Article de José Mari Esparza Zabalegui publicat a Naiz el 23 de juliol de 2023. Una mirada al passat no tan llunyà del comunalisme a Navarra i els territoris de parla basca.
Vaig viure en un país socialista i no me’n vaig adonar. Sense revolució, sense partit dirigent, sense palaus d’hivern ocupats… pura tradició bascona, mer dret consuetudinari. Inclús, en alguns aspectes, la nostra va ser una societat comunista. Només va caldre haver nascut en qualsevol poble de la Navarra rural, on el 60% o més de la terra era comunal. Recordo de muete escardar a ganxo al Saso, amb la meva aita, les nostres deu robades de lot comunal, part de les 30.000 recuperades pels avis el 1908, a base d’apedregar les cases dels rics i cremar els seus caseríos. Simple defensa de l’antic règim que molts pobres veien més just que el que oferien aquells progres liberals de pacotilla i cartera.
El blat i l’ordi s’emmagatzemava a casa i, una vegada recollida la collita, el mannà queia per a tots: forners i botiguers cobraven aleshores quan les nostres mares els havien deixat «al debo» al llarg de l’any. És a dir, que el propi veïnat feia de banca, sense necessitat de recórrer ni tan sols a les pies caixes agrícoles locals, fetes per i per als pobres, a l’empara de la Rerum Novarum. «El meu fill anirà dos anys a estudiar a Pamplona, em fiaràs la carn fins que torni i treballi?» –va preguntar la meva mare al seu carnisser. «Sí, però amb una condició –va contestar l’altre–. Que portis tu els comptes». I així es forjaven clienteles i amistats eternes.
Una societat en la qual tots fiaven i es fiaven. Es comprava i es venia donant la paraula i una encaixada de mans, el hitza hitz dels euskalduns. Les cases sempre estaven obertes i el troc era l’habitual. En molts pobles hem conegut com s’entregava el blat a la fleca i es cobrava en barres de pa. La matança del porc, el matatxerri, era l’alegria del barri, i a totes les cases ens arribava alguna cosa del «presente», ni que fos la primera llonganissa. Es treballava «a ordea», avui per a tu, demà per a mi, i a les nits s’ajuntava el veïnat, per desgranar junts el blat i la memòria col·lectiva. L’auzolan era l’acte troncal d’aquella societat, tant per obres d’interès general com per podar la vinya al veí que queia malalt. Les famílies amb massa fills deixaven alguns amb els tiets, estrenyent els clans. Quan la meva mare recent parida va estar uns dies malalta, em van dur com era costum a la teta més propera, i per això els fills de la Cesárea, a més de veïns, són els meus germans de llet.
Una societat que no generava escombraries perquè tot es reciclava; les «sobres» per als porcs i les gallines; els «fiemos» per al camp; els sòlids per al fogó. La gent escombrava el carrer. La roba i el calçat utilitzat passava a germans, cosins i veïns. La mort també s’assumia com a càrrega col·lectiva: el dol s’acompanyava de copiosos berenars i libacions que feien més lleus els dols i més íntims els llaços socials. Al final, l’enterrament es pagava a escote, donant diners a la família per cobrir les despeses, com encara es fa a Iparralde.
La família era una cèdula comunista. Tots aportaven segons les seves possibilitats i rebien segons les necessitats. La mare portava la casa i administrava fins a l’última ochena, amb un poderío matriarcal que ningú gosava qüestionar i que no sol estar ben reconegut als annals del feminisme basc. Als tretze anys, el meu primer jornal el va cobrar la meva mare i va seguir fent-ho fins que va traspassar els seus poders a la meva companya.
La propietat comunal de la terra no només possibilitava el cultiu per tots els veïns. També eren comunals les pastures, la caça, l’espart, la calç, la pedra, l’aigua… Recordo anar a la muntanya a recollir el lot de llenya, gratuït. Fins fa poc els ajuntaments van mantenir els seus pastors i dulers, als quals els veïns els deixaven les cabres, vaques i bestiar per pasturar al comú. «Unzalarrea!» (Ahuntza larrera!) era l’enigmàtic crit, restes de l’eusquera perdut, que llençaven de casa a casa els dulers de la Valdorba.
L’Ajuntament de Tafalla va tenir la seva pròpia carnisseria fins al 1923 i el meu avi va conèixer la venda de fins a 90.000 quilos de carn a l’any a les taules concejiles. Això sí, qualsevol podia obrir una carnisseria –el lliure mercat liberal ja estava imposat– però lògicament, el preu el subjectava la botiga concejil. Allò comú, sempre per sobre d’allò privat. És molt il·lustrativa la polèmica municipal d’aquell any, quan la majoria de regidors liberals es va imposar als vells carlistons comunalers i van escombrar aquelles «antigüallas», incompatibles amb la modernitat i el lliure mercat.
I amb arguments similars, als anys 70, ahir mateix, Artajona va deixar de tenir la seva pròpia Electra, que donava electricitat gratuïta a tot el poble. Havia estat instal·lada de forma comunal per la Sociedad de Corralizas, una altra associació de l’antic règim que haurien d’estudiar els esquerranosos de manual. Avui en dia les empreses posen quatre llaunes giratòries a les nostres muntanyes comunals, aprofiten l’aire, també comunal, i ens cobren la llum com si fos d’ells. Ningú es posa a pensar que igual que van fer els d’Artajona i altres pobles fa cent anys, avui hauríem de tenir l’electricitat gratuïta.
No faltarà qui m’acusi de fer apologia d’un temps que tenia les seves misèries. També les vaig conèixer. Només he volgut dir que, en aquest temps de desesperança, de resignació davant el capitalisme globalitzador, en el qual les esquerres semblen conformar-se amb el que el sistema els deixa, sense plantejar ni tan sols teories que vagin desenvolupant un horitzó revolucionari, aquesta mirada cap enrere, cap a aquella societat que hem conegut, ens ha de servir per desmuntar el discurs individualista dominant. Hi ha altres formes de viure. Més socials. Més comunals. Més nostres. Sobra riquesa al món per a tots i totes. Però sobren les elèctriques, els bancs, els amazons. Cal fer-los fora; passar-los per la guillotina, si fes falta. El socialisme i la fraternitat humana són possibles. Jo, d’alguna manera, ho he viscut.