Nova entrega de la secció «Reflexions». Article de Pol Font publicat al seu bloc el 5 de gener de 2023. Sobre el primer cristianisme com a moviment revolucionari i antiimperialista, amb cites de diversos autors sobre la qüestió.

L’article també es pot llegir en castellà aquí. Ha estat publicat al número 9 d’«Humanitat Nova. Revista de Cultures Llibertàries» (2024).

Al final de l’article hi ha un vídeo que mostra parts d’algunes de les cites dels diferents autors recollides a l’article.

❀

Van i venen de l’església i obliden els manaments.
(Violeta Parra, «La carta»)

Jesús va ser un terrorista, enemic de l’Estat;
així és com el van etiquetar els romans i va ser executat.
(Jello Biafra, «Jesus was a terrorist»)

Qui tingui una doctrina que se la mengi,
abans que se la mengi el temple.
(León Felipe, «Parábola»)

❀

1. Introducció
2. Brevíssims apunts històrics
3. Diferents autors sobre el primer cristianisme
4. Algunes reflexions
5. El temple, el camell i l’agulla (poesia)

❀

1. Introducció

Podríem assumir com a deure seguir la recomanació clàssica «Coneix-te a tu mateix», i també podríem assumir que els éssers humans tenim una dimensió històrica fonamental, que ens constitueix. Això ens posaria en disposició d’estudiar la història, mirar d’aprendre i entendre sobre «què ha passat» i «com hem arribat fins aquí» per aprendre i entendre sobre nosaltres mateixos.

També, en els temps que corren, podem mirar de buscar en la nostra història com a espècie aquelles parts més dignes i inspiradores, de les quals puguem treure aprenentatges, orgull i coratge per tenir més força i criteri en la necessària tasca d’intentar remar en alguna direcció diferent del rumb auto-destructiu desastrós que segueix la societat actual. Com «la història l’escriuen els vencedors», no podem esperar que siguin ells els qui ens expliquin la història més digna dels vençuts.

Quan vaig començar a llegir sobre el primer cristianisme –també anomenat cristianisme primitiu, tot i que a vegades «primitiu» pot semblar que tingui una connotació negativa– com a moviment popular revolucionari, em va fascinar i vaig anar recopilant diferents escrits sobre el tema que em van semblar rellevants, entre els quals hi ha autors com Engels o Kropotkin, pensadors destacats dels corrents socialistes que van tenir força els segles XIX i XX.

El cristianisme ha estat, per a bé i per a mal, un fenomen –o, més aviat, un conjunt de fenòmens, diversos, contradictoris i oposats– d’una rellevància indiscutible en la història dels últims dos mil anys a Occident. Sense entendre mínimament la seva naturalesa original, les seves contradiccions, la seva evolució… ens estarem perdent una part molt important de la nostra història, al fer-ne una lectura insuficient i parcial.

No tindria per què dir-ho, però no sóc una persona creient. Podria ser-ho, i el que aquí recullo i expresso tindria el mateix valor, però no és el cas. Del primer cristianisme m’interessen les seves aportacions a nivell ètic, filosòfic, polític, social… També les lliçons que podem treure de com d’un corrent perseguit i popular va esdevenir un corrent perseguidor i estatal. No indagaré en les qüestions de les creences metafísiques, divines, religioses o sobrenaturals.

2. Brevíssims apunts històrics

Jesús de Natzaret es diu que va néixer uns anys «abans de Crist». Es considera que va morir entre el 30 i el 33 dC crucificat, és a dir, torturat i executat per l’Estat romà.

El segle III el cristianisme, com a moviment sediciós de masses, resulta una amenaça molt real per a l’Estat romà, i aquest du a terme gran quantitat de persecucions i de matances contra els qui el componen.

La persecució de Dioclecià o «Gran Persecució», que comença l’any 303, dura una dècada i hi ha qui la considera l’última persecució destacada de cristians a l’Imperi Romà.

L’any 311 s’emet l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia i l’any 313 l’Edicte de Milà. Aquests posen fi a la persecució del cristianisme.

L’any 325 té lloc el Primer Concili de Nicea, convocat per l’Emperador Constantí. Es considera el moment fundacional de l’Església Catòlica tal com la coneixem avui en dia.

L’any 380 es decreta l’Edicte de Tessalònica, amb el qual el cristianisme passa a ser la religió oficial de l’Imperi Romà.

L’any 480 es dissol l’Imperi Romà d’Occident, donant lloc a l’Edat Mitjana –en el seu primer període, l’Alta Edat Mitjana–.

3. Diversos autors sobre el primer cristianisme

Com a aproximació al que va ser el primer cristianisme, recullo les paraules d’alguns autors en diferents obres o ponències. Les paraules en negreta les he destacat jo, les que no estan en cursiva –ho estaven originalment–, les destaquen els autors.

Friedrich Engels, referent ideològic del marxisme –va escriure «El Manifest Comunista» juntament amb Karl Marx– explica el 1894 a «Contribución a la historia del cristianismo primitivo»:

La història del cristianisme primitiu ofereix curiosos punts de contacte amb el moviment obrer modern. Com aquest, el cristianisme era en el seu origen el moviment dels oprimits: va aparèixer primer com la religió dels esclaus i els lliberts, dels pobres i els homes privats de drets, dels pobles sotmesos o dispersats per Roma. Ambdós, el cristianisme i el socialisme obrer, prediquen una futura alliberació de la servitud i la misèria; el cristianisme trasllada aquesta alliberació al més enllà, a una vida després de la mort, al cel; el socialisme la situa en aquest món, en una transformació de la societat. Ambdós són perseguits i assetjats, els seus seguidors són proscrits i sotmesos a lleis d’excepció, uns com a enemics del gènere humà, els altres com a enemics del govern, la religió, la família, l’ordre social.

(…) Aquests passatges de les cartes indiquen clarament el fenomen comú a totes les èpoques profundament convulses, a saber: que al mateix temps que es trenquen totes les barreres, es busca relaxar els vincles tradicionals de les relacions sexuals. De la mateixa manera, en els primers segles cristians, paral·lelament a l’ascetisme que mortifica la carn, es manifesta bastant sovint la tendència a estendre la llibertat cristiana a les relacions, més o menys lliures de traves, entre homes i dones. El mateix va succeir en el socialisme modern.

(…) Fins a tal punt estava el nostre autor, l’any 69 de la nostra era, lluny de dubtar que representés una fase totalment nova de l’evolució religiosa, que es transformaria en un dels elements més revolucionaris en la història de l’esperit humà.

Com es pot veure, aquell cristianisme d’aleshores, que encara no tenia consciència de si, estava a mil llegües de la religió universal, dogmàticament assentada pel concili de Nicea; impossible reconèixer aquesta en aquell. Ni la dogmàtica ni l’ètica del cristianisme posterior es troben en ell; en canvi, existeix el sentiment que s’està en lluita contra tot un món, i que d’aquesta lluita es sortirà vencedor. Un ardor guerrer i una certesa de vèncer que han desaparegut completament entre els cristians dels nostres dies i no es troben ja més que a l’altre pol de la societat, entre els socialistes.

(…) Entre quines persones es van reclutar els primers cristians? Principalment, entre els laboriosos i oprimits que pertanyien a les capes més baixes del poble, tal com convé a l’element revolucionari.

Karl Kautsky, pare ideològic de la Segona Internacional i del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, escriu el 1908 a «Orígenes y fundamentos del cristianismo»:

En primer lloc, hi ha un odi salvatge de classe contra el ric. Aquest odi de classe es veu amb claredat a l’Evangeli de Sant Lluc, que va ser escrit a principis del segle II, particularment en la història de Llàtzer, que trobem només en aquest Evangeli (XVI, 19 i següents). En aquest passatge, el ric va a l’infern i el pobre al si d’Abraham, no perquè el primer sigui un pecador i l’últim un just; d’això no se’ns diu res. El ric és condemnat per la senzilla raó que és ric.

Piotr Kropotkin, destacat referent teòric del socialisme llibertari o anarquisme, diu a «Ética. Origen y evolución de la moral», un dels seus últims escrits publicat el 1921 després de morir:

L’altre tret fonamental del cristianisme, al qual ha degut aquest en gran mesura la seva omnipotència, va ser el principi que l’home no aspira al seu bé personal, sinó al bé de la comunitat. El cristianisme va predicar, en efecte, un ideal social mereixedor del sacrifici de la vida (vegeu, per exemple, els capítols X i XIII de l’Evangeli segons Sant Marc). L’ideal del cristianisme va consistir, doncs, no en la vida tranquil·la a la qual aspirava el savi grec, ni en les gestes militars dels herois de la Grècia antiga i de Roma, sinó en predicar que cal aixecar-se contra les injustícies socials de cada època i saber morir per la fe –és a dir, per la justícia i pel reconeixement de la igualtat de drets entre tots els homes– i en afirmar la necessitat de fer el bé a propis i estranys i de perdonar les injúries als nostres iguals, i tot això estava en contradicció amb la norma general de l’època que establia la venjança obligatòria.

(…) Però el pitjor era que, al transformar-se en una Església d’Estat, el cristianisme oficial va oblidar la distinció fonamental que existia entre aquesta religió i les precedents, a excepció com ja hem dit del budisme: va oblidar el perdó de les injúries i es va venjar com els dèspotes orientals. Els representants de l’Església no van tardar a convertir-se en rics posseïdors d’esclaus, igual que els nobles, i en adquirir un poder polític anàleg al dels sobirans i senyors feudals, que van exercir amb igual avidesa i crueltat que ells.

Rudolf Rocker, anarcosindicalista alemany i també pensador destacat del socialisme llibertari, dedica al cristianisme dues parts del seu assaig «La maldición del practicismo»:

Doneu un cop d’ull al gran moviment de les masses que es va preparar fa dos mil anys sobre l’Àsia Menor, Europa i l’Àfrica del Nord. Va amenaçar les pedres angulars de l’imperialisme romà, que estenia els seus braços de pop per tota la terra coneguda i xuclava com un vampir gegant la sang de les venes de tot un món. Roma havia encadenat nacions i pobles; als seus murs acudien totes les riqueses de la terra; la seva voluntat era la suprema llei. Els pobles oprimits van fer incomptables assajos per trencar les seves cadenes, van córrer cap a la mort contra aquella voluntat fèrria, que va semblar insuperable com el poder dels Cèsars.

Aleshores va sorgir aquell estrany moviment que certament no va mostrar cap unitat programàtica, però que a tot arreu va ser conduït pels mateixos objectius: resistir Roma i soscavar el seu poder.

Petites comunes, noves fraternitats, sectes estranyes i moviments revolucionaris es van desenvolupar arreu i es van propagar amb insospitada velocitat entre els pàries i els oprimits de l’imperi romà. Van combatre el dret i el poder romans, van assaltar els baluards de l’esclavitud, van predicar l’alliberament de la dona i van escriure en les seves bandes la igualtat de tots els éssers humans.

El nou moviment va obrar com la dinamita als fonaments del cesarisme romà. Va començar la gran transformació de tots els valors. Els vells déus van perdre la seva influència i cap poder sacerdotal va ser posteriorment capaç de rehabilitar la seva desapareguda omnipotència, la fe en la invariabilitat d’allò existent va néixer de l’ànima humana, i noves esperances es van obrir camí des de les profunditats. Què va importar aleshores la ràbia dels emperadors! Què va importar que es llancés aquells «cristians», com se’ls anomenava despectivament, a les bèsties del desert i del bosc; que un boig furiós els utilitzés com a torxes vivents per il·luminar Roma! La sang dels màrtirs va fer miracles, va irradiar un nou esperit al món i va aportar foc des de les tombes i des de la creu a les espurnes rebels al cor dels humils i dels dèbils. La creu es va convertir en un símbol i la seva visió va impulsar més i més masses noves al moviment que, per fi, va enderrocar tots els dics i va inundar el vell món.

A les cavernes subterrànies i a les galeries de les catacumbes de Roma es va reunir la nova comuna, la nova aliança dels proscrits i dels desterrats. Un membre es va integrar a l’altre, sota sang i llàgrimes va ser soldada una nova comunitat, els portadors de la qual van ser inflamats per pur entusiasme sobrehumà. Des d’allà van emigrar milers d’homes i dones a tots els països a difondre la nova doctrina i anunciar als esclavitzats d’aquesta terra que s’apropava el temps de la redempció.

De què van servir les arts de tortura de botxins brutals i la còlera furiosa dels Cèsars? S’havia format una fe que podia traslladar muntanyes i que va atreure masses en les quals cremava en clara flama l’obscur desig. L’orgullosa Roma, que va ser un temps alimentada amb la llet d’una lloba, havia resistit fins aleshores totes les tempestes.

(…) Aleshores va madurar la doctrina cristiana justament per a l’Església. (…) Un nou cesarisme, que va prendre les formes de la seva dominació al despotisme oriental, es va aixecar al «tron de Pere». L’evolució havia acabat. De la doctrina d’un moviment originàriament revolucionari s’havia fet un instrument per a la dominació i esclavització de les masses.

Federico Urales –Joan Montseny i Carret–, important pensador de l’anarquisme ibèric, pare de la destacada militant anarcosindicalista Frederica Montseny, escriu el 1932 a «Los municipios libres»:

I sobretot no hi ha hagut grans ideals que no hagin tingut per base la comunitat de béns. Tampoc importa que, com el cristianisme, hagi fracassat en el propòsit o s’hagi reduït a una comunió d’escollits. La qüestió és que l’anhel de posseir en comú els béns persisteix, i la qüestió és, també buscar les causes del fracàs. Nosaltres ja les hem trobat. És el sacerdoci. I al dir sacerdoci, no diem precisament sacerdot. Diem pastor, cap, cabdill, els veritables enemics de la llibertat i de la igualtat.

Si es posen en comú els béns, però es mantenen les categories socials i intel·lectuals, els béns del comú passaran a mans del sacerdot, de l’amo, del cap, del «confieu en mi!», del «jo procuraré per tots!», i començarà de nou l’explotació de l’home per l’home.

Jacques Ellul, professor, filòsof, teòleg i sociòleg francès, afirma el 1988 a «Anarquía y cristianismo»:

Intentem determinar quina podia ser l’actitud cap al poder dels cristians de les primeres generacions. Agafem l’Apocalipsi perquè és un dels textos (escrit entre 100 i 130 després de Crist) més violents, que s’inscriu en la línia de les paraules de Jesús, però més dur (32). És un text que es dirigeix evidentment a Roma (però no només a la presència dels romans a Judea: es tracta del poder central, imperial, de la mateixa Roma). En tot el conjunt del llibre hi ha una oposició radical entre la Majestat de Déu i totes les potències i poders de la terra (d’aquí el considerable error d’aquells qui diuen que hi ha continuïtat entre el poder diví i els poders terrestres o, també, com va succeir sota la monarquia, que a un Déu únic, totpoderós, que regna el cel, ha de correspondre a la terra un Rei únic, igualment totpoderós; l’Apocalipsi diu exactament el contrari). En tot el conjunt d’aquest llibre hi ha un qüestionament del poder polític. Només retindré d’ell dues grans imatges: la primera és la de les «dues bèsties» –que reprèn una imatge dels últims profetes– que, en efecte, representa els poders polítics del seu temps com a bèsties. La primera és «la bèstia que puja del mar» (probablement Roma, les tropes de la qual arribaven per mar). Ella té un «tron» que li és donat pel Drac (capítols 12 i 13) (el Drac representa l’anti-Déu), qui li va atribuir «tota l’autoritat a la Bèstia». Els homes l’adoren i declaren: «Qui pot combatre contra ella?» Li va ser donada «tota autoritat i poder sobre tota tribu, tot poble, tota llengua i tota nació». Crec que no es pot ser més explícit per designar el poder polític que té una autoritat, força militar i que exigeix l’adoració (en conseqüència, l’obediència absoluta). A aquesta Bèstia la crea el Drac (mateixa relació que ja trobem entre el poder polític i el diabolos). Això confirma la idea que la Bèstia és l’Estat, que al final de l’Apocalipsi apareix com la Gran Babilònia (Roma) que és destruïda (capítol 28). (…) Crec que no hi ha en les primeres generacions cristianes cap altra posició global. El cristianisme en aquell moment és completament hostil a l’Estat.

L’estatunidenc Kenneth Rexroth, considerat «un dels pares de la contracultura nord-americana», escriu el 1974 a «Communalism. From its Origins to the Twentieth Century»:

Des que el cristianisme es va convertir en una Església, tal com entenem la paraula, una estructura de poder, els doctors de l’Església han minimitzat o negat la naturalesa comunitària del cristianisme primigeni. D’altra banda, els radicals socials han tractat molt aquesta qüestió, i la de les estretes connexions, o fins i tot la identitat, de l’Església primitiva amb els essenis. Un lector sense prejudicis, no implicat en aquesta controvèrsia, llegint el Nou Testament per primera vegada, sens dubte tindria la impressió que el cristianisme primitiu era comunista i que la seva «vida comunitària» va perdurar durant tot el ministeri de Pau, i, si els llegia, a través del temps dels pares apostòlics. Les declaracions als Fets són indiscutibles.

Gonzalo Puente Ojea, assagista i diplomàtic, autor de molts llibres sobre història de la religió, escriu el 1974 a «Ideología e Historia. La formación del cristianismo como fenómeno ideológico»:

La ideologia revolucionària que inspirava l’acció de Jesús apareix amb nitidesa sota els vels amb els quals la teologia dels evangelis canònics es va proposar amagar-la. (…)

Aquesta ètica de fraternitat radical era el canal pràctic per a la purificació personal i el penediment com a proves tangibles de l’obediència a la voluntat divina, com a condictío síne qua non de la instauració del regne messiànic. L’altruisme era la norma a l’interior de la sodalitas messiànica, com a anticipació pràctica i peça de l’ètica d’amor impertorbable a la Nova Jerusalem. Però aquesta ètica sodalícia només ostentava una pretensió de vigència interna i es perfilava en oposició als enemics d’Israel i el seu Déu; és a dir, l’ètica fraternal s’inscrivia en una ètica d’hostilitat al món pagà, de guerra a la gent opressora del poble jueu. L’evangeli original presentava així una ètica interna de la fraternitat, en el context d’una ètica externa de radical i activa hostilitat a les potències –naturals i sobrenaturals– que disputaven la sobirania al Déu d’Israel. (…)

El sentit revolucionari de la conducta de Jesús i de la Urgemeinde es manifesta sense equívocs en multitud de passatges evangèlics. A Mateu, diu Jesús «no penseu que he vingut a posar pau a la terra; no he vingut a posar pau, sinó espasa» (331). I en un altre lloc exclama: «des dels dies de Joan el Baptista fins ara, el regne dels cels és objecte de violència, i els violents el prenen per la força» (332). Al descriure els temps de la tribulació premessiànica, anuncia que s’escoltarà «parlar de guerres i rumors de guerra, però no us preocupeu, perquè és necessari que això succeeixi» (333). En la seva visita a Isabel, Maria descriu el Salvador com aquell qui «va fer caure els potentats dels seus trons i va aixecar els humils» (334); i utilitzant un text d’Isaïes, declarava Jesús que Déu el «va enviar a predicar als captius la llibertat…; per posar en llibertat els oprimits» (335). (…)

La naturalesa terrestre del regne messiànic, l’odi a Roma i l’esperit de venjança assoleixen expressió extrema a l’Apocalipsi de Joan. Aquest escrit sempre ha estat un greu obstacle per a l’ètica de l’Església, doncs està en contrast net amb l’orientació ideològica del cristianisme oficial. Eusebi de Cessàrea (338) ha deixat constància dels apassionats debats, encara en el segle IV, que van precedir la inclusió final de l’Apocalipsi al cànon del Nou Testament. Precisament pel caràcter d’aquest document, tan comprometedor per a una visió pacifista i espiritualista del missatge cristià, existeix encara avui gran polèmica sobre la data de la seva composició.

Rafael Altamira va publicar el 1890 la tesi doctoral «Historia de la propiedad comunal». Una de les parts del primer capítol l’anomena «Las doctrinas económicas del Cristianismo» i la dedica a la importància que aquestes van tenir en la història del comunalisme:

Hi va haver, a més, realment, pràctica del comunisme entre els cristians; i s’ha donat massa importància a aquest punt, que en realitat la té, sobretot per les conseqüències originades, perquè sigui permès, malgrat trencar amb tota consideració, passar-ho per alt.

Precís és no veure el Cristianisme –per adquirir cert sentit de la seva història– com a fet aïllat, nascut ex nihilo, amb una solució de continuïtat respecte als fets anteriors i coetanis, ni com produït d’una vegada, amb la unitat i cos de doctrina estàtica que avui ens ofereix. La doctrina es va produir en un temps de veritable revolució social, molt a prop de la religió que era aleshores nucli d’un renaixement de cultura i de vida extraordinari, i en un poble que estava en plena germinació de doctrines, escoles i sectes –la de Judà, la de Joan, els essenis, fariseus, etc.– obeint totes elles dos principis que s’enllacen: 1r, el messianisme; 2n, la revolució social de pobres contra rics; és a dir, sota el primer, un moviment nacionalista, i dins aquest, un segon moviment interior, que procedia de l’època dels profetes Enoc, Amós i Isaïes.

Recordi’s la desigualtat a la qual havien arribat els hebreus, per l’oblit de l’antiga organització i el desús de les normes de vida inherents a ella. L’egoisme i la cobdícia dominaven, i el mal venia d’antic. Només cal llegir els textos dels profetes, mantenidors de les tradicions i penetrats d’un alt sentit polític i social que escapava els seus contemporanis. Isaïes trona contra els acumuladors de propietat, «que es fan així els únics amos de la terra» (c. v, ver. 8); Amós es pronuncia contra la supèrbia i injustícia dels rics, ben manifesta (cap. II i especialment vers. 6 a 8), i el mateix es repeteix en altres passatges de la Bíblia. El sentiment contra els rics porta a concebre Déu com el venjador dels pobres, i aquesta idea es manté en l’època de Jesús, per moltes sectes.

Els essenis vivien en comunitats rurals, dedicats a l’agricultura «i a la fabricació d’objectes de primera necessitat». «No tenien esclaus i consideraven l’esclavitud com impia i contrària a la naturalesa. — Menyspreaven les riqueses, no acumulaven l’or ni la plata, aprenien a acontentar-se amb poc. — Els seus béns eren comuns i administrats per ecònoms.

(…) El Cristianisme, no obstant això, va sobrepassar molt les doctrines de les sectes contemporànies. Al nacionalisme va oposar l’humanitarisme, al formalisme el seu amor espiritualista delicat (la seva gran concepció del Déu Pare), a l’egoisme i casuisme, el desinterès, la fraternitat. (…) Jesús no predicava un curs d’economia social, com han fet els comunistes dels nostres dies; però és una conseqüència lògica i indeclinable dels seus principis, la deducció dels quals no van deixar de fer la major part dels intèrprets. Així, la comunitat de béns era un resultat mixt de dos principis cristians: 1r, el menyspreu de les riqueses; 2n, el sentiment de la igualtat (…).

David Algarra Bascón, que el 2015 va publicar «El comú català. La història dels que no surten a la història», explica:

És probable que les primeres esglésies cristianes tinguessin, també, una funció múltiple, on l’assemblea per tractar sobre el comú fos una activitat important dins de la comunitat de béns, com apareix en el llibre Fets dels apòstols. De fet, l’església (en grec ἐκκλησία, en llatí ecclesia) a Grècia era la principal assemblea de la democràcia atenesa. D’altra banda, el lloc consagrat per al culte de la religió romana era el templum, que tenia una arquitectura diferent de la basílica i es construïa al costat del fòrum. Que els edificis paleocristians s’inspiressin en la basílica romana multifuncional, en lloc d’inspirar-se en el templum, destinat a les religions paganes, és prou significatiu.

Carmen Bernabé Ubieta, teòloga i professora, sobre la importància de les dones i dels valors d’igualtat entre dones i homes en el cristianisme primitiu, afirma a la ponència de 2019 «Mujeres y ministerios en el cristianismo primitivo, su impacto social en la sociedad imperial»:

Ser dona a l’Església avui és ser considerada menor d’edat a perpetuïtat. Igual que en l’antiguitat greco-romana, allà on es decideix el destí i l’organització de la comunitat, som les dones sempre representades i no podem representar. Crida l’atenció que el cristianisme es visibilitzi com una religió d’homes, quan als seus inicis els pagans la consideraven poc digna de crèdit degut precisament a la presència femenina en les comunitats, i al protagonisme que tenien en elles. Cels, un filòsof grec del segle II, acusava el cristianisme de no poder ni voler persuadir més que necis, plebeus i estúpids, esclaus, dones i nens, i d’atorgar a aquestes –a les dones– un protagonisme sospitós. (…)

És impossible que qualsevol que pensi una mica i conegui alguns textos, dades… pugui pensar que les dones [en el cristianisme primitiu] només rebien el que feien els homes creients. Encara que són poques, les empremtes que perviuen en els escrits cristians dels primers segles, i en alguns altres d’autors pagans, evidencien que elles van participar de forma activa en la vida comunitària en tots els seus àmbits: en l’organitzatiu, en l’educatiu, en el missional, en l’apostòlic i en el del culte. I que algunes d’aquestes dones van exercir funcions de lideratge en cada un d’aquests àmbits.

Régine Pernoud, historiadora medievalista francesa, escriu també sobre la qüestió el 1980 a «La mujer en el tiempo de las catedrales»:

Per comprendre el que va ser en els seus orígens l’alliberament de la dona, convé saber el que era la condició femenina a Occident, és a dir, en el món romà, en el segle I de la nostra era; juristes i historiadors del dret ens informen sobre el tema amb claredat. (…) Pel que fa a la dona, l’essencial d’aquest dret [el romà] va ser exposat amb claredat pel jurista Robert Villers: «A Roma, la dona, sense exageració ni paradoxa, no era subjecte de dret… La seva condició personal, la relació de la dona amb els seus pares o amb el seu marit són competència de la domus, de la qual el pare, el sogre o el marit són amos totpoderosos… La dona és únicament un objecte» (3). Inclús quan la seva condició millora sota l’Imperi, quan el poder absolut del pare es fa menys rigorós, els historiadors constaten: «La idea que preval entre els juristes de l’Imperi és la d’una inferioritat natural de la dona, i en aquest aspecte no fan altra cosa que expressar el sentiment comú dels romans». Així és com la dona no exerceix cap funció oficial a la vida política i no pot complir cap funció administrativa: ni a l’assemblea dels ciutadans, ni a la magistratura, ni als tribunals. (…)

Entre el temps dels apòstols i el dels Pares de l’Església, durant aquests tres-cents anys d’arrelament, de vida subterrània resumit en la imatge de les «catacumbes», de qui era assumpte l’Església? De les dones. (…)

Sant Pau ho havia dit: «Ja no hi ha grec, ni jueu, ni home, ni dona»; el que d’ara en endavant compta és la «persona». Fins aquella època persona era la màscara que s’utilitzava al teatre i identificava el personatge. A partir d’aleshores el terme es carrega amb una significació nova que respon a una realitat nova: és que els cristians van haver de forjar-se un vocabulari per predicar l’Evangeli; i així com sota la influència de la Bona Nova o per difondre-la es conceben els termes salvació, gràcia, caritat, eucaristia, o es renoven en el seu significat, així també apareix aquest concepte i aquest terme de persona. A partir d’ara no només la dona sinó també el nen i l’esclau serien persones. (…)

És sorprenent que no s’hagi posat més en relleu la transformació que representa la desaparició de l’esclavitud. Els manuals escolars callen sobre un fet social la importància primordial del qual sembla haver escapat en part als historiadors. I no obstant això, el retorn a l’esclavitud en l’època del Renaixement hauria d’haver atret la seva atenció sobre el procés invers que es va iniciar des del segle IV. L’esclau completament despullat de tot dret, l’esclau-objecte, com era el del món romà, no podia sobreviure molt temps a la difusió de l’Evangeli.

4. Algunes reflexions

Una bifurcació

En els seus orígens, la naturalesa del cristianisme era la d’un moviment popular amb vocació revolucionària, és a dir, de dur a terme una transformació social profunda canviant les institucions i valors dominants de la societat existent. Després de perseguir i reprimir el moviment, assassinant incomptables membres d’aquest, el poder aposta per l’opció d’absorbir-lo i assimilar-lo, capgirant-lo totalment.

Així doncs, a partir del Concili de Nicea, amb l’Emperador Constantí, la història del cristianisme es bifurca, pateix una escissió que transforma la seva naturalesa, passant aquesta escissió de ser una ideologia contra l’Estat a ser una ideologia d’Estat.

Així doncs, tindríem un corrent del cristianisme que formaria part de les tradicions emancipadores, de l’autonomia [1] o de la «civilització democràtica» [2], i un corrent del cristianisme que formaria part de les tradicions de la dominació, de l’heteronomia [1] o de la «civilització estatal» [2]. Sent el segon una escissió del primer, les restes d’allò positiu que tingués el segon ho trauria del primer, ho deuria a aquest.

La creu

Em va impactar un dia pensar sobre una obvietat: la creu, principal símbol del cristianisme, no deixa de ser el mitjà de tortura i execució per part d’un Estat contra aquells qui condemnava, moltes vegades per ser dissidents polítics, com va fer, per exemple, amb milers de seguidors d’Espàrtac. Podria ser una forca, un garrot vil, una cadira elèctrica… És tan obvi que originalment és un símbol de resistència contra les estructures de poder, que necessiten sempre la repressió per mantenir-se… Però ha estat recuperat per aquest tipus d’estructures i al nostre territori ha tingut molta vigència fins no fa tant, per exemple, associant-se al règim franquista i el seu nacionalcatolicisme.

Les paraules

Les estructures de poder, seguint les seves lògiques, a més de reprimir i marginar els moviments contestataris, també els coopten, i aconsegueixen capgirar el seu sentit i el significat d’algunes paraules importants. Així doncs, l’Església catòlica i les altres Esglésies jeràrquiques i vinculades al poder queden lluny de l’«ekklesia» com a paraula grega que signifiqués assemblea, un espai de trobada, deliberació i presa de decisions en base a la igualtat formal dels seus integrants, que podria haver estat un dels fonaments d’un ordre social diferent del romà imperial. També la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, segles més tard, va cooptar i capgirar el concepte «soviet» i «soviètic», ja que els soviets eren assemblees populars de base que ja existien i van ser trepitjades per l’«Estat soviètic» al cap de poc temps que el partit bolxevic prengués el poder [3].

Dreta, esquerra, amunt i avall

Avui en dia, hi ha persones que des de «la dreta» reivindiquen valors que consideren positius del cristianisme o el catolicisme, al mateix temps que validen i defensen les institucions pilars de l’statu quo actual. Passen per alt que el sistema actual està en total contradicció amb els valors positius del cristianisme, com ho estan les pròpies estructures eclesiàstiques jeràrquiques, començant per l’Església Catòlica, que són enemigues històriques del cristianisme original.

També hi ha persones que des de «l’esquerra», ignorant les aportacions de molts pensadors clàssics abans mencionats, passen per alt el vessant positiu històric del cristianisme i acaben caient en un anticlericalisme/anticristianisme que ho posa tot al mateix sac, sense entendre la història. D’aquesta manera, en realitat, afavoreixen les estructures eclesiàstiques jeràrquiques, ja que contribueixen a encobrir la tergiversació històrica que van dur a terme, i també deixen de banda un corrent del qual es podrien buscar aprenentatges de cara a construir un moviment popular emancipador.

Un almirall de l’exèrcit dels EUA, Hyman Rickover, explicava en un discurs que «el cristianisme va condemnar la institució tradicional de l’esclavisme» i que a mesura que es va estendre per l’Imperi Romà «els amos van alliberar els seus esclaus» [4]. Un exemple de persona que posa en valor el primer cristianisme, al mateix temps que forma part d’un dels principals aparells de dominació a nivell mundial actuals, l’aparell militar ianqui. Els Estats Units, en ser un Estat i defensar la dominació política i la dominació econòmica –i ideològica, etc.– són hereus i deixebles de Roma, no del primer cristianisme. Són hereus i deixebles de les estructures de poder del passat, els representants de les quals, en el cas de les eclesiàstiques posteriors al Concili de Nicea, «no van tardar a convertir-se en rics posseïdors d’esclaus», com afirmava Kropotkin.

També tenim el cas de Santiago Armesilla –que es defineix com a ateu catòlic–, que valora allò positiu de l’herència i l’empremta cultural catòlica en la nostra civilització, i ho vol aprofitar de cara a rellançar un projecte civilitzatori imperial «iberòfon» [5]. Però, com deia, el que tingués de positiu a nivell de valors civilitzatoris l’Església Catòlica històricament, ho devia als valors del cristianisme original, que va trair. Aquest era clarament antiimperialista i no apostava per la creació o enfortiment de les estructures estatals centralistes i de poder concentrat sinó per un projecte d’organització social on no regnés la dominació de l’ésser humà sobre l’ésser humà. Posats a rescatar el millor de la nostra cultura, i de l’herència del cristianisme, podria fer justícia als orígens d’aquest i abandonar els anhels imperials.

L’amor i l’ètica com a fonament

Penso que un aprenentatge i una inspiració que es pot extreure del cristianisme autèntic és la importància de la transformació de l’individu per al projecte de la transformació social, posant èmfasi en valors universals com l’amor –que no exclou el combat militant contra la injustícia–, la compassió, el desinterès…

Sense una transformació del sistema de valors dominant i de les persones, no hi pot haver transformació social, perquè un sistema diferent necessitaria individus diferents, tant per implementar-lo com per mantenir-lo. Una cosa va lligada a l’altra. La qüestió de l’ètica i de la transformació profunda de l’individu i del sistema de valors ha d’ocupar un lloc central en el programa revolucionari que necessitem [6]. Alhora, és clar, sense transformacions en les estructures socials els canvis individuals i en els valors també tenen límits importants.

El principi d’amor al proïsme posa contra les cordes totes les estructures de dominació, perquè on hi ha estructures de dominació no hi ha amor al proïsme, i on hi ha amor al proïsme no hi ha estructures de dominació, ja siguin polítiques, econòmiques, militars, etc. Dividir la societat entre els qui manen i els qui obeeixen, els qui posseeixen moltíssim i els qui no posseeixen res, els qui governen i els qui són governats… és una clara falta d’amor i alhora un clar impediment per a l’amor.

També és necessària la fortalesa individual. El cristianisme no va sortir del no-res, i bevia, per exemple, de l’estoïcisme a nivell filosòfic. Sense cultivar la fortalesa i la disposició a acceptar el patiment que comporta la lluita contra el poder establert, no hi ha possibilitat de combatre’l. Diu Joan a l’Apocalipsi: «No tinguis cap por dels sofriments que t’esperen».

5. El temple, el camell i l’agulla

Per acabar, una mica de poesia.

León Felipe va escriure el poema «Parábola», on parla de com les doctrines que creen les persones es poden acabar convertint en temples que un dia acaben engolint la doctrina original i les persones que l’havien creat. Una advertència contra la construcció d’ideologies dogmàtiques i d’estructures de poder concentrat, religioses o de qualsevol tipus. L’inicia amb dues cites bíbliques:

Però Ell es referia al santuari del seu cos.
Sant Joan, 2: 21

I vaig prendre el llibre de les mans de l’àngel i me’l vaig menjar.
Apocalipsi X: 9:10

Hi havia un home que tenia una doctrina.
Una doctrina que duia al pit,
(al costat del pit, no dins del pit),
una doctrina escrita que guardava
a la butxaca interna de la jaqueta.
I la doctrina va créixer. I va haver de posar-la en una arca,
en una arca com la del Vell Testament.
I l’arca va créixer. I va haver de dur-la a una casa molt gran.
Aleshores va néixer el temple.
I el temple va créixer. I es va menjar l’arca, l’home
i la doctrina escrita que guardava
a la butxaca interna de la jaqueta.
Després va venir un altre home que va dir:
Qui tingui una doctrina que se la mengi,
abans que se la mengi el temple;
que l’aboqui, que la dissolgui en la seva sang,
que la faci carn del seu cos…
i que el seu cos sigui
butxaca,
arca
i temple.

El mateix autor també va escriure «La insignia», l’any 1937, una llarga i èpica «al·locució poemàtica» recitada durant la Guerra Civil, davant la caiguda de Màlaga a mans dels colpistes. El text va ser publicat per les Oficines de Propaganda de CNT-FAI. Un fragment parla dels valors originals del cristianisme i diu així:

És l’època dels herois.
Dels herois contra els murris.
És l’època en què tot es deforma i es sacseja.
Les exegesis es canvien del revés,
els presagis dels grans poetes, es fan realitat;
apareixen nous cristos,
i les velles paràboles evangèliques s’escapen de la ingènua retòrica dels versicles, per venir a moure i organitzar la nostra vida.

Aquí estan, mireu-les!
Aquí estan a l’aire encara,
tremolant d’emoció,
creuant els cels des de fa vint segles,
en la corba evangèlica d’una paràbola poètica,
aquestes paraules revolucionàries,
aquestes paraules anarquistes:
És més fàcil que passi un camell per l’ull d’una agulla, que entri un ric al regne dels cels.

Els capellans han estat
escopint,
vomitant des dels púlpits,
segle rere segle,
any rere any,
diumenge rere diumenge.
Els prelats i els bisbes les han portat
de catedral en catedral,
d’església en església,
de sermó en sermó,
i han acabat sempre per seure, després dels sermons, a la taula d’aquest ric de tan dubtosa salvació, per dir així, d’una manera oberta i paladina:
L’Evangeli no és més que una manera lírica de parlar,
metàfores,
metàfores retòriques,
retòrica tot,
feta només per adornar el sermó mel·lífer i dominical dels predicadors elegants.
Quina altra cosa podria ser? –diu el murri.
Quina altra cosa podria ser? –diu l’home domèstic.
Però vet aquí que arriben uns homes estranys,
els revolucionaris espanyols,
els anarquistes ibèrics,
els anarquistes angèlics i adàmics,
l’home heroic que diu:
No hi ha retòriques.
L’home heroic que afirma i que sosté
que el verb líric de Crist i de tots els poetes
no és una quimera
sinó un índex lluminós que ens convida a l’acció i a l’heroisme, i que aquesta metàfora del camell i de l’agulla, del pobre i del ric té un sentit que, desentranyat i realitzat, pot omplir, si no d’alegria, de dignitat, la vida de l’home.

❀

Contra les Esglésies, els dogmes i totes les Romes,
neixin «ekklesies» i creixi l’amor entre les persones!

Pol Font,
5 de gener de 2023

NOTES:

[1] Autonomia i heteronomia són dos conceptes utilitzats per Cornelius Castoriadis i Takis Fotopoulos. Es refereixen a dues tradicions polítiques contraposades: autodeterminar-se, donar-se a un mateix les pròpies lleis i normes –a nivell individual i social–, o ser determinat per lleis o normes donades des de l’exterior –des d’institucions separades del cos social–.

[2] Civilització democràtica i civilització estatal són conceptes utilitzats per Abdullah Öcalan per descriure també aquestes dues tradicions o corrents històriques i socials contraposades. Veure el seu «Manifest per una Civilització Democràtica» (Volum I: Orígens de la Civilització; Volum II: Civilització Capitalista; Volum III: L’ecologia de la llibertat»).

[3] «Rússia s’ha convertit en una República Soviètica només de nom», afirma, amb raó, Kropotkin en una carta a Lenin del 4 de març de 1920. També explica Carlos Taibo a «Marx y Rusia. Un ensayo sobre el Marx tardío»: «El partit, l’Estat i la burocràcia dirigent (…) van acabar també amb la comuna rural i, poc després, amb els soviets com a instàncies autònomes, i van fer el mateix, finalment, amb la perspectiva d’una revolució social». Aquestes referències i altres –Rosa Luxemburg, Maurice Brinton…– a «Algunes crítiques a l’estatisme marxista» (Pol Font, 2023).

[4] El discurs de l’almirall Hyman Rickover és de 1957 i està recollit al bloc «The Oil Crash» d’Antonio Turiel.
https://crashoil.blogspot.com/2022/05/discurso-del-almirante-hyman-g-rickover.html

[5] armesilla.org

[6] Sobre això, em sembla molt inspiradora, per exemple, la lectura de «Breve tratado de Ética. Una introducción a la teoría de la moral» (Heleno Saña, 2009).
https://polfont.wordpress.com/2020/03/01/etica-heleno-sana