Article de Rosa M. Bosch publicat a La Vanguardia el 9 de juliol de 2023, sobre un conflicte amb unes muntanyes veïnals d’Ansovell (Cava, Alt Urgell).
En molts casos, els veïns dels pobles van comprar col·lectivament terres que havien estat comunals anteriorment –i l’Estat va expropiar, privatitzar i vendre–, per tornar-les a utilitzar col·lectivament com a co-propietaris.
Una sentència fixa el repartiment igualitari de més de mil hectàrees de bosc adquirides pels veïns d’un poble de l’Alt Urgell al segle XIX; descendents d’un dels primers propietaris reclamaven una tercera part del terreny
Ningú no té més dret que un altre sobre el bosc de la muntanya d’Ansovell, al municipi de Cava (Alt Urgell). Així ho ha dictaminat el jutjat de primera instància i instrucció número 1 de la Seu d’Urgell. La sentència, emesa el 3 de juliol, estima parcialment la demanda presentada el 2018 per una vintena de descendents dels antics propietaris contra dos germans, els Planes Nequí –un ja mort–, també hereus de la finca, que en reclamaven una tercera i rebutjaven que a tots els correspongui el mateix. La sentència, contra la qual es pot presentar recurs d’apel·lació, diu que M. R. Planes Nequí ni és propietària exclusiva d’una tercera part de la finca ni ostenta més drets que la resta de copropietaris.
El centre del litigi és Ansovell, un dels tres nuclis que conformen el municipi de Cava, on resideixen de manera fixa menys de 30 persones. L’entorn és bucòlic, els habitants i els visitants gaudeixen de molta tranquil·litat i d’espectaculars vistes del Cadí. L’Antònia i el seu marit, en Francesc, van tornar a Ansovell després de la jubilació; ells són dels pocs testimonis que queden de com era la vida en temps passats en aquest apartat enclavament. L’Antònia forma part del grup d’hereus que defensen que el bosc és de tots.
Aquest capítol de la història de la muntanya d’Ansovell, que havia pertangut al duc d’Híjar, es remunta al segle XIX. Una delegació de tres veïns d’Ansovell i un de la propera localitat d’Arsèguel van comprar el domini útil del bosc en benefici, ús i aprofitament de la majoria d’habitants del poble, en concret de 42, segons els demandants. Però un document privat del 20 de març de 1854 que acreditaria aquesta operació es va extraviar, fet que ha dificultat demostrar aquest antic pacte. Tot i això, indiquen que posteriorment, el 2 de juliol del 1871, s’havia reconegut en escriptura pública davant del notari de la Seu d’Urgell haver dut a terme l’esmentada adquisició per a tothom, per als 42 habitants, i no només per a tres de les quatre persones que havien formalitzat la compra. La quarta, la d’Arsèguel, havia venut el 1860 la seva part.
Van passar els anys i no hi va haver problemes. Els pocs beneficis que donava l’explotació del bosc es repartien a parts iguals i també es feia front de manera comuna al pagament d’impostos. Les persones que van continuar residint a Ansovell, cada vegada menys, consideraven que amb la paraula n’hi havia prou. «El bosc dona molt poc, és una qüestió purament sentimental, d’estima a la muntanya, no és un tema econòmic», comenta Jaume Ribes, advocat dels demandants.
Davant de la falta de títols de propietat, «es va iniciar un expedient de domini, un procediment judicial que abans permetia regularitzar la situació al registre si es podia demostrar que durant les últimes tres dècades els descendents havien actuat com a propietaris, però s’hi van oposar dues persones, els germans Planas Nequí, i no va prosperar el cas, per això vam presentar la demanda civil, al setembre de 2018, en nom d’una vintena de persones i del bisbat d’Urgell», relata el lletrat Jaume Ribes.
Poc més d’un mes després de la celebració del judici, la sentència dictada pel titular de la secció civil del jutjat numero 1 de La Seu indica que, davant de l’absència de proves documentals, considera «dubtós» que s’adquirís el bosc en benefici de 42 veïns, i no només dels quatre que consten com a adquirents. Però entén que com que es van repartir els ingressos del bosc entre tots els copropietaris des de, almenys, 1939, la muntanya s’ha de dividir en parts iguals. Així mateix, les contribucions territorials del 1946, el 1955, el 1956, el 1957, el 1958 i el 1976 o l’IBI de 1991 a 1994 van ser satisfets per la junta del bosc, integrada pels hereus dels 42 propietaris inicials, un element a favor de la tesi dels demandants.