Comunitats sense Estat a la Muntanya Basca

Fragments del treball de Sales Santos Vera i Itziar Madina Elguezabal, publicat el 2012 per l’Editorial Hagin, sobre la llarga història comunalista dels pobles pastorals d’Euskal Herria. El llibre sencer el podeu descarregar a la Biblioteca.

A mode de pròleg

Segueix boja la segona dècada del segle XXI i ningú sap com podrà acabar. El Progrés i la Ciència, el seu sustent –el comerç, les finances i la democràcia– viuen tensos moments. L’explotació dels recursos de la Natura sembla haver arribat al límit. En aquestes circumstàncies, pot resulta tasca fútil qüestionar-se sobre el passat de la «Muntanya Basca». Però al mateix temps, investigar la història no escrita i seguir els rastres que d’ella queden pot mostrar-nos coneixements poc expandits, relegats a les catacumbes per diferents ideologies devastadores en la seva avidesa d’hegemonia i poder, coneixements molt útils per afrontar els temps presents.

D’això es tracta precisament a «Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca»: d’indagar qüestionant les dades però també les aparences que ens ofereix el passat. El nostre objectiu és redescobrir les realitats relegades al marge de la Història, aquelles realitats que busquen a crits algú que vulgui escoltar-les des de la seva relegació al silenci. Volem treure-les a la llum, examinar-les traient-los pols i teranyines però no per dipositar-les brillants i magnífiques en un altar ideològic, o en un estant de qualsevol museu etnogràfic o d’una biblioteca dedicada a les curiositats antropològiques, sinó per confrontar-les amb el llegat històric, la realitat política, cultural, social i econòmica dels temps decadents que ens envolten, nosaltres, pobles bascs hereus d’un mil·lenari passat atrafegat. (…)

«Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca» parteix del postulat que els pobles bascs primitius van ser colonitzats. En el vell continent, «colonització» és un terme generalment reservat al fenomen d’acaparament econòmic i d’assimilació de cultures per Europa a la resta de territoris del globus, ocorregut a partir del descobriment d’Amèrica. Farem nostre el concepte de l’antropologia del segle XX de les «societats salvatges» o, com les va anomenar Pierre Clastres[1], «societats sense Estat». Al nostre entendre, a Europa es va produir un moviment intern de colonització d’unes classes socials cap a unes altres, de destrucció de comunitats «sense Estat» i d’integració d’aquestes a l’«obra civilitzatòria». Va ser un procés fluctuant, aconseguit amb més o menys èxit en un lloc o altre, en un moment o altre de la Història. «Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca» té com a principal objectiu desembolicar infinitat de fets històrics que ressalten la «lluita contra l’Estat» que òbviament va existir entre els pobles bascs. Les restes esfilagarsades però evidents d’aquesta història han arribat fins als nostres dies. Podem trobar-los en les organitzacions socials persistents basades sobre el suport mutu, la solidaritat, les formes comunitàries d’organització i de propietat de la terra. Paral·lelament, també ens apareixen a l’interpretar les significacions de la festa, la mitologia, de certs rituals o de símbols de les comunitats basques que han sobreviscut.

Cal subratllar per acabar que «Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca» no pretén ser una investigació científica, ja que la metodologia que utilitza està basada en la conjunció entre lectura, anàlisi, intuïció, debat d’idees i reflexió. No obstant, reivindica activament la possibilitat que els individus i les comunitats humanes dels res ni ningú, dels sense-història, puguin reapropiar-se críticament del seu passat amb el propòsit llibertari de reprendre les regnes de les seves vides.

El llibre que tens entre mans consta de tres parts, titulades respectivament «El cercle de les muntanyes», «El domini no apareix fins que s’exerceix» i «La piràmide contra el cercle».

El primer capítol intenta respondre ¿com van poder ser les comunitats sense Estat de la Muntanya Basca? Com podien haver funcionat? Ens porta fins a la província de Zuberoa, al nord-est dels països bascos o Euskal Herriak. Allà va existir fins a finals del segle XX una organització social comunitària, basada en l’ajuda mútua i que rebutjava el poder o la jerarquització. La va analitzar l’antropòloga anglesa Sandra Ott[2], al seu llibre «The circle of mountains: a Basque Shepherding Community». La descripció que Ott va realitzar de la societat pastoral del poble de Santa Grazi ens ha permès extrapolar cap a l’existència d’una ideologia igualitària, comuna a tota la Muntanya Basca, que anomenarem «la ideologia del cercle». D’una banda, els habitants de Santa Grazi es consideren part de l’«üngürua» o «cercle» orogràfic que rodeja el seu poble muntanyenc. D’altra banda, basant-se sobre la similitud de l’entorn, instauren una organització social completa fonamentada al cercle i l’alternança. Això crea una societat en la qual no existeix superioritat de cap dels seus membres sobre un altre. L’home i la dona són essencialment reconeguts diferents però tractats com a iguals, de manera simètrica. Així mateix tenen valors simètrics les persones i el seu entorn natural, l’habitatge familiar i la barraca de pastors situada a la zona de transhumància… Intentarem demostrar que el símbol circular ressona en sintonia amb les llegendes, amb els mites i amb els ritus que antany regien i dels que avui en dia alguns encara mantenen a la Muntanya Basca. Pensem que «la ideologia del cercle» ens permet caracteritzar les societats basques primitives, anteriors a la cristianització, a la feudalitat, a la consegüent colonització interna i a la presa generalitzada del poder. (…)

En el segon capítol, «El domini no apareix fins que s’exerceix», es plasma la problemàtica del poder. Com aconsegueix aquest instal·lar-se en unes comunitats autàrquiques que li són completament alienes i que no el necessiten? Després de descriure els estaments de socialització de les comunitats sense Estat de la Muntanya Basca, ens centrarem en el paper jugat per la cristianització i el Camí de Santiago en general i en particular, els monestirs. A través d’aquests analitzem el xoc que es va produir entre l’estructura comunalista existent i el sistema monacal que va introduir la propietat privada, el servilisme, la jerarquia i l’obediència a l’Estat feudal. A poc a poc les comunitats primitives van anar perdent la seva autonomia política, recuperada per una elit que va néixer d’una segregació social ente «veïns» i «residents». A conseqüència d’això, les estructures primitives igualitàries i no jeràrquiques van anar desapareixent. Així, el «batzarre» o «assemblea popular» va arribar a ser suplantat per la «Junta». Aquesta tenia un nombre restringit de participants i a més aquests membres eren escollits per criteris socials elitistes. Per la seva banda, l’«auzolan», aquell sistema de treball destinat al bé de la comunitat o a l’ajuda recíproca entre veïns, es desvirtua. Desapareix l’«auzolan» dictat per la necessitat real del suport mutu. Apareix la privatització dels recursos naturals, quelcom inimaginable en el sistema primitiu en el qual preval allò comunal. D’aquesta manera va guanyar la batalla l’Estat. Anomenem aquest procés de «colonització interna» de la societat basca. Alhora, intentem analitzar en quina mesura les reivindicacions alliberadores dels seus pobladors són senyal de la voluntat de la Muntanya Basca de resistir l’envestida d’aquesta colonització o de minimitzar el seu impacte sobre l’organització social, econòmica, política i cultural original.

El tercer i últim capítol s’anomena «La piràmide contra el cercle» i intenta descobrir les raons per les quals la «ideologia del cercle» va deixar de ser imperant a la Muntanya Basca. Per això, analitzem primer els fonaments bàsics d’aquest sistema, fixant-nos en les seves creences naturalistes. La ruptura de l’equilibri produeix desestructuracions econòmiques i demogràfiques que acaben fent que s’ensorrin tots els pilars de la societat primitiva igualitària, comunalista i «sense Estat». Apareix aleshores la piràmide, una metàfora geomètrica de la jerarquia, atacant el cercle fins a ferir-lo de mort. (…)

Finalment, cal dir que «Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca» desitja encendre la reflexió llibertària a Euskal Herriak però també més enllà, en el si de qualsevol comunitat indígena ancestral o recent nascuda, i també per néixer. Anomenem comunitats als grups de persones que originalment vivien o viuen sota un conjunt escollit i igualitari de normes, antitètiques del poder estatal, alienes al sistema econòmic, social i cultural organitzat per aquest. Ens referim a les ocupacions rurals o de la ciutat, d’Europa, d’Amèrica o de qualsevol altre continent, a totes les experiències humanes que s’han separat de la propietat privada, de l’explotació dels recursos naturals amb objectius productivistes, així com de la jerarquia. Volem deixar clar que, històricament, les comunitats han estat i són despullades del seu sentit original per una colonització interna o externa, quant no d’ambdues. I que només recuperaran la seva essència quan sàpiguen separar allò que les defineix essencialment de tota contaminació ideològica de l’àmbit rizomàtic del poder.

El cercle de les muntanyes

(…)

Una cosmogonia nauralista

Els vascons habitants de la Muntanya Basca professaven religions basades en la Natura, els seus fenòmens i el culte als morts. A Euskal Herriak aquestes creences han deixat infinitat de rastres a la toponímia, la transmissió oral o el folklore. Així, les danses, la festa de l’arbre de Maig, dels solstici d’estiu i d’hivern, les romerías, el carnaval, les creences relatives a la influència lunar, als genis, el culte als morts, etc.

Aquestes religions de la natura no són temptatives de control social, sinó una espècie d’ajuda per establir una relació en concordança i harmonia amb l’entorn natural. Segons Edgar Morin[10], «en les concepcions arcaiques, el fill concebut per la mare de carn i os és anterior. El naixement comença al mar, a la terra, als elements als quals tornen els morts. Aquestes creences tenen com a punt de partida una analogia cosmomòrfica en la qual la mare s’assimila amb el mateix Cosmos. I, paral·lelament, una analogia antropomòrfica, doncs el Cosmos és la Mare. En algun moment la relació cap a la Mare com cap a la Natura té la mateixa intensitat. Aleshores floreix la Gran Demèter Còsmica de les civilitzacions agràries».

El numen dels pobles bascos és Mari, Amari o Amaya. Aquesta divinitat femenina representa la Mare Terra divinitzada o Amalur. Es metamorfoseja en els quatre elements: aigua, terra, aire o foc, així com en els regnes mineral, vegetal i animal. També es manifesta en figura d’ambdós sexes: com la del boc o altres animals mascles com és el bou.

Paral·lelament, és la dona qui celebra els rituals sagrats en les creences primitives dels pobles bascos; rituals relacionats amb els difunts, amb la salvaguarda de la casa i els que habiten en ella siguin gent o animals, el repartiment del pa beneït, etc. La dona beneeix els animals, menys la vaca, que és sagrada. Seguint amb la proximitat entre dona i animal sagrat, en euskera l’aufrany s’anomena Behi bidetako emazte zuria, traduït: «la dona blanca del camí de les vaques», en occità Mari Blanque. Barandiaran recalca que Behi bidetako emazte zuria és un dels molts noms que se li dóna a la deessa Mari per tota la geografia d’Euskal Herriak.

Part d’aquestes creences s’han conservat fins als nostres dies, a través de la transmissió oral, de generació en generació, malgrat la persecució soferta pel seu caràcter pagà. El cristianisme no va aconseguir apropiar-se d’ella i menys de la figura de Mari, malgrat intentar-ho mitjançant el sincretisme, assimilant-la a ni més ni menys que la Verge Maria, mare de Déu. En alguns pobles, com Santa Grazi (província de Zuberoa), la dona va mantenir la seva funció de sacerdotessa, mediadora entre els homes, la natura i els seus misteris, inclús quan la religió catòlica es va convertir en l’única creença admesa. Va ser ella qui va mantenir el ritual del «pa beneït».

(…)

Un pensament comunalista i una organització social circular

Santa Grazi, com la Muntanya Basca en general, estava principalment poblada per pastors d’ovelles. La propietat de la terra de pastures era comunal (avui en dia encara ho és àmpliament). Diu el costum alçat al rang de dret escrit, registrada al Fuero de Zuberoa del segle XVI, que la utilització de les pastures i del cayolar[20] és «de tots els zuberotarrak que habitessin en algun dels pobles de Zuberoa». Aquest funcionament és generalitzable a cada vall de la Muntanya Basca passada i actual que acull pastors en els seus comunals.

En el cas de Santa Grazi, el bestiar (les ovelles) eren propietat de cada casa. El nombre de caps per casa, anomenat txotx, era el mateix per a totes elles, al voltant d’unes cinquanta o seixanta. Encara que en algunes es podia arribar a les cent unitats, no era habitual. Hi havia la possibilitat de tenir mig txotx o bé un quart. El treball realitzat a la barraca durant l’estiu i el benefici adquirit per la venda del formatge fabricat en comú es fixava en proporció a aquest percentatge.

(…)

Una vegada més, observem com s’afirma el fonament que podríem qualificar de «religiós» de circularitat, rotació i alternança, en aquest cas aplicat a unes tasques comunitàries establertes. Tot sembla indicar que el propòsit últim de la creença en el cercle sigui el d’assolir la garantia d’igualtat entre tots els membres de la comunitat.

(…)

Circularitat significa igualment solidaritat, i el sentiment de pertànyer a una comunitat. Com més estretes i sentides siguin les relacions entre els membres de la comunitat, més general serà la tendència entre ells a desenvolupar actituds recíproques. La perfecció ideològica de la circularitat imprimeix mecanismes socials. Així, al mes de març els pastors de Santa Grazi es reunien en la més important de les seves assemblees. Aquesta es pot considerar d’una banda com una reunió prèvia a la pujada a l’etxola de mitjans de maig. En aquesta es decideix tot allò relacionat amb el cayolar: calendari de treballs a realitzar, compres, etc. Però també es tanquen els comptes econòmics de l’any anterior. I encara més: en aquesta trobada els pastors reafirmaven la seva amistat i els seus desitjos de suport mutu per mitjà del ritual del majeko gazna o «formatge principal». Aquest ritual consistia a repartir a parts iguals els diners que van aconseguir amb la venda del primer formatge fet a l’etxola l’any anterior. Es prenia com un acte de defensa de la igualtat, però també de companyonia i de germanor. En efecte, una vegada tenien els diners a les seves mans, cada pastor els entregava a continuació al que exercia de tresorer, per cobrir les despeses comunes.

Per tant, la circularitat s’afirma en la intimitat de l’ésser i es completa en la seva realització comunitària. D’aquí la solidesa d’aquesta creença, la seva duració en el temps i la seva resistència a la persecució religiosa (es té constància d’una església i un hospital construïts al voltant de l’any 812 a Santa Grazi) i a l’assetjament polític (ni la coacció de la Revolució Francesa del 1789 o la de l’Estat que d’ella va néixer van aconseguir acabar amb aquesta moral col·lectiva, com va ocórrer en altres llocs) que no li permetrien sobreviure sinó fins a morir, sota la mirada analítica de l’antropòloga Sandra Ott, cap als anys vuitanta del segle XX.

El domini no apareix fins que s’exerceix

(…)

El primer veí

En la societat comunitària dels pobles bascs el concepte de veïnat adquireix un valor especial. Cal tenir en compte que es manifesta en un món agrari que comporta necessitats similars i comuns a tots els seus integrants. La comunitat instaura aleshores un sistema d’obligacions però que també ofereix les seves recompenses. Cada casa pot tenir d’un a quatre «lehen auzo» o primers veïns, «leinaizöak» a Roncal, segons el costum de cada regió. Es tracta generalment de la casa més propera bé «cap a la dreta», «cap a l’esquerra» o elizbidean en el «camí cap a l’església». Concretament, el primer veí o «lehen auzoa» té una enorme rellevància en la vida de la comunitat. I és que forma la primera baula de la cadena de solidaritat comunitària. El primer veí mereix prioritat sobre el germà, el familiar o qualsevol altre parent. És ell qui ajuda a collir el blat, a tallar i conservar el fenc o l’helecho, a esquilar les ovelles, a fer el zerri hiltzea omatatxerri, és a dir, el sacrifici del porc i altres treballs que requereixen gran mà d’obra. Recíprocament, és al qual se li presta col·laboració prioritzant-lo inclús –fins a dates molt recents– sobre el calendari familiar del tipus de casaments, comunions, etc. El primer veí, a més, acompanya els esdeveniments més importants a la vida de les famílies, com el naixement o la mort, sent protagonista als rituals d’aquests, com portar la creu o el fèretre, etc.

(…)

L’auzolan

L’auzolan és en la definició del lingüísta Koldo Mitxelena: «1) treball veïnal, treball en comú; 2) treball de tots els veïns; 3) treball mutu que es fa entre veïns, alternant els seus camps i costejant cadascú els convidats.»

És costum que sigui el batzarre o assemblea veïnal qui organitzi tot allò relacionat amb l’auzolan, sent obligatori assistir-hi. Al poble de Aniz (Baztan) «auzolanetara joaten ez bazen, multe… paatu baar tzuen pintte bat ardo eta zarin zarra ta ogie»[46], qui no assistia a l’auzolan havia de pagar una multa: una «pintta» de vi, sardines velles i pa. La pintta corresponia a tres litres i quart.

Existeixen dos tipus d’auzolan. El primer consisteix en la realització de treballs entre veïns, com poden ser la recol·lecció de la collita, la trilla, esquilar, arreglar cases, etc. El segon és el que realitza treballs d’interès per a la comunitat, com arreglar camins, ponts o abeuradors, les repoblacions d’arbres, etc.

Després de finalitzar l’auzolan, tots els participants dinaven o sopaven junts. Quan l’auzolan havia estat per a la comunitat era l’ajuntament o el consell l’encarregat d’aportar les viandes i el vi. En el cas de la feina entre cases veïnes, era la casa a la qual s’havia ajudat la que oferia el menjar. Això ens fa pensar en l’observació de Max Webber, per a qui allò col·lectiu té a veure amb els sentiments i les emocions, que només poden ser estimulats pels coneixements i les vivències compartides. Si tenim en compte que el que havia estat una jornada de treball no remunerada acabava sovint amb una festa, versos improvisats, cants, etc., podem corroborar el profund sentiment de comunitat que travessava tota l’organització social i ideològica dels pobles bascs. Weber subratlla també que la principal diferència entre les relacions socials comunes i les associatives està en el fet que les primeres són relacions solidàries, on cada una de les parts sent la pertinença a universos compartits. Les relacions associatives, en canvi, són les que sorgeixen d’acords basats sobre interessos.

El batzarre

Els historiadors Imízcoz i Floristán el defineixen de la següent manera: «El batzarre era una assemblea amb capacitat per legislar, per jutjar, per regular la propietat comunal, el seu ús i per regular la defensa del territori. El batzare era anterior i superior en rang a l’estatalitat sorgida de l’Estat navarrès. (…) El poder sobirà del batzarre va tenir una relació conflictiva amb l’estataitat navarresa, francesa i la castellana que principalment es donava en tres aspectes: el penal, la tinença de la terra i la convocatòria a armes». El batzarre o bazarre no aixeca actes, ni escriu els seus acords, però aquests es compleixen escrupolosament, doncs sabem que per als bascos primitius la paraula és sagrada. «El batzarre era la millor representació dels valors de la comunitat, la pertinença a aquesta com a veí implicava el dret i el deure de participar per igual i directament en els assumptes d’interès comú. Era obligatòria la seva assistència, recollint-se en moltes ordenances inclús les multes a pagar en cas de no complir amb aquest deure»[47].

Les Ordenances de la Vall del Baztan mostren com fins al 1603 el batzarre estava compost per tots els veïns de la vall. La Junta és una novetat que apareix amb les noves ordenances, així que és de suposar que anteriorment només existia el batzarre. L’assistència i el respecte dels acords eren de compliment obligatori, independentment de la posició social de cada membre.

El batzarre es celebrava sempre en un lloc concret. En alguns pobles es feia a dalt d’una muntanya. Aquest és el cas de Baigori (Baixa Navarra) on el batzarre es reunia en un lloc anomenat «Lau-herrieta». També es podia realitzar sota un arbre com a Gernika (Bizkaia) o sobre un pont com el pont d’Asco, a la vall del Baztan (Navarra), o en una arbreda, com el «Kapito Harri» d’Uztaritz (Lapurdi). Amb el temps i com altres tantes coses, l’església el va portar al seu terreny i van passar a anomenar-se «les ante-iglesias».

(…)


–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *