Fragments d’«El Estado y su papel histórico», escrit de Piotr Kropotkin de 1906.
(…)
Anul·lar la independència de les ciutats; robar els gremis rics dels comerciants i dels artesans; centralitzar a les seves mans el comerç exterior de les ciutats i arruïnar-lo; apoderar-se de tota l’administració dels gremis i sotmetre el comerç interior, com també la fabricació de totes les coses fins i tot en els seus detalls menors a un núvol de funcionaris, i matar així la indústria i les arts; apoderar-se de les milícies locals i de tota l’administració municipal; aixafar els febles en profit dels forts per mitjà dels impostos, tot això va ser el paper que va exercir l’Estat naixent als segles XVI i XVII davant les aglomeracions humanes.
La mateixa tàctica va emprar, evidentment, amb la pagesia. Des de l’instant que l’Estat es va sentir amb forces per fer-ho, es va afanyar a destruir la comuna del poble, a arruïnar els pagesos que van caure a les seves mans i lliurar les terres d’aquestes comunes al saqueig. Els historiadors i els economistes a sou de l’Estat ens han ensenyat que, havent-se convertit la comuna del poble en una forma antiquada de la possessió del terreny que posava obstacles al progrés de l’agricultura, va haver de desaparèixer sota l’acció de forces econòmiques naturals. Els polítics i els economistes burgesos no han parat de repetir-ho fins als nostres dies, i fins i tot hi ha revolucionaris i socialistes –els que pretenen ser científics– que encara reciten aquesta fórmula convinguda, apresa a l’escola.
Mai no es va afirmar cap mentida tan odiosa com aquesta en la ciència. Mentida calculada, ja que la història és plena de documents per provar al qui vulgui conèixer-los –pel que fa a França només cal consultar Dalloz–, que la comuna del poble va estar primerament privada per l’Estat de tots els seus atributs: de la seva independència, del seu poder jurídic i legislatiu, i que després les seves terres van ser, o simplement robades pels rics amb la protecció de l’Estat, o bé directament confiscades per l’Estat.
Aquest robatori va començar a França a partir del segle XVI i va augmentar de grau durant el segle XVII. Des de 1659, l’Estat va prendre sota la seva tutela a les comunes, i només cal consultar l’Edicte de 1667, de Lluís XIV, per veure el robatori de béns comunals que es va efectuar en aquella època. «Cadascú s’ha arreglat al seu caprici… s’han repartit… per despullar les comunes s’han valgut del vinculament de deutes…», deia en aquest Edicte el «Rei Sol», i dos anys més tard aquest rei confiscava en profit propi totes les rendes de les comunes. A això és el que, en llenguatge soi disant científic, anomenen mort natural.
Es calcula que al segle següent, la meitat, almenys, de les terres comunals, se les va apropiar la noblesa i el clergat emparats per l’Estat. Malgrat tot, la comuna va continuar subsistint fins al 1787. L’assemblea del poble es reunia sota l’om, llogava les terres i distribuïa els impostos. Vegeu els documents que va reunir Babeau al seu llibre «El poble sota l’antic règim». Turgot va trobar a la província on actuava d’intendent que les assemblees eren massa tumultuoses i les va abolir en la seva intendència per substituir-les amb assemblees triades entre els més rics del poble. L’Estat va generalitzar aquesta mesura l’any 1787 en vigílies de la revolució. El mir va quedar abolit i els negocis de les comunes van caure així entre les mans d’alguns síndics elegits pels burgesos i camperols més rics.
La Constitució es va afanyar a confirmar aquesta llei el desembre de 1789, i els burgesos van substituir llavors els senyors en la despulla de les comunes i de la poca cosa que els quedava de terres comunals.
