En un racó del Prepirineu, el poble de Sapeira i la vall de la Terreta guarden les empremtes d’un passat comunal amb molt valor. “Fem cumó, un altre camí” segueix el procés participatiu impulsat pel col·lectiu Usnea RP, juntament amb el veïnat del poble, per recuperar aquesta memòria viva: entrevistes, cumós o jornades de feina comunal i tallers esdevenen espais de diàleg on històries de padrins i padrines es troben amb nous imaginaris col·lectius. Un altre camí vol dir també una altra vegada: tornar a caminar plegades, a fer cumó com abans però amb una mirada nova. La peça ens endinsa en la bellesa i la fragilitat d’un món rural que va ser desarticulat social i culturalment fa anys, alhora que obre preguntes sobre el futur dels béns comunals i la potencialitat de les estructures populars com a acte de justícia i de transformació social.
Tota la informació sobre el documental i properes projeccions:
Des de l’associació cultural Castro Follit fa uns anys que impulsen la Diada del Setge, on commemoren la destrucció de Castellfollit de Riubregós (Anoia) l’any 1822.
El trienni liberal va ser tremendament expeditiu per fer front al desacord. Van aprendre bé dels revolucionaris francesos que, per exemple durant la guerra de la Vendée (1793-1796) van acabar amb la revolta camperola mitjançant un genocidi: «La Vendée ja no existeix, ciutadans republicans! Ha mort sota la nostra lliure espasa, amb les seves dones i nens. Acabo d’enterrar un poble sencer als pantans i els boscos de Savenay. Executant les ordres que m’heu donat, he aixafat els nens sota els cascos dels cavalls i massacrat les dones, que així no pariran més bandolers. No he de lamentar un sol presoner. Els he exterminat a tots» [2], va escriure a París el general jacobí Westermann. Com a mostra d’aquesta imitació a Catalunya de l’estil «revolucionari francès» tenim la destrucció de dos pobles catalans, Castellfollit de Riubregós i Sant Llorenç de Morunys, que s’havien rebel·lat al règim liberal. L’incendi de pobles, les multes per la negació de qualsevol ajut o els afusellaments immediats van ser els mètodes brutals d’actuació de l’exèrcit liberal perquè els pobles desistissin de la rebel·lia. L’octubre de 1822, Castellfollit de Riubregós va ser enrunat del tot: les cases, les torrasses i el castell incendiats i els vilatans morts. El general Mina va manar aixecar una pedra amb una inscripció que deia «Aquí fue Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos de la Patria» [3] i va publicar un ban on ordenava que si algun poble aliat amb els facciosos toqués a sometent, seria saquejat i incendiat (ESPOZ, 1962). Aquesta política de terror donaria resultats contraris als esperats pels liberals: l’odi cap a l’exèrcit regular i l’Estat liberal va créixer entre les classes populars catalanes.
A més de l’exèrcit regular, amb la Constitució de Cadis de 1812 s’havia donat reconeixement legal a les anomenades milícies nacionals, un cos de policia que tenia la tasca de mantenir l’ordre a l’interior del país, i dins l’ordre del nou règim es trobava la propietat privada absoluta que topava amb les servituds comunitàries de l’antic règim.
(…) Pel que fa a la privatització del comunal durant el trienni liberal, la desamortització del patrimoni municipal (terrenys erms, reialencs i de propis), es va regular amb el decret del 8 de novembre de 1820, que restituïa el decret del 4 de gener de 1813. En un decret posterior, del 29 de juny de 1821, es determinava que les terres comunals es distribuirien gratuïtament entre els militars retirats i els camperols no propietaris, i les terres de propis se cedirien per un cànon anual a camperols no propietaris (al 2%) i propietaris (al 3%). Però posteriorment, en el decret del 29 de juny de 1822, es dictaminava que els terrenys del patrimoni reial, així com el comunal i els de propis, es reduïssin a propietat privada dificultant encara més l’accés als pagesos amb menys recursos.
(…) Molts veïns –que es trobaven en una greu crisi de subsistència– havien posat les seves esperances en el nou ordre liberal, amb la creença que posaria fi a les usurpacions de terres comunals per part d’alguns particulars que s’havien convertit en terratinents. Esperaven que aleshores es faria un repartiment més just, però es van trobar amb un nou règim que prenia partit pels terratinents, de manera que la lluita «pacífica» per la propietat de la terra esclatà en un conflicte obert en alguns municipis, on els veïns abandonaren la via legal i van començar a ocupar les terres que consideraven comunals [6].
Fragment del llibre «El Montseny» de Pere Ribot i Raimon Camprubí (Edicions Destino, 1975).
«Com a element de propietat característic del Montseny per a pasturatge i aprofitament del bosc, hom es val dels emprius, considerats com un antic ús comunal o bé com a propietat privada individual –o pro indiviso– entre diversos propietaris. Balari i Jovany admet diverses accepcions etimològiques del mot empriu, i, entre altres, adimperare, adempramentum, ademprivium, empar, emparament. És, de fet, el dret de servir-se del pasturatge i llenya d’un territori els veïns d’una determinada contrada, parròquies, comunitats, etc., per a utilitat de regadiu, sense vendre ni fer traspàs d’aquest dret.»
El 2022 es va publicar «Estudis de dret català. Llibre homenatge a Antoni Mirambell i Abancó», d’autoria col·lectiva, i un dels articles que el compon és «Els tradicionals drets d’emprius especial referència als emprius del massís del Montseny», d’Antonio Cumella Gaminde.
«La defensa d’aquestes institucions tradicionals en el fons no és la defensa de doctrines conservadores i reaccionàries, sinó la defensa de l’autonomia i substantivitat de la vida del poble, en la qual aquelles són expressió de la seva consciència jurídica.»
«A Catalunya en subsisteix molt. La comunitat de terres per a cultius emprius (…) es troba en vigor a les altes valls del Ter i Freser, i en alguns territoris d’Urgell (…), Pardines, a la vall de Ribes (…), no tenia a principis d’aquest segle una altra propietat particular que la casa i l’hort de cada veí.»
El llibre es pot comprar aquí. A la Biblioteca es pot descarregar un fragment del llibre en pdf, aquesta presentació i el primer capítol.
Presentació: Una realitat poc coneguda
Sovint la història està excessivament orientada a l’anàlisi del poder i les formes de dominació econòmica, sense donar gaire valor a algunes de les dinàmiques socials que han fet possible el desenvolupament de la societat, de l’economia i la política de cada país.
A Catalunya la industrialització i la formació d’una potent burgesia industrial va anar acompanyada de l’aparició de l’obrerisme i del renaixement de la política catalanista. L’acció de la burgesia ha polaritzat l’atenció al llarg del segle XIX i començament del segle XX, deixant en segon lloc la contribució de les classes populars al progrés d’una societat més justa i democràtica, així com la seva contribució al procés per la llibertat de Catalunya durant aquells anys.
Un dels factors que contribuí a la construcció de la identitat de les classes populars al començament del segle XX fou el desenvolupament de l’economia social a Catalunya, especialment entre 1898 i 1920, en particular les noves formes d’organitzacions obreres i populars com els ateneus, les cooperatives, els sindicats agraris i pòsits de pescadors i les associacions de tota mena. Continua la lectura de L’economia social catalana als inicis del segle XX. Cooperació, solidaritat i valors→
L’historiador Gaspar Feliu va publicar el 2010 «La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos» (Publicacions de la Universitat de València).
A continuació, podeu trobar alguns fragments del primer capítol del llibre, que s’anomena «La pagesia i els béns comunals». El capítol es pot descarregar sencer en PDF aquí. El llibre es pot comprar aquí.
Aquest any, s’ha parlat molt del poble pallarès de Tor i del cas no resolt de l’assassinat d’en Sansa. Ha estat a partir d’una sèrie de 3Cat realitzada per Carles Porta, periodista conegut pel programa Crims.
La sèrie comença explicant que, a finals del segle XIX, el veïnat de Tor va crear una societat de copropietaris, la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor, per posseir col·lectivament en un règim peculiar la muntanya del seu poble.
«Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània» és un llibre d’autoria col·lectiva, amb l’edició a cura de Joan J. Busqueta i Enric Vicedo, publicat el 1996 per l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
El llibre compta amb aportacions de Josep Maria Font i Rius, Josep Fernàndez Trabal, Rosa Congost, Mònica Bosch, Josep Maria Bringué i Portella, Cristina Montiel, Jacinto Bonales Cortés, Iñaki Iriarte Goñi, Antonio Ortega Santos, J. M. Neeson… entre molts altres.
Afirma Josep Fernández Trabal a «Béns comunals a l’edat mitjana. Un estat de la qüestió», un dels articles del llibre:
«Cal afirmar, d’entrada, que la qüestió dels “Béns Comunals als Països Catalans” (…) no ha merescut una atenció suficient per part dels medievalistes, contràriament a molts països del nostre entorn com Itàlia i França.»
La derrota del 1714 marca el daltabaix més clar de la història de Catalunya. «Todos sus fueros y privilegios quedan derogados y no hay màs fuero ni privilegio que la voluntad del rey». Escriu la Núria Sales a la «Història dels Països Catalans»: «Els mitjans per a exercir el govern propi foren destruïts. Edictes i amenaces anaren renovant durant anys la prohibició general de guardar armes, ni que fossin ganivets de punta, excepte que fossin encadenats a taula. Els únics no-nobles a qui es permeté l’ús d’armes foren paisans armats filipistes que havien de col·laborar en la repressió. Les defenses dels castells que no eren reials foren enderrocades, les muralles de moltes viles parcialment desguamides… (L’Espluga, Ciutadilla, Guimerà, Riudabella, Sarral, Rocafort, Conesa, l’Aleixar, l’Albi, Prades, Barberà, per citar-ne algunes). Als «sediciosos», els fou embargada la totalitat del seu patrimoni… És ben significatiu el cas de Jaume Fortuny, pagès de Bràfim, amb un «patrimoni» que comença i acaba amb la casa, el corral, un ruc, els estris de pagès i els més corrents de la casa d’un treballador.
Josep Vallverdú, al seu poemari «Pa de forment» (2020), inclou el poema «Pa encadenat»:
Tracteu el pa com un amic de sempre: el pa no es «talla», es llesca, si no és aplanat com aquell dels semites. «Prengué el pa, el partí i el donà als seus deixebles.» A les cases hi ha un ganivet gros que serveix per llescar el pa del dia. Anys ha feien, amb la punta del ganivet, una creu al pa, senyal de santedat. Vet aquí que un rei tirànic decretà la requisa de les armes, ganivets i tot, només es respectava el del pa… però manà que que fos reblat a la taula amb una cadena. Oi que a ningú agraden les cadenes? Doncs aquell rei no només encadenava el pa, també els súbdits amants de la llibertat. Tots els reis fins avui han fet semblantment, engrillonant els homes i les paraules. Que no ens falti el pa de cada dia.
–
Feu una ullada al vídeo «El Decret de Nova Planta contra el poder popular a Catalunya», fet amb un fragment del llibre «El comú català»:
La vida a les viles del segles IX i X era ben diferent a la de les vil·les romanes i de l’Antiguitat Tardana [31]. Per començar el concepte s’havia reconvertit durant l’Antiguitat Tardana per encabir-hi una nova realitat. La vila altmedieval feia referència a una comunitat de pagesos més que al tipus d’explotació clàssica romana. El terminio (el terme) de la vila reunia les diferents poblacions més o menys disperses que vivien entorn al mateix espai i que compartien els elements productius, com els prats, els boscos i les terres conreades. No cal veure en aquest esquema l’esquema d’una societat idíl·lica, sinó tan sols una forma d’organització que potenciava la presa comuna de les decisions que afectaven la vila. Pel que es pot extreure de la documentació, sembla ser que aquestes petites viles gestionaven els espais agrícoles de manera més o menys comuna –entre la comunitat les terres comunes, dins la família extensa les terres familiars– i existia, sembla, poca diferenciació social entre els veïns. Les franqueses aconseguides jugaven també a favor d’aquest fet, ja que estenien una noció de comunitat unida enfront al poder públic i, més endavant, contra els intents de senyorialització de les viles, que xocaven frontalment amb els interessos de la pagesia lliure.
L’Editorial Cauac acaba de publicar en PDF descarregable l’edició traduïda al castellà i ampliada d’«El comú català» de David Algarra Bascón, publicada el 2018:
Comenta Algarra a la nota inicial afegida al principi d’aquesta edició:
«Durant la correcció del mateix, he aprofitat per ampliar amb alguns nous detalls que he anat coneixent després de la publicació del llibre en català, així mateix he inclòs informacions de les poblacions que em van convidar a presentar el llibre i que no apareixien citades a l’original, com un acte de reciprocitat i reconeixement.»
Fragment de «Behind the Spanish Barricades», text publicat el 1936 per John Langdon-Davies, periodista corresponsal de guerra i autor d’una quarantena de llibres, publicat el 1936. La traducció al català, «Darrere les barricades», ha estat publicada el 2009 per Angle Editorial.
A la Biblioteca podeu descarregar el PDF del text en anglès.
El fragment sobre Port de la Selva pertany al primer capítol del llibre, a l’apartat «Comunisme pràctic».
S’han publicat vídeos d’alguns actes de la quarta edició del FESS Rural (Festival d’Economia Social i Solidaria Rural). Es poden veure a la seva web i canal de Youtube. A continuació en compartim dos.
Lo comunal al Pallars Sobirà
Trobada de veïns del Pallars Sobirà per conversar sobre els comunals als pobles de la comarca en l’actualitat i sobre la seva memòria viva sobre aquests.
Llista de participants: Carme Casa Cabaler d’Estaon, Montse casa Toniquet d’Arrós, Antonio casa Safalla de Llessui, Pepe de Ca’ pepa d’Estac, Maria de casa Miquel d’Estac, Nando de casa Peira de Benante, Miquel de Casa Macià de Roní, Andreu d’Esterri de Cardós i del Projecte Boscos de Muntanya, Anna Sentinella, veïna de Peramea i alcaldessa de Baix Pallars, Xavier Ródenas, enginyer forestal.
Arrós de Cardós, 10 de juny de 2023.
Gestió comunal: vivències del passat, present i futur
«En aquests pobles, a la post-guerra (…), tots els acords es prenien amb consensos. Reunien la gent als pobles, i que digués l’alcalde el que volgués. Lo que decidien los veïns, i lo havien de firmar, allò anava a missa.» [41:00]
Fragment d’«Arrelats al futur. L’economia social i solidària, una aproximació des de Ponent», text escrit per Ponent Coopera, que forma part del quadern «Al voltant de l’economia social i solidària», editat el 2019 per la Unitat Desenvolupament i Cooperació de la Universitat de Lleida.
Sobre recuperar la memòria, associacionisme agrari, treball col·lectiu per a la comunitat –per exemple, el treballa jova– i béns comunals.
Article de Rosa M. Bosch publicat a La Vanguardia el 9 de juliol de 2023, sobre un conflicte amb unes muntanyes veïnals d’Ansovell (Cava, Alt Urgell).
En molts casos, els veïns dels pobles van comprar col·lectivament terres que havien estat comunals anteriorment –i l’Estat va expropiar, privatitzar i vendre–, per tornar-les a utilitzar col·lectivament com a co-propietaris.
Ponència de Marc Garfella, de la cooperativa de treballs forestals Bosquerols, a la taula rodona «Economies comunitàries: resolent necessitats, sostenint el territori» de la X Fira d’Economia Solidària de Catalunya (Barcelona, 2021).
Alguns fragments de la xerrada:
«Fa més de vint anys que estic al sector forestal. He fet ordenacions de boscos comunals on m’he reunit amb els veïns, però ja fa més de deu anys que això no passa. Els béns comunals del nostre àmbit s’estan perdent. Quan faig l’ordenació del bosc comunal, fins fa quinze anys, em trobava amb els veïns. Fins fa deu anys, em trobava amb el regidor. Avui em trobo amb el funcionari del Departament d’Agricultura, que gestiona la comarca sencera. Ja no parlo ni amb el representant de l’ajuntament. Per tant, aquí hi ha una regressió absoluta del que és el bé comunal.»
«A València, a finals dels anys setanta, boscos comunals van ser venuts per ajuntaments democràtics a empresaris privats per fer urbanitzacions. Els pocs comunals que ens arriben al segle XX, segle XXI, encara estan en perill.»
Vídeo d’en Prem, ramader de la Garrotxa, denunciant la situació actual dels comunals que queden a la seva comarca. Publicat originalment al seu Instagram, el 5 de maig de 2023.
Fragments d’«Árboles de Junta y Concejo. Las raíces de la comunidad», llibre d’Ignacio Abella (Libros del Jata, 2015). Al llibre l’autor repassa la qüestió tractada en la major part de comunitats autònomes de l’estat espanyol una a una, així com en altres regions d’Europa –Bèlgica, França, País Basc francès, Itàlia, Portugal– i del món. A sota dels fragments compartim alguns vídeos de l’autor.
Abella és autor d’altres llibres sobre el tema com «La magia de los árboles. Simbolismo, mitos y tradiciones, plantación y cuidados» (2001), «La memoria del bosque: Crónicas de la vieja selva europea. Cultos y culturas, mitos, leyendas y tradiciones» (2007), «La memoria del paisaje: Pasado y futuro de un patrimonio común» (2016), «El bosque sagrado. Creencias, mitos y tradiciones de los pueblos cantábricos» (2017), «La cultura del tejo. Esplendor y decadencia de un patrimonio vital» (2020)…
Sinopsi d’«Árboles de Junta y Concejo»:
L’arbre com a lloc de trobada, com a centre de confluència entre paisatge i paisanatge, natura i cultura, política i administració. A partir de documents i testimonis de la tradició oral, Ignacio Abella indaga en la memòria d’una institució històrica, l’Arbre de Consell, un dels trets més significatius i paradoxalment més oblidats de la nostra història i identitat: vells roures, freixes, oms, teixos, moreres… que van ser centre geogràfic i neuràlgic de les nostres societats. Sota seu es van celebrar assemblees, parlaments i consells oberts en una espècie de «dendrocràcia» en la qual l’arbre era la capital, seu i símbol de tota una tradició profundament arrelada en gran part de la vella Europa. A través del seu estudi, aquest llibre és una crònica apassionant del nostre passat. És també una crida a la participació en un projecte de recuperació d’aquestes arrels, d’aquell patrimoni viu i irreemplaçable del qual no hem sabut conservar ni tan sols el record.
Introducció del Treball de Final de Grau (TFG) en Història de Marc August Muntanya Masana (Universitat de Girona, 2017). La historiadora Rosa Congost ha estat la tutora del treball.
L’edició en català està esgotada, podeu descarregar el llibre en pdf a la Biblioteca. El 2017 n’ha estat publicada una edició en francès. El tercer capítol ja el vam publicar a Reconstruir el Comunal.
Article de David Algarra publicat al número 42 de Caramella (abril-setembre 2020), revista de música i cultura popular. Sobre els boscos comunals als territoris de parla catalana: orígens, despossessió i actualitat.
Recomanem comprar la revista, aquest o altres números, que val molt la pena.
Breu fragment del llibre «La dona alada i les feres del Cardós», de Jan Lengua Doya i Blanca Doya Peroy (Edicions Salòria, 2018) i vídeo de la seva presentació a Ribera de Cardós (Pallars Sobirà). Al conte del llibre hi trobem el record de les formes d’ajuda mútua i vida comunitària que existien entre el veïnat, abans de l’abandonament massiu dels pobles. Afegim també alguns fragments d’«El comú català» que fan referència al Pallars.
El 2018 el Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà va publicar l’estudi «Béns comunals. Un sistema d’organització del passat per gestionar el present». Es pot descarregar a la Biblioteca.
Documental d’Atzur Produccions dirigit per Eulàlia Comas, publicat el 2014. Sobre les col·lectivitzacions obreres a la indústria catalana durant la guerra civil.
Fragment del discurs de Xavier Casademunt, diputat d’ERC, al Parlament de Catalunya, el 15 de maig de 1936. Sobre la Proposició de Llei relativa al rescat o readquisicó de béns comunals, per fer front als conflictes que hi havia sobre els comunals i el despoblament que patia el món rural català. Publicat per David Algarra al seu bloc, 28 de juny de 2018, el comentari inicial és seu.
Fragments de «La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble», llibre d’Isidre Corominas i Zaragoza, veí de Port de la Selva, pescador, artista, pintor i escultor. Sobre el cooperativisme de principis de segle XX al poble, que enllaçava amb les seves pràctiques comunals que venien «des de temps immemorials». El llibre, publicat el juliol de 2015 i escrit des de la passió, tracta diverses qüestions de la història d’aquest poble de l’Alt Empordà.
Fragment introductori de Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-1939, estudi d’Antoni Castells Duran, doctor en Ciències Econòmiques, publicat el 1993 per Hacer Editorial. Sobre l’experiència d’aquest intent aixafat, enmig d’una guerra, de posar sota gestió popular bona part dels recursos econòmics generals. Aquest juliol fa 80 anys que va començar l’aixecament militar que va desembocar en la guerra civil. El llibre sencer queda afegit a la Biblioteca.
Fragments de l’estudi «L’aprofitament dels béns comunals a Catalunya i la seva evolució jurídica, a propòsit del cas de l’estany de Banyoles», de l’advocat Lluís Pau i Gratacós, publicat el 2003. Sobre la història del darrer període de la fi dels béns comunals a Catalunya.
El document sencer de l’estudi es pot trobar a la Biblioteca.
Capítol d’«El comú català. La història dels que no surten a la història», estudi de David Algarra Bascón publicat el 2015. Sobre les formes i pràctiques d’ajuda mútua, solidaritat i treball col·lectiu, així com d’autodefensa, de les classes populars a Catalunya durant l’edat mitjana.
El llibre es pot comprar en diferents llibreries o descarregar en pdf a la Biblioteca.
Fragments de l’estudi «L’aprofitament dels béns comunals a Catalunya i la seva evolució jurídica, a propòsit del cas de l’estany de Banyoles», de l’advocat Lluís Pau i Gratacós, publicat el 2003. Sobre la història i la situació actual del recurs, utilitzat comunitàriament pels veïns des de temps immemorials. El document sencer de l’estudi queda afegit a la Biblioteca.
