Boscos comunals dels Països Comunals

Fragment de l’article de David Algarra publicat al número 42 de Caramella (abril-setembre 2020), revista de música i cultura popular. Si voleu llegir-lo sencer compreu la revista, que val molt la pena. Sobre els boscos comunals als territoris de parla catalana: orígens, despossessió i actualitat.

Orígens

A l’Europa d’abans de les revolucions liberals eren molt habituals els béns i els usos comunals; per tant, també als diversos pobles de varietats lingüístiques del català. Béns que estaven destinats a la subsistència de les famílies, no al lucre o l’acumulació d’uns pocs, i que es gestionaven mitjançant normes d’aprofitament i de conservació des dels consells de veïns. Els Usatges de Barcelona, la base del dret del Principat, i més concretament l’Usatge 72, declaraven que les «stradas e vias públicas, e ayguas corrents, e fonts vivas, prats e pasturas, selvas e garrigas e rocas qui són fundadas en aquesta terra, són de las potestats, no que ho hajan per alou ne ho tengan en domini, mas que tots temps sien a empriu de lurs pobles, sens tot contrast e sens servici sabut», és a dir, les potestats tenien el deure de disposició sobre aquests béns que havien d’atorgar com a empriu (dret d’ús) a les comunitats per a la seva subsistència, tot i que segons l’historiador català Josep Maria Font i Rius el que feien les potestats era confirmar antics costums creats des de baix i que eren d’exercici immemorial.

A la Carta de Franquesa del Regne de Mallorca de l’any 1230, Jaume I concedia als pobladors l’usdefruit dels productes dels boscos (llenya, fruits, pastures), de la caça i de la pesca. Igualment, l’any 1261 concedí als valencians, en els Furs de la Ciutat i Regne de València, l’usdefruit de la llenya, la fusta i altres recursos dels boscos i altres llocs. Les comunitats rurals andalusines o alqueries que vivien en aquests territoris, igual que a Lleida o al Baix Ebre abans de la conquesta cristiana, també hi tenien boscos comunals designats com a harim, d’on treien fruits silvestres, pastura, llenya, fusta, caça, etc.

A pobles i viles de la Catalunya del Nord sabem que hi va haver comunal. Per exemple, el Consell de Santa Llocaia (Alta Cerdanya), reunit a l’església del lloc un dia de l’abril de l’any 1571, va acordar que «per quant és rahó que les coses que són comunes sien comunes per a tots». A les valls d’Andorra les comunitats podien fer ús del bosc per fer-ne carbó o per talar fusta. Fins i tot, a l’Alguer (Sardenya) hi ha documentats usos comunals i l’alguerès els denomina com a àmpriu.

Els boscos eren molt preuats per a les comunitats que s’anaven establint. Les intervencions humanes els transformaven en prats per a pastures i camps de conreu mitjançant l’artigatge, canviant així mateix els patrons dels boscos que no eren artigats, a través del seu aprofitament; són els boscos antropogènics. Hi havia cultius en terres comunals, com les boïgues, que eren cultius temporals de particulars sobre un espai que no perdia la seva titularitat col·lectiva, o els camps rodons, que eren cultius col·lectius per a fer front a despeses del comú (el mestre, un deute, etc.). Les pastures naturals i els prats conreats de caràcter comunal van ser imprescindibles per al manteniment del bestiar del comú o dula comunal, vigilat per torns entre ells segons els principis de circularitat i alternança, o per un pastor contractat pel comú, pastures comunals especialment habituals a les valls pirinenques i prepirinenques, com les de Querol, d’Àneu, d’Andorra o de Ribes, sense ser exclusiu de la muntanya, ja que apareix, per exemple, als Costums de Tortosa.

L’aprofitament del bosc i altres espais forestals, molts d’índole comunal, eren un complement per a l’economia familiar. Un dels recursos bàsics era la llenya per a escalfar les llars i per als forns comunals (de pa, de calç, de vidre, de teules, de rajoles, de terrisseria, de pega…). Altres n’eren la fusta per a la construcció, la reparació d’edificis o l’elaboració de les eines rústiques i agrícoles; el carbó vegetal, utilitzat per a determinats processos artesanals, es feia apilant i cremant fusta tapada amb llenya verda, herba i terra, amb forats perquè pogués entrar l’aire; els fruits silvestres per a l’alimentació humana i del bestiar, com les glans, els pinyons, les nous, les castanyes, els lledons, etc., així com la caça i les herbes per al bestiar, eren alguns dels productes del bosc. Per exemple, a la carta de població de Sant Hilari Sacalm (Selva) de l’any 1337 els veïns tenien empriu de llenya al terme del castell de Solterra; els veïns de Peníscola (Baix Maestrat) tenien dret de tallar llenya i fusta a Morella i a Benifassà per a construir-se les cases, fer botes de vi, etc., i els habitants de Llorito (Pla de Mallorca) tenien l’empriu a la Comuna de Llorito per a la pastura, la caça i la llenya per a les llars i per al forn comunal.

Les garrigues i els erms oferien herbes i arbustos aprofitables per a usos artesanals, com el roldor per a adobar pells, esmentat, per exemple, als privilegis de Banyoles (Pla de l’Estany); el margalló per a la fabricació d’escombres i objectes de cistelleria, que era molt comú a llocs com Cubelles (Garraf); la grana que es treia d’uns homòpters que habitaven els garrics i que s’utilitzava per a tintoreria, que era molt utilitzada a Tortosa (Baix Ebre) i llocs del País Valencià, com a la comarca de Guadalest i Relleu, Busot, Agost, Elx i Crevillent, les valls d’Elda i Novelda i el terme d’Oriola (Baix Segura); o l’espart, que s’utilitzava per a la fabricació de cordes, cabassos, sàrries, espardenyes, estores, etc., molt comú a les comarques meridionals valencianes, que havien format part a l’antiguitat romana del Campus Spartarius, com Elx, Crevillent, Oriola o Alacant, així com herbes aromàtiques per a usos culinaris, medicinals i de perfumeria.

Les aigües s’utilitzaven per al regadiu d’horts i conreus, com a força motriu dels molins –també de caràcter comunal–, i com a aliment a través de la pesca fluvial. De les marjals, les salines i els saladars s’extreien joncs, canyissos, sisca i sosa. El jonc s’utilitzava per a fer estores i tant el canyís com la sisca eren utilitzats com a part dels sostres d’algunes cases o barraques. De les herbes del gènere Salsola soda, com el salicorn fi o barrella, s’extreia un producte (carbonat de sodi) que s’utilitzava per a la fabricació del sabó i del vidre. Les marjals també s’utilitzaven com a pastures; de fet, la paraula ve de l’àrab (al)marj, que significa «prat de pasturatge». Per exemple, sa Marjal de Mallorca era font d’importants recursos, com el canyet, el jonc, la sesquera i la boga, però també una gran comuna de pasturatge.

(…)

· · · PER CONTINUAR LLEGINT, COMPREU EL NÚMERO 42 DE LA REVISTA “CARAMELLA” · · ·

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *