Fragment del primer capítol de «Crisis multidimensional y democracia inclusiva», llibre de Takis Fotopoulos, filòsof polític i catedràtic en Economia, publicat el 2005 per The International Journal of Inclusive Democracy. Sobre l’origen del sistema actual, aixecat damunt l’alienació dels béns comunals, la mercantilització de la terra i el treball i l’aniquilació de l’autonomia local. Llibre sencer en castellà afegit a la Biblioteca.
(…)
Com s’ha mencionat anteriorment, les dues institucions principals que distingeixen la societat moderna són, en primer lloc, el sistema d’economia de mercat i, en segon lloc, la «democràcia» representativa. Com és ben sabut, la societat moderna va sorgir, d’una manera molt irregular, d’un sistema de societats rurals que havia perdurat 5.000 anys. De fet, es podria argumentar que la tecnologia i l’organització social de la revolució neolítica es va mantenir com a base de tota civilització fins l’arribada de l’industrialisme. La producció industrial es va estendre, sempre de manera molt poc uniforme, des d’Europa fins la resta del món.
No obstant, la identificació de la modernitat amb l’industrialisme (que en el passat va ser difosa només per «científics» socials «ortodoxos» però avui en dia és àmpliament adoptada inclús per «radicals» dels «nous moviments socials») no té fonament. Les diferències en el procés d’industrialització, per exemple, no es poden interpretar seriament en termes de falta d’emprenedors industrials, valors industrials, etc., mentre que són perfectament explicables en termes d’un desenvolupament econòmic basat en el mercat, com veurem en el capítol 3. Per tant, culpar la industrialització dels mals de la societat moderna, com fan moltes ecofeministes «radicals», ecologistes, activistes de moviments indígenes, postmodernistes, irracionalistes (New Age i similars) i inclús alguns eco-anarquistes és, en el millor dels casos, una equivocació i, en el pitjor, enganyosa, ja que aquesta concepció empeny molts activistes a lluitar contra els objectius equivocats (la societat industrial) en comptes de lluitar contra el sistema d’economia de mercat i la «democràcia» representativa, que són, de fet, les causes últimes de l’actual concentració del poder econòmic i polític i, conseqüentment, de l’actual crisi multidimensional (veure capítol 4).
En el plantejament d’aquest llibre[2], la producció industrial va constituir només la condició necessària perquè s’efectués el pas a la societat moderna. La condició suficient va ser la introducció paral·lela –mitjançant l’ajuda decisiva de l’Estat– del sistema d’economia de mercat que va substituir els mercats locals (controlats socialment) que existien des de feia milers d’anys. Així, com observa Karl Polanyi en la seva ja clàssica obra La Gran Transformació[3]:
«Anteriorment a la nostra època no havia existit mai una economia que per definició estigués controlada per mercats. (…) Encara que la institució del mercat va ser bastant comuna des de l’Edat de Pedra tardana, el seu paper en la vida econòmica no va ser més que accessori. (…) Si bé la història i l’etnografia coneixen economies de diferents tipus, la major part de les quals comprenien la institució dels mercats, no coneixen cap economia anterior a la nostra que ni tan sols de forma aproximada estigués controlada i regulada per mercats. Tots els sistemes econòmics que coneixem fins el final del feudalisme a l’Europa occidental estaven organitzats segons els principis de reciprocitat, redistribució o autoabastiment, o segons alguna combinació dels tres.»
Per norma general, tant el sistema econòmic antic com el feudal estaven arrelats en les relacions socials i la distribució de béns materials estava regulada per motius extra-econòmics. Els béns de la vida quotidiana, inclús en l’Alta Edat Mitjana, sovint no es compraven i venien al mercat. Això, combinat amb el fet que abans de la Revolució Industrial ni el treball ni la terra estaven mercantilitzats, posa de manifest que el procés de mercantilització no havia començat abans de l’adveniment de la industrialització. Per tant, va ser només a començaments del segle xix quan es va crear un sistema de mercat autorregulat que, per primera vegada en la història de la humanitat, va establir la separació institucional de la societat en una esfera econòmica i una esfera política. Ni sota condicions tribals, ni feudals, ni mercantils hi va haver mai en la societat un sistema econòmic separat[4].
Amb tot, el liberalisme econòmic va projectar, de forma retrospectiva, els principis subjacents a un mercat autorregulador sobre tota la història de la civilització humana, distorsionant en el procés la veritable naturalesa i orígens del comerç, els mercats i els diners, així com de la vida urbana. No obstant, gairebé totes les suposicions antropològiques o sociològiques adduïdes per la filosofia del liberalisme econòmic han estat refutades per l’antropologia social, l’economia primitiva, la històrica de les primeres civilitzacions i la història econòmica general.
Per tant, l’element crucial que diferencia l’economia de mercat de totes les economies del passat (on els mercats eren també autorreguladors, ja que tots els mercats tendeixen a establir preus que equiparen l’oferta i la demanda) va ser el fet que, per primera vegada en la història de la humanitat, va sorgir un sistema de mercat autorregulador en el qual es van desenvolupar mercats inclús per als mitjans de producció, això ś, el treball, la terra i la moneda. El control del sistema econòmic per part del mercat, segons Polanyi, «no signfica altra cosa que el funcionament de la societat com un apèndix del mercat: enlloc d’estar l’economia arrelada en les relacions socials (com en el passat), les relacions socials estan arrelades en el sistema econòmic»[5]. La competència, que era la força motriu del nou sistema, va fer que les seves dinàmiques es caracteritzessin pel principi de «créixer o morir». Aquestes mateixes dinàmiques impliquen que l’economia de mercat, una vegada instaurada, acabarà sent inevitablement una economia de mercat internacionalitzada.
Va ser la institucionalització d’aquest nou sistema d’organització econòmica el que va posar en marxa el procés de mercantilització. Aquest concepte, que juga un paper crucial en l’anàlisi que segueix, és definit com el procés històric que ha transformat els mercats controlats socialment del passat en l’«economia de mercat» del present. És, per tant, un procés que es caracteritza predominantment per l’intent de les elits que controlen el mercat de minimitzar els controls socials efectius sobre els mercats, destinats a protegir el treball i el medi ambient.
Però anem a veure breument com es van establir les dues institucions principals de la modernitat: l’economia de mercat i la «democràcia» representativa. En ambdós casos, va ser el sorgiment de l’Estat-nació, al final de l’Edat Mitjana, el que va jugar un paper fonamental en la creació de les condicions per a la «nacionalització» dels mercats (és a dir, la seva deslocalització), així com en el seu alliberament del control social efectiu –les dues condicions prèvies essencials de la mercantilització. A més, també va ser l’Estat-nació qui va donar lloc a la creació del complement polític necessari de l’economia de mercat: la «democràcia» representativa. Per tant, ni el sistema d’economia de mercat ni el seu complement polític van ser conseqüències d’algun tipus de procés evolutiu, com acostumen a suposar els marxistes. La institucionalització del sistema de mercat i de la «democràcia» representativa va ser el resultat d’una acció deliberada de l’Estat, controlat per la classe mercantil –la nova elit política i econòmica que va sorgir durant la Revolució Industrial a Europa i els EUA–; i tampoc hi va haver res d’«evolutiu» en l’aparició de la classe mercantil[6].
L’adveniment de l’economia de mercat
El sorgiment de l’Estat-nació no només va tenir l’efecte de destruir la independència política de la comunitat del poble o la ciutat sinó que també va minar la seva autodependència econòmica. Va ser només en virtut de l’acció deliberada de l’Estat que durant els segles XV i XVI es va aconseguir la «nacionalització» del mercat i la creació d’un comerç intern[7]. De fet, el segle XVI es pot resumir com la lluita de l’Estat naixent contra els municipis lliures i les seves federacions, que aniria seguida durant els segles XVII i XVIII de noves accions estatals que van suposar la confiscació o «tancament» (enclosure) de les terres comunals –procés que va ser completat a Europa occidental cap a la dècada de 1850[8].
No obstant, la «liberalització» del comerç duta a terme per l’Estat simplement va alliberar el comerç del localisme; els mercats seguien tenint una funció accessòria en un marc institucional regulat més que mai per la societat. Fins la Revolució Industrial no hi va haver un intent d’establir una economia de mercat en forma d’un gran mercat autorregulador. De fet, va ser a finals de segle xviii quan es va completar la transició dels mercats regulats cap a un sistema de mercats autorregulats –esdeveniment que va assenyalar «la gran transformació» de la societat, és a dir, el pas a una economia de mercat. Fins aquest moment, la producció industrial a Europa occidental, i particularment a Anglaterra, on va néixer l’economia de mercat, era un simple accessori per al comerç.
De fet, es podria argumentar que si una revolució social hagués acompanyat la Revolució Industrial –de manera que l’ús de màquines, en condicions de producció a gran escala, s’hagués pogut fer compatible amb el control social de la producció– s’hagués evitat l’actual mercantilització de la societat, així com la immensa concentració d’ingressos, riquesa i poder econòmic relacionada amb aquesta industrialització basada en el mercat. No obstant, donada l’estructura de classes de la societat comercial que caracteritzava diverses societats europees durant la Revolució Industrial, no és sorprenent que l’organització del subministrament dels serveis de «treball» i «terra» es basés en la transformació de l’activitat humana i els recursos naturals en mercaderies, el subministre de les quals no depenia de les necessitats dels éssers humans i l’ecosistema respectivament, sinó dels preus del mercat.
Per tant, com una revolució així no es va materialitzar a temps, el que va seguir va ser inevitable. Les fàbriques no podien assegurar la producció continua a menys que la provisió de mitjans de producció (especialment el treball i la terra) estigués organitzada. Però en una societat comercial, l’única forma d’organitzar la seva provisió va ser transformar l’activitat humana i els recursos naturals en mercaderies, el subministrament de les quals era controlat pel mercat mitjançant els preus. Així, la introducció de nous sistemes de producció en una societat comercial en la qual els mitjans de producció es trobaven sota propietat i control privats, va conduir inevitablement (amb el suport decisiu de l’Estat-nació) a la transformació de les economies socialment controlades del passat, en les quals el mercat jugava un paper marginal en el procés econòmic, a les economies de mercat actuals.
En altres paraules, el control privat de la producció necessitava que aquells que controlaven els mitjans de producció fossin econòmicament «eficients» per tal de sobreviure a la competència, és a dir, havien d’assegurar:
- El flux lliure de treball i terra al mínim cost. No obstant, en condicions de control privat de la producció, aquest flux té una relació inversa amb els controls socials (en sentit estricte) sobre el mercat. Així, quant més efectius són els controls socials sobre el mercat, i particularment sobre els mercats de mitjans de producció (treball, capital i terra), més difícil és assegurar el seu flux lliure al mínim cost. Per exemple, la legislació per protegir el treball feia que el mercat de treball fos menys flexible i, en conseqüència, el flux de treball menys fluid o més costós. El resultat d’aquest procés és la mercantilització, és a dir, que històricament aquells que tenen el control privat dels mitjans de producció sempre han dirigit els seus esforços en el sentit de minimitzar els controls socials sobre el mercat.
- El fluix continu d’inversions en noves tècniques, mètodes de producció i productes, en un esforç per augmentar la competitivitat i les vendes (una lògica encertadament expressada per la màxima «créixer o morir» ). El resultat d’aquest procés és el creixement econòmic. Per tant, no és casualitat que «la idea moderna de creixement fos formulada fa uns quatre segles a Europa quan l’economia i la societat van començar a separar-se»[9], encara que la pròpia economia de creixement (definida com el sistema d’organització econòmica orientat –ja sigui «objectivament» o deliberadament– a la maximització del creixement econòmic; veure capítol 2) va sorgir molt més tard, després que es posés en marxa l’economia de mercat a començaments del segle xix, i només va prosperar en el període posterior a la Segona Guerra Mundial.
El sorgiment de la «democràcia» representativa
Respecte l’adveniment de la «democràcia» representativa, hem de retrocedir fins l’últim quart del segle XVIII, quan els «Pares Fundadors» de la constitució dels EUA van inventar literalment la «democràcia» representativa, una idea sense cap precedent històric en el món antic. Fins aleshores, la democràcia tenia el sentit atenès clàssic de la sobirania del demos, en el sentit de l’exercici directe del poder per part de tots els ciutadans –encara que, és clar, la democràcia atenesa era parcial (veure capítol 5). Els «Pares Fundadors» van considerar completament inacceptable aquest exercici directe del poder, ostensiblement, perquè se suposava que institucionalitzaria el poder del «populatxo» i la tirania de la majoria. De fet, no obstant, el seu veritable objectiu era la dissolució del poder popular, de manera que les pretensions de la «democràcia» representativa de distribuir de forma igualitària el poder polític es poguessin compatibilitzar amb la dinàmica de l’economia de mercat, que ja estava conduint a la concentració de poder econòmic en mans d’una elit econòmica[10]. Aquesta va ser, naturalment, una demanda constant dels filòsofs liberals des dels temps d’Adam Smith, que es va esforçar en remarcar que la principal tasca del govern era la defensa dels rics enfront els pobres –una tasca que, com assenyala John Dunn, «es porta a terme necessàriament de forma menys fiable allà on els pobres escolleixen qui governa, ja no diguem allà on són els pobres mateixos, com a Atenes, en gran mesura el govern»[11].
Caldria assenyalar aquí també que l’establiment de la «democràcia» representativa no va tenir res a veure amb la mida de la població. El raonament dels «Pares Fundadors», com observa Wood[12], «no era que la representació és necessària en una gran república, sinó al contrari, que una gran república és desitjable perquè la representació sigui necessària». Per tant, la concepció federalista de la representació i, particularment, la de Hamilton, tenia la intenció d’actuar com un filtre davant la llibertat d’expressió de la «democràcia» representativa, és a dir, com l’antítesi mateixa de la isegoria –igualtat d’expressió–, un requisit indispensable de la democràcia clàssica. Així, la democràcia va deixar de ser l’exercici del poder polític per passar a indentificar-se amb la renúncia a aquest poder i la seva conseqüent transferència, a través de les eleccions, a una elit política. En altres paraules, els «Pares Fundadors» no només consideraven la representació com un mitjà per distanciar la gent de la política, sinó que, de fet, la van proposar exactament per la mateixa raó per la qual els atenesos estaven contra la institució de l’elecció (menys en circumstàncies excepcionals en què es requeria el coneixement especialitzat): perquè afavoria els econòmicament poderosos. Així, mentre pels atenesos el règim dominat pels rics –per definició una minoria– es considerava oligàrquic, pels «Pares Fundadors» com Hamilton no només no hi havia cap incompatibilitat entre la democràcia i la dominació dels econòmicament poderosos sinó que, de fet, això es considerava la norma. Per tant, la institucionalització més o menys simultània del sistema de l’economia de mercat i la «democràcia» representativa durant la Revolució Industrial a Occident, va establir l’element fonamental de la modernitat: la separació formal de la societat respecte l’economia i l’Estat, que ha estat des d’aleshores la base de la modernitat. No només les persones, com a productores directes, no podien controlar el producte del seu treball sinó que, a més, com a ciutadanes, estaven incapacitades per exercir directament el poder polític. En altres paraules, l’economia de mercat i la «democràcia» representativa van institucionalitzar de fet la distribució desigual del poder polític i econòmic entre els ciutadans. A més, és possible demostrar que la progressiva extensió del dret a la ciutadania de la gran majoria de la població –un procés que va concloure al segle XX– no va contrarestar la pèrdua efectiva del significat de ciutadania, en termes d’exercici de poder. Així, el tipus de ciutadania establert per la «democràcia» representativa va ser una ciutadania passiva que no tenia res a veure amb la ciutadania activa de la democràcia clàssica. No és estrany, doncs, que l’extensió dels drets civils no tingués cap efecte notori en la reducció de la concentració de poder polític i econòmic que sempre ha caracteritzat la societat moderna, amb l’excepció d’un efecte temporal en la desigualtat econòmica durant la fase estatista de la modernitat, com veurem més endavant.
Des d’aquesta perspectiva, la institucionalització de l’economia de mercat i el seu complement polític, la «democràcia» representativa, va ser la causa última de les característiques que se solen atribuir a la societat moderna: la substitució del grup o la comunitat (com a unitat tradicional bàsica de la societat) per l’individu; l’assignació de tasques específiques i especialitzades a les institucions modernes (amb una divisió del treball altament desenvolupada), en contrast amb les institucions socials o polítiques tradicionals (família, comunitat, rei, etc.); el govern de les institucions de la societat moderna per «normes» enlloc de, com en la societat tradicional, per la costum i la tradició, etc.
NOTES:
[1] Veure, per exemple, Robert Pollin, «Financial Structures and Egalitarian Economic Policy», New Left Review, núm. 214 (novembre-desembre 1995).
[2] Per a més detalls, veure Takis Fotopoulos, Hacia una democracia inclusiva, capítol 1.
[3] Karl Polanyi, The Great Transformation, the Political and Economic Origins of Our Time (Boston: Bacon Press, 1944/1957), pàgs. 43-44 i 55-5. En castellà: La Gran Transformación, los orígenes políticos y económicos de nuestro tiempo (México: Fondo de Cultura Económica de España, 1944/2007).
[4] ibid., pàg. 71.
[5] ibid., pàg. 57.
[6] Com assenyala Polanyi, citant a Pirenne, «seria natural suposar, a primera vista, que una classe mercantil va créixer poc a poc enmig de la població agrícola. No obstant, res acredita aquesta teoria». Karl Polanyi, The Great Transformation, pàg. 27.
[7] Ibid., pàgs. 63-65.
[8] Piotr Kropotkin, Selected Writings on Anarchism and Revolution (Cambridge and London: Massachussetts Institute of Technology, 1970), pàgs. 245-53.
[9] Henry Teune, Growth (London: Sage Publications, 1988), pàg. 13.
[10] E. M. Wood, Democracy Against Capitalism (Cambridge: Cambridge University Press, 1995), pàgs. 214-15). En castellà: Democracia contra capitalismo. La renovación del materialismo histórico (México DF: Siglo XXI).
[11] John Dunn, Democracy, the Unfinished Journey, 508 BC to AD 1993 (Oxford: Oxford University Press, 1992), pàg. 251. En castellano: Democracia. El viaje inacabado 508 a.C. 1993 d.C., (Barcelona: Tusquets, 1992).
[12] Wood, Democracy Against Capitalism, pàg. 216.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: