Boscos comunals dels Països Catalans

Article de David Algarra publicat al número 42 de Caramella (abril-setembre 2020), revista de música i cultura popular. Si voleu llegir-lo sencer compreu la revista, que val molt la pena. Sobre els boscos comunals als territoris de parla catalana: orígens, despossessió i actualitat.

Orígens

A l’Europa d’abans de les revolucions liberals eren molt habituals els béns i els usos comunals; per tant, també als diversos pobles de varietats lingüístiques del català. Béns que estaven destinats a la subsistència de les famílies, no al lucre o l’acumulació d’uns pocs, i que es gestionaven mitjançant normes d’aprofitament i de conservació des dels consells de veïns. Els Usatges de Barcelona, la base del dret del Principat, i més concretament l’Usatge 72, declaraven que les «stradas e vias públicas, e ayguas corrents, e fonts vivas, prats e pasturas, selvas e garrigas e rocas qui són fundadas en aquesta terra, són de las potestats, no que ho hajan per alou ne ho tengan en domini, mas que tots temps sien a empriu de lurs pobles, sens tot contrast e sens servici sabut», és a dir, les potestats tenien el deure de disposició sobre aquests béns que havien d’atorgar com a empriu (dret d’ús) a les comunitats per a la seva subsistència, tot i que segons l’historiador català Josep Maria Font i Rius el que feien les potestats era confirmar antics costums creats des de baix i que eren d’exercici immemorial.

A la Carta de Franquesa del Regne de Mallorca de l’any 1230, Jaume I concedia als pobladors l’usdefruit dels productes dels boscos (llenya, fruits, pastures), de la caça i de la pesca. Igualment, l’any 1261 concedí als valencians, en els Furs de la Ciutat i Regne de València, l’usdefruit de la llenya, la fusta i altres recursos dels boscos i altres llocs. Les comunitats rurals andalusines o alqueries que vivien en aquests territoris, igual que a Lleida o al Baix Ebre abans de la conquesta cristiana, també hi tenien boscos comunals designats com a harim, d’on treien fruits silvestres, pastura, llenya, fusta, caça, etc.

A pobles i viles de la Catalunya del Nord sabem que hi va haver comunal. Per exemple, el Consell de Santa Llocaia (Alta Cerdanya), reunit a l’església del lloc un dia de l’abril de l’any 1571, va acordar que «per quant és rahó que les coses que són comunes sien comunes per a tots». A les valls d’Andorra les comunitats podien fer ús del bosc per fer-ne carbó o per talar fusta. Fins i tot, a l’Alguer (Sardenya) hi ha documentats usos comunals i l’alguerès els denomina com a àmpriu.

Els boscos eren molt preuats per a les comunitats que s’anaven establint. Les intervencions humanes els transformaven en prats per a pastures i camps de conreu mitjançant l’artigatge, canviant així mateix els patrons dels boscos que no eren artigats, a través del seu aprofitament; són els boscos antropogènics. Hi havia cultius en terres comunals, com les boïgues, que eren cultius temporals de particulars sobre un espai que no perdia la seva titularitat col·lectiva, o els camps rodons, que eren cultius col·lectius per a fer front a despeses del comú (el mestre, un deute, etc.). Les pastures naturals i els prats conreats de caràcter comunal van ser imprescindibles per al manteniment del bestiar del comú o dula comunal, vigilat per torns entre ells segons els principis de circularitat i alternança, o per un pastor contractat pel comú, pastures comunals especialment habituals a les valls pirinenques i prepirinenques, com les de Querol, d’Àneu, d’Andorra o de Ribes, sense ser exclusiu de la muntanya, ja que apareix, per exemple, als Costums de Tortosa.

L’aprofitament del bosc i altres espais forestals, molts d’índole comunal, eren un complement per a l’economia familiar. Un dels recursos bàsics era la llenya per a escalfar les llars i per als forns comunals (de pa, de calç, de vidre, de teules, de rajoles, de terrisseria, de pega…). Altres n’eren la fusta per a la construcció, la reparació d’edificis o l’elaboració de les eines rústiques i agrícoles; el carbó vegetal, utilitzat per a determinats processos artesanals, es feia apilant i cremant fusta tapada amb llenya verda, herba i terra, amb forats perquè pogués entrar l’aire; els fruits silvestres per a l’alimentació humana i del bestiar, com les glans, els pinyons, les nous, les castanyes, els lledons, etc., així com la caça i les herbes per al bestiar, eren alguns dels productes del bosc. Per exemple, a la carta de població de Sant Hilari Sacalm (Selva) de l’any 1337 els veïns tenien empriu de llenya al terme del castell de Solterra; els veïns de Peníscola (Baix Maestrat) tenien dret de tallar llenya i fusta a Morella i a Benifassà per a construir-se les cases, fer botes de vi, etc., i els habitants de Llorito (Pla de Mallorca) tenien l’empriu a la Comuna de Llorito per a la pastura, la caça i la llenya per a les llars i per al forn comunal.

Les garrigues i els erms oferien herbes i arbustos aprofitables per a usos artesanals, com el roldor per a adobar pells, esmentat, per exemple, als privilegis de Banyoles (Pla de l’Estany); el margalló per a la fabricació d’escombres i objectes de cistelleria, que era molt comú a llocs com Cubelles (Garraf); la grana que es treia d’uns homòpters que habitaven els garrics i que s’utilitzava per a tintoreria, que era molt utilitzada a Tortosa (Baix Ebre) i llocs del País Valencià, com a la comarca de Guadalest i Relleu, Busot, Agost, Elx i Crevillent, les valls d’Elda i Novelda i el terme d’Oriola (Baix Segura); o l’espart, que s’utilitzava per a la fabricació de cordes, cabassos, sàrries, espardenyes, estores, etc., molt comú a les comarques meridionals valencianes, que havien format part a l’antiguitat romana del Campus Spartarius, com Elx, Crevillent, Oriola o Alacant, així com herbes aromàtiques per a usos culinaris, medicinals i de perfumeria.

Les aigües s’utilitzaven per al regadiu d’horts i conreus, com a força motriu dels molins –també de caràcter comunal–, i com a aliment a través de la pesca fluvial. De les marjals, les salines i els saladars s’extreien joncs, canyissos, sisca i sosa. El jonc s’utilitzava per a fer estores i tant el canyís com la sisca eren utilitzats com a part dels sostres d’algunes cases o barraques. De les herbes del gènere Salsola soda, com el salicorn fi o barrella, s’extreia un producte (carbonat de sodi) que s’utilitzava per a la fabricació del sabó i del vidre. Les marjals també s’utilitzaven com a pastures; de fet, la paraula ve de l’àrab (al)marj, que significa «prat de pasturatge». Per exemple, sa Marjal de Mallorca era font d’importants recursos, com el canyet, el jonc, la sesquera i la boga, però també una gran comuna de pasturatge.

Despossessió

L’intent de despossessió dels boscos del comú és un fenomen que ha estat present des dels seus orígens. Una de les causes principals de pèrdua del comunal als Països Catalans era l’endeutament dels comuns i les universitats –la institució de govern local a moltes viles i pobles– especialment a causa de les guerres, ja que els veïns estaven obligats a fer-se càrrec de l’allotjament i la manutenció de les tropes i els seus cavalls, però també per la pressió dels senyors per a apoderar-se de l’usdefruit dels boscos i altres causes. L’endeutament per censals portà en alguns casos a la progressiva liquidació dels terrenys comunals, que es venien normalment a carta de gràcia, i va ser el pas previ a la privatització de la terra. Per exemple, els comuns de Canillo i Ordino, a Andorra, es van veure obligats a vendre muntanyes comunals per pagar els seus deutes. Un cas concret de conflictivitat entre els pagesos i els senyors pels boscos comunals el tenim a les comunes de Muro i Santa Margalida del Braç, davant l’intent dels senyors de Son Sant Martí per a apropiar-se l’usdefruit del pinar comú.

Aquesta despossessió es va incrementar especialment a tota Europa a partir de l’edat moderna, que va produir revoltes populars com la Guerra dels Camperols (1524-1525) a Alemanya, liderada per Thomas Müntzer al crit d’«omnia sunt comunia» (‘tot és comú’), així com l’aplicació de lleis des dels estats per a privatitzar els comunals; un dels més coneguts són les Enclousure Acts del Parlament anglès, de les quals Karl Marx va dir que «la mateixa llei es converteix en vehicle per a desposseir el poble de la terra».

Als Països Catalans el procés privatitzador durant l’edat moderna no va ser uniforme. A la segona meitat del segle XVIII l’individualisme agrari es va avançar amb més virulència en els territoris centrals i costaners del Principat, així com a Castelló i a les illes Balears. En el moment que el mercat s’estava desenvolupant per transformar els boscos comunals en terres agrícoles especialitzades per satisfer la demanda.

En molts casos, el camp d’acció de la privatització és l’ajuntament, que utilitza com a justificació els deutes municipals per a alienar els boscos comunals. Amb els Decrets de Nova Planta, les universitats i els consells havien estat substituïts gradualment pels ajuntaments o regiments, segons el model estatista de Castella, i passaran a ser controlats majoritàriament per membres de les oligarquies locals nomenades pels corregidors, en la seva majoria militars castellans. L’opció de l’ajuntament de vendre a carta de gràcia o fer donació de terres comunals a cens emfitèutic per liquidar el deute, va ser utilitzada pels propietaris més rics en benefici propi, els mateixos prohoms membres de l’administració local.

Els bans, concedits per la Intendència i la Reial Audiència de Barcelona des del Decret de Nova Planta i pregonats per les potestats del lloc, seran utilitzats pels propietaris de terres com a disposicions coercitives per a prohibir els usos comunals dels veïns i especialment l’entrada del bestiar del comú. L’increment de les sol·licituds de bans a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XVIII és un fet evident, mentre que al País Valencià la manca d’una via legal semblant, més que dificultar la privatització, va contribuir a amagar-la, com els tancaments il·legals de l’any 1773 a Oriola.

Tot i això, la situació del Regne de València a finals del segle XVIII és un poc diferent, ja que l’any 1772 es restableix el fur alfonsí per encoratjar la recolonització interna dels despoblats –originats bàsicament per l’expulsió morisca de principis del segle XVII, que al Regne de València va comportar la pèrdua d’un terç de la seva població– i es concedeixen establiments emfitèutics i en alguns casos els drets de pastura i altres emprius als colons, així com el rang d’universitat per al seu autogovern municipal.

El segle XIX és el segle de la consolidació de la propietat privada tal com l’entenem ara. Les Corts de Cadis (1808-1812) decreten la creació del «sagrat dret de propietat» i durant la creació convulsa de l’Estat liberal espanyol s’aniran construint les condicions per a privatitzar els boscos comunals segons el nou concepte liberal, i la Llei de desamortització de Madoz del 1855 és el cop de gràcia definitiu que va tenir continuïtat fins a l’any 1924, quan va ser derogada. Altres boscos comunals que no van ser desamortitzats foren inscrits als diferents catàlegs de forests públiques, que per tant passaven a ser de titularitat estatal i dels ajuntaments constitucionals, però els inventaris de forests en molts casos van servir més per a la privatització que no pas per a articular una política de conservació dels boscos, com va passar a Mallorca.

A Catalunya, aquesta desamortització va afectar especialment els comunals de Lleida, no pas sense la resistència aferrissada d’alguns pobles, que en alguns casos van constituir societats de veïns per comprar els seus boscos comunals quan sortien a subhasta i així poder continuar fent ús dels seus drets, mentre que a la resta del Principat, així com a les illes Balears i a Castelló, l’atac més gran als comunals s’havia anticipat i va venir per la via de la consolidació com a propietat perfecta de situacions anteriors i no tant per la de les vendes de béns desamortitzats, ja que una important quantitat de béns comunals, que ja no eren reconeguts com a tals, havien estat privatitzats per particulars (antics emfiteutes) amb l’ajuda del poder polític, que va regularitzar-ne la situació al nou marc legal. Per altra banda, a Alacant i València, abans del 1855 la privatització era menys important i, tot i que la desamortització de Madoz va afectar-hi més que, per exemple, a les províncies costaneres del Principat, no ho va fer als nivells d’altres províncies de l’Estat. De fet, a València l’any 1926 una part important de la superfície forestal encara seguia en mans dels municipis, perquè l’increment de la superfície cultivada no va afectar tant les muntanyes públiques, ja que l’Administració a va aconseguir-hi un control més exhaustiu.

Respecte a la Catalunya del Nord, l’Estat francès l’any 1769 fa una disposició reial per prohibir el dret d’entrar a pasturar a terra aliena i durant la Revolució Francesa (1789-1799) es decreta la llei de l’any 1793 per dividir els boscos comunals en porcions iguals i altres modalitats de privatitzacions que afavorien els camperols benestants, però que va tenir un èxit relatiu. De fet, l’Estat francès per alguns historiadors és un cas excepcional a Europa: tot i que la Revolució crea el dret de propietat i es privatitzen alguns comunals, la regla general en el segle XIX és el manteniment dels drets col·lectius per la forta oposició dels pagesos. Les comunitats van perdre la gestió dels boscos comunals amb l’aprovació del Codi forestal de l’any 1827, que deixava en mans de l’Administració d’Aigües i Forests tots els boscos de l’Estat i les comunes, però els municipis es revoltaven i s’anaven apropiant d’espais que s’havia atribuït l’Estat i el Codi forestal es va anar actualitzant i suavitzant. Coneguda és la Guerre des Demoiselles, una revolta camperola al Pirineu occità que va durar del 1829 al 1872 per a fer front a les limitacions dels usos comunals que imposava aquest Codi forestal, o altres exemples com els successos de l’any 1850, en els quals les tropes intervenen al Rosselló per retornar la propietat estatal d’un bosc que havia estat comunalitzat pels pobles, o els fets de l’any 1875, en els quals catorze municipis recuperen l’ús del bosc de Barrés després de guanyar un plet a l’Estat. Tanmateix, per bé que els boscos en mans de les comunes s’incrementen, amb la transformació de l’economia rural a finals del segle XIX es va anar reduint l’interès per fer efectius els drets d’ús.

Durant el segle XX van continuar les privatitzacions, algunes fetes de forma irregular. Per exemple, els terrenys on es troba el Santuari Hotel de Núria, ara propietat del bisbat de la Seu d’Urgell, eren comunals de Queralbs, que el ministre de Foment va concedir al bisbe l’any 1922, amb l’oposició dels veïns. Aquest exemple concret de robatori el va exposar el diputat Xavier Casademunt al Parlament de Catalunya el 15 de maig de 1936, quan feia la proposta de llei relativa al rescat o readquisició de béns comunals. Acceptada per la Comissió de Justícia i Dret per la cambra, l’inici de la Guerra Civil Espanyola n’impedí la tramitació completa. i ha casos més recents com els que van succeir l’any 1970 a Barx (Safor) i a Benitatxell (Marina Alta), on els ajuntaments respectius van absorbir boscos comunals dintre del patrimoni de propis, aprofitant que els veïns ignoraven els seus propis drets, i els van vendre a promotors immobiliaris per a la seva urbanització.

Actualitat

La noció formal de bé comunal que va establir-se durant el segle XIX, que atorgava la titularitat dels boscos comunals a les institucions locals i la seva gestió al cos d’enginyers forestals de l’Estat, així com la substitució del sistema econòmic de subsistència per l’economia de mercat, va conduir en bona part a l’abandonament de l’aprofitament comunal tradicional en aquells boscos que no van ser privatitzats, i actualment són de caràcter excepcional als Països Catalans.

A les illes Balears ja no existeix cap muntanya pública classificada com a bé comunal, tot i que els topònims comuna i comunes han persistit en alguns municipis de Mallorca i Menorca i recorden el seu passat comunal.

Els boscos comunals de Catalunya són aproximadament un 20% de la superfície forestal. Aquests pertanyen als ajuntaments i les entitats municipals descentralitzades, així com a altres entitats de dret públic. La majoria es troben en zones de muntanya, especialment a les comarques dels Pirineus, però també a les Terres de l’Ebre i altres llocs. Segons el Reglament del patrimoni dels ens locals de Catalunya els veïns tenen el dret d’aprofitament dels béns comunals per a pastures, llenya, caça i altres recursos del bosc. Si els veïns no fan efectiu aquests drets, l’ens local pot arrendar-los o cedir-los en ús a particulars o empreses mitjançant l’adjudicació per subhasta. Per exemple, a finals de l’any 2019 la Junta Veïnal de l’EMD de Baiasca va aprovar el Reglament per a aprofitaments fusters comunals que atorga als veïns el dret d’aprofitament de fustes i llenyes, així com de les restes de branques i puntes d’arbres que provenen de neteges i aprofitaments forestals. Per altra banda, tenim casos de pobles que mantenen plets amb algunes empreses, normalment quan aquestes presumptament no paguen les taxes o cànons d’ús acordats per les concessions d’ocupació de boscos comunals, com ara l’Ajuntament de Llavorsí (Pallars Sobirà) amb Red Eléctrica de España i Endesa.

Les entitats locals del País Valencià són titulars d’aproximadament un 24% de la superfície forestal, però amb un repartiment desigual, ja que els boscos de titularitat municipal de la província de València superen la meitat de la seva superfície forestal, mentre que a les altres dues no arriben al 20%. D’aquests, molt pocs són classificats com a boscos comunals i menys són aprofitats pels veïns. Com a exemple tenim els boscos de Vallivana i Carrascals a Morella (Ports), que són comunals però l’Ajuntament adjudica el seu aprofitament a particulars o empreses mitjançant una subhasta per a les pastures, l’apicultura i les trufes.

Segons la Constitució del Principat d’Andorra els set comuns (ens públics locals) gestionen i administren els béns de propietat parroquial (municipal), entre ells els de domini públic comunal, un alt percentatge de la superfície forestal andorrana. Per exemple, els veïns d’Encamp poden anar a péixer tot l’any amb el seu bestiar a les herbes comunes, així com recollir per al foc les sobres dels arbres tallats en els boscos de les Planes, del Campeà i altres boscos on s’efectuen talles d’arbres acordades pel Comú, respectant les mesures que dictaminen els arrestos de la Taba (acords entre comuns).

La Catalunya del Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya) es troba dintre del departament francès dels Pirineus Orientals, juntament amb la comarca occitana de la Fenolhèda. En aquest departament hi ha setanta-set boscos comunals (forêts communales) pertanyents a les comunes (municipis). La gestió dels boscos comunals és responsabilitat de les comunes, que majoritàriament fan una explotació orientada al mercat, tot i que el Codi forestal actual permet, entre altres drets, que aquestes reservin una part de la fusta de les talles d’arbres als seus residents per a ús domèstic (pràctica ancestral anomenada affouage), i en queda prohibida la revenda. En particular, la comuna de Puigbalador (Capcir) fa affouage cada any.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *