLÒS, 1996). En el segle XII Andorra estava formada per sis parròquies administrades per assemblees obertes a tots els veïns. Al Pirineu aquestes assemblees de veïns van arribar a tenir un poder molt important, ja que decidien elles soles, sense el consentiment ni la intervenció d’un altre poder, sobre els seus problemes locals, el comunal, etc., i defensaven el seu territori de qualsevol atac. Van subsistir així més temps que altres comunitats no pirinenques. Un exemple és el Pallars, on sobreviuen fins al segle XIX (VILANOVA ROS, 1996).

A més de les assemblees generals de veïns d’una comunitat existien assemblees de veïns que pertanyien a diverses comunitats per tractar assumptes que els concernien conjuntament. Eren òrgans supralocals o supracomunals de poder popular. Aquests òrgans rebien noms com unions, agermanaments, patzeries²⁸ o mancomunitats²⁹. Decidien ordinacions i concedien drets que es feien extensius a tots els comuns que participaven. Per exemple, el dret a ajaillar era el dret de passar la nit sobre el terreny del territori d’un altre comú, per això hi havia els covals o pletes a prop del límit d’una muntanya. En un document de l’any 1353 conservat a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell s’esmenta la plaça on es reunien els veïns (les universitats) de Solau i Obach per tractar problemes comuns. Prop d’aquest lloc comú posteriorment es va edificar l’església de Santa Maria d’Espot. Altres exemples són el bosc dels tres comuns de la muntanya del Sobac, la mancomunitat dels quatre pobles, les unions i agermanaments de Burg o de Vila i Valls de Castellbò, les unions de la totalitat dels termes d’Àneu, Boren i Isavarre, els mitgers i les muntanyes dels terçons o la federació de comunitats pirinenques del tractat del Pla d’Arrem.

NOTES