Estudi de Dino Di Nella, Maria Carme Freixa i Bosch, Joan Casajoana i Vives, Ana Almeda Samaranch, Clara Camps Calvet, Elisabet Almeda Samaranch i Ignasi Bernat Molina. Publicat als «Annals 2023-2024» del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.

L’estudi es pot descarregar aquí.

RESUM DE L’ESTUDI:

Existeix una llarga controvèrsia sobre les immatriculacions de béns immobles fetes a través de les denominades «certificacions eclesiàstiques», un artefacte tècnic-jurídic del dret administratiu registral franquista que ha permès a l’Església catòlica creure que pot autoatribuir-se la propietat de nombrosos béns sense aportar títols de propietat vàlids. A partir de la publicació dels llistats oficials d’immatriculacions per part de la Generalitat de Catalunya (2020) i el Govern espanyol (2021), el debat sobre la legitimitat d’aquestes inscripcions s’ha intensificat. No obstant això, les dades disponibles són incompletes i no permeten una individualització clara dels béns per a una eventual reclamació per part de les entitats locals. Aquest treball presenta una detallada i precisa anàlisi del procés d’immatriculació de béns immobles portat a terme al Ripollès, posant en valor la protecció del patrimoni comunal i el treball associatiu característic de la vida quotidiana al món rural, ja que molts d’aquests béns han estat gestionats històricament per la comunitat i formen part de la seva memòria i identitat col·lectiva. Per a aquesta finalitat, es compartiran resultats d’un projecte de recerca dut a terme per un equip intersectorial i multidisciplinari que pertany a diverses entitats.

• Notícia a El9Nou: Un estudi xifra en 281 les possibles immatriculacions de l’Església al Ripollès

«“La gran majoria són béns comunals que no es poden ni comprar ni vendre perquè pertanyen al poble des de fa segles”, explica Dino Di Nella, codirector de l’informe.»

• Pàgina web de la Plataforma catalana per la Recuperació dels Béns Immatriculats

• Estudi sobre la immatriculació de béns immobles a favor de l’Església catòlica a Catalunya entre 1946 i 2015 (2020)

«Colectivismo y tradición en el municipio de Rabanales», estudi de Pedro Gómez Turiel, publicat el 2017, sobre aquest municipi de Zamora. Es pot descarregar en PDF aquí.

Un antecedent de referència d’aquest estudi és «Costumbres comunales de Aliste» (Santiago Méndez Plaza, 1900), estudi sobre un poble veí, premiat en un dels concursos de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas sobre «dret consuetudinari i economia popular».

Fragments de «Federalismo. Estructura y dinámica federal», text de Félix Carrasquer Launed, pedagog i escriptor llibertari, escrit el 1979. Publicat el 2018 per l’Editorial Descontrol. El llibre es pot descarregar en PDF aquí.

(…) a Astúries, Lleó, Aragó i Castella essencialment, els municipis van conservar extenses muntanyes comunals i que molts poblats van poder federar-se lliurement per a l’ajuda recíproca. Va ser així com a les comarques pageses es van conservar pràctiques federalistes durant segles: es reunia la gent del municipi a l’atri de l’església, o a la plaça de la ciutat, i es distribuïen les terres cultivables en lots equitatius cada any, per tal que cada família tingués la part corresponent d’acord amb els braços hàbils de què disposava per conrear-la. I així, els joves en casar-se podien emancipar-se de les seves famílies d’origen i, amb el seu treball, organitzar lliurement la seva vida.

«I no només distribuïen el terreny en parcel·les sinó que donaven a cadascú l’oportunitat de portar els seus animals a les deveses del comú, i quan algun pare de família estava malalt, els altres cultivaven el seu pegujal o recollien la seva collita en un gest de solidaritat realment admirable que encara perdura en alguns petits pobles» [36].

Tot això, que l’Església i els nobles van anar retallant incessantment mitjançant robatoris abusius [37], i els reis amb donacions iniqües, va desaparèixer finalment amb la tristament famosa llei de Desamortització de Mendizábal, i altres que la van precedir, i en virtut de les quals moltes d’aquelles terres municipals, o montes blancos, van ser venudes amb altres del clergat. Pretenien que les compressin els treballadors del camp que no tenien per mal menjar. Amb quins diners? No se’ls va concedir cap crèdit i els rics terratinents, amb altres de la nova burgesia, es van apoderar dels camps. Aleshores, els pagesos, desposseïts dels seus predis i camps del Comú, van quedar en la misèria més espantosa. D’aquest eloqüent passat federalista del nostre món rural, se’n troben retalls admirables a l’obra de Joaquín Costa ja citada.

(…)

Les comunes vilatanes, que van començar sent lliures, encara que després van ser sotmeses pels senyors feudals o el rei, es van desenvolupar segons normes federals d’autogestió i suport mutu, ja que encara que no hi hagués un igualitarisme total hi havia moltes riqueses en comú i tot es resolia en l’assemblea del poble. Vicens Vives, referint-se a una vila castellana ens diu entre altres coses [72]: «El terme es dedicava als següents usos: la defesa, o sigui la devesa, on pasturaven els bovins; el cotus, bosc on es caçava; la mesta, –nom que va assolir importància en la vida econòmica castellana–, on es portava a pasturar els ramats d’ovelles i, finalment, la piscaria, és a dir llacs o rius, on l’aprofitament de la pesca era col·lectiu». Tot això, igual que les parcel·les de cultiu, es redistribuïa periòdicament per tal que cada família tingués les terres que pogués cultivar per satisfer les necessitats amb el seu propi esforç; encara que el més important que els municipis han de reconquerir és la seva autonomia per poder gestionar lliurement la vida cívica i econòmica de cada població.

Però a partir de mitjans del segle XIV, els antics consells de Castella i altres regions, nomenats pel poble, van ser substituïts per altres designats pel rei o els seus representants mitjançant ordres reials. Va ser així com l’autoritat central va acabar amb l’autonomia dels pobles i com aquests van quedar subordinats i regits per decrets que venien de lluny i que no sabien res de les necessitats i aspiracions d’aquests municipis. Això queda corroborat amb les apreciacions de Zancada [73] quan escriu: «Entre els diversos factors que van contribuir poderosament a la dignificació i millora del municipi, hi figura un element comú que va afavorir intensament el desenvolupament d’aquestes organitzacions populars. Aquest element que disposava de grans energies, va ser l’associació professional de la població artesana, que actuava com a contrapès contra la tirania dels barons feudals i sota l’empara de la qual l’artesà va aconseguir fer respectar els seus drets».

Aquesta intencionalitat de sotmetiment i tirania es veu diàfanament al Decret de Felip V, quan va sotmetre Catalunya i li va treure els seus Furs. Així va dictaminar per al nomenament dels nous ajuntaments [74]: «Quedan extintos y abolidos todos aquellos congresos, Juntas, consejos o ayuntamientos que en los lugares de Cataluña en numeroso concurso de personas solían congregarse al toque de campana, trompeta o voz o bien en otra cualquier forma refundiéndose en ellos toda la representación de aquel pueblo, y siendo estos numerosos concursos de gente regularmente perniciosos al estado, quedan totalmente abolidos y extintos y refundido todo el poder que ellos antes ejercían en las personas del bayle y regidores; cuyo nombramiento pertenece a nos y real audiencia». El to despòtic del decret ens eximeix de tot comentari.

NOTES:

[36] Costa, Joaquín. «Colectivismo agrario en España».

[37] Aquests robatoris per part dels senyors, els reis i l’Església, es van fer a esquenes del «Fuero de León» que establia: «Quien vendiera raíz de concejo, pierda tanta a tal raíz al concejo; a quien la comprare, pierda el precio y deje la heredat».

[72] Vives, Vicens. Óp. cit.

[73] Zancada, Práxedes: El Obrero en España. Barcelona: Maucci, 1902. Pág. 44.

[74] «L’Onze de Setembre i Catalunya». Barcelona: Undarius, 1976

«Tradición y resiliencia en el país sículo», article de Gemma Miralda publicat el 12 d’octubre del 2025 a la revista «7K». Es pot llegir sencer aquí.

«A l’interior de Transsilvània, lluny del turisme, la comunitat sícula protegeix la identitat amb un model comunal ancestral. El seu secret és la gestió sostenible dels béns comunals: pastures, boscos, aigües i patrimoni a través de l’òrgan de govern, el Közbirtokosság (“domini públic”, en hongarès). Ens endinsem en aquesta comunitat tan antiga com desconeguda per entendre els seus secrets i trobar alternatives a l’homogeneïtat del segle XXI.»

«Un model que persisteix entre els sículs i no dista tant del que va existir a les societats primitives d’Euskal Herria abans de ser “colonitzades”. S’organitzaven a través de batzarrak, l’assemblea on es debatien les decisions col·lectives, i de l’auzolan, treball comunitari al voltant dels béns comunals. El llibre “Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca”, d’Itziar Madina i Sales Santos, descriu com aquestes formes d’organització es van mantenir a Euskal Herria (…)»

«Durant el comunisme (1948-1989) les terres van ser nacionalitzades i els documents es van amagar en diferents racons del poble. Csava els mostra amb delicadesa i, amb la veu tremolosa, confessa que mai no va imaginar que algun dia servirien per restablir l’autogestió de la seva comunitat.»

Gemma Miralda també ha fet les fotografies de l’article «Transylvania may hold the secret to a long and happy life» de Brett Martin sobre el mateix tema, publicat el 19 de juny de 2025 a National Geographic.

Fragments d’una entrevista a Isabel Mellén, historiadora, a Radio Euskadi del 25/07/2021.

«A nivell popular, es coneix molt molt poc l’edat mitjana.»

«Moltes de les coses que des del present diem sobre les dones del passat són absolutament falses»

«La història, com a disciplina, diguem que es refunda en el segle XVIII amb la Il·lustració, i són els il·lustrats, que és un moviment bastant misogin, inaugura un nou patriarcat (…)»

«Hem omplert l’edat mitjana d’una sèrie d’estereotips (…) que moltes vegades ens impedeixen veure la realitat»

Sobre la participació de les dones als «concejos abiertos» i assemblees populars medievals:

❀ Régine Pernoud a «Para acabar con la Edad Media»:

«El quadre que sorgeix d’aquests documents ofereix més d’un tret sorprenent, ja que veiem, per exemple, com les dones votaven igual que els homes en les assemblees urbanes o a les dels municipis rurals.»

Reflexions de Lluís Maria Xirinacs. Fragment extret de Fragment de «Filosofia i pràctica
de la no-violència. Les seves capacitats i estratègies en processos de transformació social». Transcripció d’un curs seu de tres dies a La Plana (Bages), agost de 2001.

«Us recomano que sapigueu mirar sempre el món per damunt dels amics, perquè sinó el món es converteix en aquell mundillo petitet, que nosaltres trobem tan bé, i que ens permet de condemnar sempre la resta del món. Al sistema li encanta que aquesta dimensió col·lectiva que tots tenim no arribi a formar la comunitat de veritat. Posat que no la fem, perquè el que busquem sols és l’amistat, aleshores cadascú busca el camí que es tria. En la comunitat no pots triar allò de què et responsabilitzaràs i allò de què no. L’altre, en la parella, és com és. El barri, el municipi, també. Et toca gent que t’agrada i gent que no. A la comunitat hi ha amics i enemics i cal fer comunitat amb ells. Doncs bé, la gent s’envolta d’uns quants amics i l’energia individual sobrant no la gasta en comunicar amb els enemics. Simplement els ignora i la consumeix exclusivament amb els amics. Amb aquesta actitud, el món es divideix en un grup d’amics superconeguts, que no coneixen l’exterior. Els amics del grup creuen que tot el món ha de ser com ells pensen i, és tan diferent, tan terriblement diferent! Que equivocat és el món! Caldria tota una sèrie de consells per tal que l’amistat no degeneri en amiguisme.»

Fragments de «Crisi camperola i revolta carlina», article de l’historiador Josep Fontana publicat el 1980 al número 10 de la revista «Recerques: història, economia, cultura». L’article es pot descarregar sencer aquí.

«Durant molts d’anys els historiadors han utilitzat interpretacions molt superficials del fenomen carlí.»

«Penso, però, que ens convé de distingir entre “el partit carlí” –el nucli de cortesans, militars, eclesiàstics i altra genteta que s’organitzaren per a lluitar per un canvi polític a Espanya– i, per altra banda, les masses camperoles que els seguiren en la lluita contra un enemic comú.»

«Això no significa, però, que els camperols siguin una massa estúpida, manejada pel clero com els plau, ans al contrari. La prova és que aquest mateix clergat no els podrà convèncer, en aquests anys d’aliança, per tal que paguin els delmes puntualment. La defensa integrista de la fe expressa en el món rural elements d’un marc d’«economia moral» –si se’m permet d’usar el terme thompsonià– i els ajuda a legitimar les seves reivindicacions específiques, de classe.»

«Perquè resulta que aquests camperols que se senten encara identificats amb els carlins i que associen a ells la defensa de les seves formes de vida i deIs seus interessos de grup (…) A aquests carlins el rei sembla importar-los ben poc. I és que una cosa era el carlisme deIs partidaris de don Carlos i una altra cosa molt distinta el dels camperols.»

📚 28 llibres recomanats en relació als béns comunals i el comunalisme, en ordre cronològic de publicació:

❀ Historia de la propiedad comunal (Rafael Altamira, 1890)

❀ Colectivismo agrario en España (Joaquín Costa, 1898)

❀ Derecho consuetudinario y economía popular de España (Joaquín Costa, 1902)

❀ Bienes comunales (Alejandro Nieto García, 1964)

❀ La desamortización civil en Navarra (Rafael Gómez Chaparro, 1967)

❀ El marco político de la desamortización en España (Francisco Tomás y Valiente, 1971)

❀ Historia de la propiedad comunal en Navarra (Felipe Esquíroz Armendáriz, 1977)

❀ Los desiertos de la cultura. Una crisis agraria (Santiago Araúz de Robles, 1979)

❀ Tierra y sociedad en Castilla. Señores, «poderosos» y campesinos en la España del siglo XVI (David E. Vassberg, 1986)

❀ El gobierno de los comunes. La evolución de las instituciones de acción colectiva (Elinor Ostrom, 1990)

❀ El sistema político concejil en la provincia de León (Laureano M. Rubio Pérez, 1993)

❀ Democracia directa municipal, concejos y cabildos abiertos (Enrique Orduña Rebollo, 1994)

❀ Usurpación de tierras y derechos comunales en Sevilla y su «Tierra» durante el siglo XV (María Antonia Carmona Ruiz, 1995)

❀ Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània. Sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans (autoria col·lectiva, 1996)

❀ La guerrilla española y la derrota de Napoleón (John Lawrence Tone, 1999)

❀ Bienes comunales: propiedad, arraigo y apropiación (autoria col·lectiva, 2002)

❀ Historia de la Propiedad en España. Bienes comunales, pasado y presente (autoria col·lectiva, 2002)

❀ La democracia y el trifundo del Estado (Félix Rodrigo Mora, 2010)

❀ Auzolanaren kultura. Iraganaren ondarea orainaren lanabesa, etorkizunaren giltza (Jasone Mitxeltorena, 2011)

❀ Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca (Sales Santos Vera i Itziar Madina Elguezabal, 2012)

❀ Batzarra, gure gubernua (Pablo Sastre Forest, 2013)

❀ Las vecindades vitorianas. Una experiencia histórica de comunidad popular preñada de futuro (Egin Ayllu, 2014)

❀ Vidas a la intemperie. Nostalgias y prejucios sobre el mundo campesino (Marc Badal, 2015)

❀ El comú català. La història dels que no surten a la història (David Algarra Bascón, 2015) [edició ampliada en castellà: 2018]

❀ La memoria del paisaje. Pasado y futuro de un patrimonio común (Ignacio Abella Mina, 2016)

❀ Mancomunidade: uma terra livre sem estado (Joám Evans Pim, 2019)

❀ El comunal (Félix Rodrigo Mora, 2022)

❀ Derecho consuetudinario y democracia directa (Félix Rodrigo Mora, 2022)

📚 Molts es troben en PDF aquí: Biblioteca

Fragments de «L’Enracinement» de Simone Weil (1943). L’edició en castellà del llibre, «Echar raíces», es pot descarregar aquí i a la Biblioteca.

Arrelar és potser la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en virtut de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de futur. Participació natural, és a dir, induïda automàticament pel lloc, el naixement, la professió, l’entorn. L’ésser humà té necessitat de generar múltiples arrels, de rebre la totalitat de la seva vida moral, intel·lectual i espiritual als mitjans de què forma part naturalment.

Els intercanvis d’influències entre diferents mitjans són tan indispensables com l’arrelament a l’entorn natural.

(…)

Seria en va apartar-se del passat i només pensar en el futur. És una il·lusió perillosa fins i tot creure que és possible. L’oposició entre passat i futur és absurda. El futur no ens aporta res, no ens dóna res; som nosaltres els qui, per construir-lo, ho hem de donar tot, donar-li la nostra pròpia vida. Ara bé: per donar cal posseir, i nosaltres no tenim una altra vida, una altra saba, que els tresors heretats del passat i digerits, assimilats, recreats per nosaltres mateixos. De totes les necessitats de l’ànima humana, cap de més vital que el passat.

L’amor pel passat no té res a veure amb una orientació política reaccionària. La revolució, com qualsevol activitat humana, pren tot el vigor d’una tradició. Marx ho va comprendre així quan, en fer de la lluita de classes l’únic principi d’explicació històrica, va enfonsar aquesta tradició en els temps més llunyans. A principis d’aquest segle, poques coses a Europa estaven més a prop de l’edat mitjana que el sindicalisme francès, únic reflex entre nosaltres de l’esperit dels gremis. Les febles restes d’aquest sindicalisme són les espurnes que cal avivar amb més urgència.

(…)

El passat destruït no es recupera mai. La destrucció del passat potser és el més gran dels crims.

El proper dijous 24 d’abril l’associació La Bulla organitza un cinefòrum amb el documental «En todas as mans» (Diana Toucedo, 2015) a Santa Coloma de Farners (La Selva).

Tindrà lloc a les 18.30h a la Biblioteca Joan Vinyoli. Ens veiem allà!

Sinopsi del documental:

Les muntanyes veïnals en mà comuna són un patrimoni silenciós a Galícia, un patrimoni que durant centenars d’anys ha configurat les relacions humanes amb la naturalesa. «En todas as mans» s’apropa a diverses comunitats buscant històries personals que mobilitzen i creen projectes al marge de la norma, amb una repercussió social, política, econòmica, mediambiental i cultural sense comparació a Galícia. Homes i dones dedicats, amb total implicació, a la lluita per l’autogestió de la muntanya, equilibrant la balança, sempre dèbil, de la tradició i la modernitat, però amb un fons comú de valors que els uneix i els omple de coratge per mantenir-se ferms i impertorbables al costat de les seves muntanyes.

Fragments d’«El Estado y su papel histórico», escrit de Piotr Kropotkin de 1898 o 1906. L’article sencer es pot descarregar a la Biblioteca.

(…)

Anul·lar la independència de les ciutats; robar els gremis rics dels comerciants i dels artesans; centralitzar a les seves mans el comerç exterior de les ciutats i arruïnar-lo; apoderar-se de tota l’administració dels gremis i sotmetre el comerç interior, com també la fabricació de totes les coses fins i tot en els seus detalls menors a un núvol de funcionaris, i matar així la indústria i les arts; apoderar-se de les milícies locals i de tota l’administració municipal; aixafar els febles en profit dels forts per mitjà dels impostos, tot això va ser el paper que va exercir l’Estat naixent als segles XVI i XVII davant les aglomeracions humanes.

La mateixa tàctica va emprar, evidentment, amb la pagesia. Des de l’instant que l’Estat es va sentir amb forces per fer-ho, es va afanyar a destruir la comuna del poble, a arruïnar els pagesos que van caure a les seves mans i lliurar les terres d’aquestes comunes al saqueig. Els historiadors i els economistes a sou de l’Estat ens han ensenyat que, havent-se convertit la comuna del poble en una forma antiquada de la possessió del terreny que posava obstacles al progrés de l’agricultura, va haver de desaparèixer sota l’acció de forces econòmiques naturals. Els polítics i els economistes burgesos no han parat de repetir-ho fins als nostres dies, i fins i tot hi ha revolucionaris i socialistes –els que pretenen ser científics– que encara reciten aquesta fórmula convinguda, apresa a l’escola.

Mai no es va afirmar cap mentida tan odiosa com aquesta en la ciència. Mentida calculada, ja que la història és plena de documents per provar al qui vulgui conèixer-los –pel que fa a França només cal consultar Dalloz–, que la comuna del poble va estar primerament privada per l’Estat de tots els seus atributs: de la seva independència, del seu poder jurídic i legislatiu, i que després les seves terres van ser, o simplement robades pels rics amb la protecció de l’Estat, o bé directament confiscades per l’Estat.

Aquest robatori va començar a França a partir del segle XVI i va augmentar de grau durant el segle XVII. Des de 1659, l’Estat va prendre sota la seva tutela a les comunes, i només cal consultar l’Edicte de 1667, de Lluís XIV, per veure el robatori de béns comunals que es va efectuar en aquella època. «Cadascú s’ha arreglat al seu caprici… s’han repartit… per despullar les comunes s’han valgut del vinculament de deutes…», deia en aquest Edicte el «Rei Sol», i dos anys més tard aquest rei confiscava en profit propi totes les rendes de les comunes. A això és el que, en llenguatge soi disant científic, anomenen mort natural.

Es calcula que al segle següent, la meitat, almenys, de les terres comunals, se les va apropiar la noblesa i el clergat emparats per l’Estat. Malgrat tot, la comuna va continuar subsistint fins al 1787. L’assemblea del poble es reunia sota l’om, llogava les terres i distribuïa els impostos. Vegeu els documents que va reunir Babeau al seu llibre «El poble sota l’antic règim». Turgot va trobar a la província on actuava d’intendent que les assemblees eren massa tumultuoses i les va abolir en la seva intendència per substituir-les amb assemblees triades entre els més rics del poble. L’Estat va generalitzar aquesta mesura l’any 1787 en vigílies de la revolució. El mir va quedar abolit i els negocis de les comunes van caure així entre les mans d’alguns síndics elegits pels burgesos i camperols més rics.

La Constitució es va afanyar a confirmar aquesta llei el desembre de 1789, i els burgesos van substituir llavors els senyors en la despulla de les comunes i de la poca cosa que els quedava de terres comunals.

(…)

A Bèlgica, a Alemanya, a Itàlia, a Espanya, trobem els mateixos procediments. En una forma o altra, l’apropiació personal de les terres, abans comunals, va ser gairebé totalment perpetrada als anys cinquanta d’aquest segle. De les seves terres comunals els pagesos només han guardat alguns pocs trossos.

Vídeo fet amb fragments de llibres de Joaquín Costa, Rafael Altamira, Gaspar Feliu, Teresa Vinyoles, Enrique Orduña, David Algarra…

Cançó: El Guisote del Tío Benito (El Pony Pisador)

Il·lustració de l’inici: Trementinaires recollint les herbes al bosc (Oriol García i Quera)

Els llibres de les cites que apareixen al vídeo:

❀ Colectivismo agrario en España
❀ Historia de la propiedad comunal
❀ La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos
❀ Història de les dones a la Catalunya medieval
❀ Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània
❀ El comú català. La història dels que no surten a la història

«Comunalismos en la historia», segon bloc del congrés «Sentido comunal. Comunalismos y decrecimientos», que va tenir lloc a Vic el 25 de gener de 2025.

Amb ponències de Joám Evans Pim –autor de «Mancomunidade: uma terra livre sem estado»–, Itziar Madina Elguezabal –co-autora de «Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca»– i Antonio Ortega Santos –autor de «La tragedia de los cerramientos. Desarticulación de la comunalidad en la provincia de Granada»–.

Fragments de l’article «A cop de rierenc», d’Ivan Bustamante i Galera, publicat al número 3 de la revista «17190 UniverSalt» (juny de 2012).

(…)

Els terrenys que Salt anava guanyant esdevenien comunals i quedaven a disposició dels veïns a través d’un franc concedit pel Comú, equivalent a l’ajuntament de l’època.

(…)

D’aquesta manera es va crear una economia pagesa de subsistència ben diversificada, on la majoria de la població disposava d’un camp de secà al sud del terme, un hort prop de casa, un altre camp de regadiu i un tros de pastura. Els nous terrenys comunals, entre la Sèquia i el Ter, tenien un paper cabdal per garantir una certa independència respecte als terratinents, ja que la propietat dels altres camps es concentrava en unes poques famílies.

A banda dels canvis en relació a la terra, també es van anar diversificant els aprofitaments preindustrials a la pròpia Sèquia. Al segle XVIII, les moles dels molins fariners ja no estaven soles, hi havia batans en molins drapers per batre els teixits, donant-los consistència, i fargues amb martinets per martellejar el ferro o l’aram roents, conferint-los forma.

(…)

El 1855 va tenir lloc també la desamortització de Madoz, basada en una llei en compliment de la qual el Comú de Salt es va haver de vendre les terres. Els horts i camps de regadiu van ser adquirits pels qui ja els cultivaven i de fet s’hi va formalitzar l’ús privatiu que ja s’hi practicava des de feia anys i que n’havia anat deixant exclosos els qui no tenien un franc. En el cas de la devesa, de gran extensió i declarada indivisible, 132 saltencs es van organitzar per fer-ne una compra conjunta i després repartir-se-la, amb la finalitat d’evitar que caigués en mans d’algun terratinent adinerat. Amb aquests processos doncs, la propietat va quedar molt repartida, però es va aguditzar la dificultat d’accés a la terra dels qui no en van poder participar, que es van veure abocats a treballar a les fàbriques.

El creixement de les fàbriques va continuar el seu procés i amb la construcció del Veïnat per part dels treballadors, els obrers van començar a menar els camps de Les Guixeres, que es van transformar també en horta familiar. La disposició d’un hort de subsistència per part de la majoria de treballadors de les fàbriques de Salt va facilitar el seguiment de les vagues a la població, donant una gran força al moviment obrer local durant la primera meitat del segle XX.

(…)

El dissabte 14 de desembre participem a la jornada «Passat, present i futur de la gestió forestal a la Terreta», organitzada per Usnea RP i l’Escola Agrària del Pirineu. Tindrà lloc a Sapeira, al Pallars Jussà (poble actualment dins el terme municipal de Tremp).

Usnea RP és un projecte col·lectiu agroecològic de Sapeira que ha guanyat el Premi Emprius 2024.

Els dies 9 i 10 de novembre tindrà lloc la 2a Àgora Pallaresa, organitzada aquesta vegada a Vilamitjana (Pallars Jussà).

El dia 9 participem a la tarda des de Reconstruir el Comunal, a l’espai «Vers la individualització: pràctiques, infraestructures i vincles des del comú».

Trobareu en aquesta pàgina web un formulari per inscriure’s als àpats i un dossier de lectures.

«Un paraíso en el infierno. Las extraordinarias comunidades que surgen en el desastre», llibre de Rebecca Solnit del 2009, publicat en castellà per l’editorial Capitán Swing.

El llibre original en anglès es pot descarregar en PDF aquí i a la Biblioteca.

Després d’un desastre, sigui provocat per l’home o per la natura, ¿les persones es tornen altruistes, enginyoses i valentes? Què fa que les noves comunitats i els nous propòsits que sorgeixen entre les ruïnes i les crisis siguin tan feliços? I què revela aquesta alegria sobre els desitjos i possibilitats socials normalment insatisfets?

Solnit explora aquest fenomen, observant grans calamitats com el terratrèmol del 1906 a San Francisco, l’explosió del 1917 que va destruir Halifax, el terratrèmol de la Ciutat de Mèxic del 1985, l’11-S a Nova York i l’huracà Katrina a Nova Orleans. El més sorprenent sobre els desastres no és que tanta gent estigui a l’alçada de les circumstàncies, sinó que ho faci amb alegria.

«Un paraíso en el infierno» és una investigació sobre els moments d’altruisme, enginy i generositat que sorgeixen enmig del dolor i la catàstrofe.

Fragments de l’Epíleg:

«La història del desastre demostra que la majoria de nosaltres som animals socials, afamats de connexió, així com de propòsit i significat.

(…) La societat civil és la que té èxit, no només en una demostració emocional d’altruisme i d’ajuda mútua, sinó també en una concentració pràctica de creativitat i recursos per afrontar els reptes.

Només aquesta força dispersa d’innombrables persones que prenen innombrables decisions és adequada per a una crisi important. Una de les raons per les quals els desastres amenacen les elits és que el poder passa a la gent sobre el terreny de moltes maneres: són els veïns els qui responen en primer lloc i els qui munten les cuines i les xarxes improvisades per reconstruir-les. I demostra la viabilitat d’un sistema dispers i descentralitzat de presa de decisions. Els mateixos ciutadans en aquests moments constitueixen el govern, l’òrgan de decisió en funcions, com la democràcia sempre ha promès i rarament ha complert.»

Els dies 27, 28 i 29 de setembre tindran lloc les III Jornades d’Història Crítica d’Escornalbou, a Duesaigües (Baix Camp). Organitzades pels Amics de la Història Social d’Escornalbou.

Amb xerrades molt interessants com «El procés col·lectivitzador a Catalunya», «Entorn els orígens de la Comuna del Camp»…

Taller d’iniciació a la jota, teatre, concert de la cantautora Sílvia Tomàs…

Més informació: x.com/escornahistoria

Feu una ullada al programa complet, al cartell:

El divendres 6 de setembre tindrà lloc la xerrada-debat «Comunalisme en la nostra història» a Can Tonal de Vallbona, projecte social i comunitari situat a Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental). Anirà a càrrec de Pol Font, impulsor de Reconstruir el Comunal.

La xerrada es farà a les 18h, en el marc dels «Campiments» que s’organitzen a Can Tonal. Per assistir a la xerrada no cal estar participant als «Campiments», però aquests són oberts a tothom qui es vulgui inscriure.

El dissabte 13 de juliol tindrà lloc el Vè Festival de l’Economia Social i Solidària Rural. Es farà a Vallfogona de Riucorb (Camp de Tarragona), i el seu eix temàtic serà la defensa del territori enfront els macroprojectes.

El programa d’enguany inclou la xerrada «Una institució comunal de la Catalunya nova: la Comuna del Camp», a càrrec de L’Hora del Cargol. Tindrà lloc a les 17.30h. També es podrà veure durant tot el dia l’exposició «La Comuna del Camp 1305-1716».

La Comuna del Camp va ser una confederació dels més de 120 comuns locals del Camp de Tarragona, una enorme xarxa de defensa dels interessos dels pobles per protegir-se del centralisme i el poder senyorial.

A la Biblioteca podeu descarregar l’article «La Comuna del Camp, la història d’una institució medieval per descobrir» (Guillem Puig Vallverdú, 2017). I al canal de Youtube podeu veure el vídeo «La COMUNA del CAMP. 400 anys en contra del poder senyorial».

Recordem que l’any passat, el FESS Rural 2023 es va fer a Sort i va tenir com a eix temàtic el comunal. Podeu veure aquí vídeos de dos actes sobre el tema que es van fer.

A finals del segle XIX i principis del XX, en l’àmbit acadèmic del moment, a partir de treballs referents com «Colectivismo agrario en España» i «Derecho consuetudinario y economía popular de España» de Joaquín Costa, es va generar un corrent dins l’acadèmia d’interès sobre aquestes qüestions.

Entre 1897 i 1918, la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas va convocar 21 concursos de treballs sobre la temàtica «dret consuetudinari i economia popular». S’hi van presentar 50 memòries i se’n van premiar 22. Ho expliquen molt bé Pablo Ramírez i Manuel Martínez a «La historia del derecho en la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas. Los concursos de derecho consuetudinario» (2017).

Aquí hi ha les 22 obres premiades en aquests concursos, algunes es poden descarregar en PDF:

❀ Costumbres de derecho y economía rural consignadas en los contratos agrícolas usuales en las provincias de la península española, agrupadas según los antiguos reinos (Zoilo Espejo, 1897)

❀ Costumbres comunales de Aliste (Santiago Méndez Plaza, 1897)

❀ Derecho consuetudinario y economía popular de la provincia de León (Elías López Moran, 1897)

❀ Cultivo del azafrán, hornos de poya, gañanes. La Solana (Ciudad Real) (Juan Alfonso López de la Osa, 1897)

❀ Derecho consuetudinario y economía popular de las provincias de Tarragona y Barcelona, con indicaciones de las de Gerona y Lérida (Victorino Santamaría y Tous, 1897)

❀ Derecho consuetudinario de Vizcaya (Nicolás Vicario y de la Peña, 1897)

❀ Costumbres en las Pithiusas (Víctor Navarro, 1897)

❀ El derecho consuetudinario de Galicia (Manuel Lezon, 1901)

❀ Costumbres administrativas de la autonomía vascongada (Nicolás Vicario y de la Peña, 1901)

❀ Derecho consuetudinario y economía popular de la provincia de Alicante (Rafael Altamira y Crevea, 1903)

❀ Derecho consuetudinario y economía popular de la provincia de Segovia (Gabriel Mª Vergara y Martín, 1907)

❀ Estilos consuetudinarios y prácticas económico-familiares y marítimas de Galicia (Alfredo García Ramos, 1908)

❀ Arqueología jurídico-consuetudinaria-económica de la región gallega (Alfredo García Ramos, 1910)

❀ Formas típicas de guardería rural (Tomás Costa Martínez, 1910)

❀ Estudio acerca de la institución del riego en Elche y origen de sus aguas (Pedro Ibarra y Ruiz, 1912)

❀ Derecho consuetudinario y economía popular de la provincia de Murcia (Mariano Ruiz-Funes García, 1914)

❀ Prácticas de derecho y de economía popular observadas en la villa de Añora (Antonio Porras Márquez, 1914)

❀ Contratos especiales sobre cultivo y ganadería en Aragón (Pedro de la Fuente Pertegaz (1915)

❀ Los contratos matrimoniales en Navarra y su influencia en la estabilidad de la familia (Hilario Yaben Yaben, 1915)

❀ Apuntes para la historia jurídica del cultivo de la ganadería en España (Tomás Costa Martínez, 1916)

❀ Los heredamientos capitulares en Cataluña (Pedro de la Fuente Pertegaz, 1917)

❀ Los comunes de villa y tierra y especialmente el del Señorío de Molina de Aragón. Otras instituciones de derecho consuetudinario y economía popular de la misma comarca (Francisco Soler y Pérez, 1918)

El divendres 7 de juny hi haurà un acte a Riudaura (la Garrotxa) que inclourà la xerrada «Comunals: passat i present».

Hi participarà un representant del projecte Transhumància per la Vida, Marc August Muntanya –pastor de Riudaura i autor del TFG «Usos comunals de la terra a la Catalunya moderna, segles XVI-XVIII»– i Pol Font –impulsor de Reconstruir el Comunal–.

L’acte tindrà lloc de 17h a 19h al local social de Riudaura.

També hi haurà una xerrada sobre aquest projecte de la Transhumància i un sopar (cal fer reserva). L’endemà al matí s’esmorza i se surt amb el ramat transhumant.

Feu una ullada al cartell:

instagram.com/transhumanciaxlavida

x.com/TranshumaXViure

Vídeo d’en Prem de maig de 2023:

Xerrada de Pol Font a la «Jornada pel pastoreig i la tracció animal», organitzada per Pastorxs en Resistencia, que va tenir lloc a Can Masdeu, espai de cooperació comunitària de Collserola (Barcelona), el 24 de març de 2024.

Per un error tècnic, parts de la xerrada han quedat tallades fora del vídeo. Una part al minut 29:48, una al minut 39:25 i una al final, quan acaba el vídeo.

Les diapositives de la xerrada es poden descarregar aquí.

Si voleu organitzar una xerrada-debat sobre el tema, poseu-vos en contacte:
reconstruirelcomunal@gmail.com

La jornada va incloure una demostració de tracció animal per part de membres de l’Associació Catalana de Tracció Animal i l’Escola de Tracció Animal Moderna, un dinar boníssim amb crestó a càrrec del projecte Cabra Catalana, la projecciódel documental «Pastorxs en Resistencia. El oficio hoy en Cataluña», una altra xerrada molt interessant i concerts de Sílvia Tomàs i Opoloh.

El divendres 15 de març l’Associació EcoNau organitza la jornada «Visca el comunal!» a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Si voleu assistir, us podeu inscriure aquí.

A la primera part, Pol Font, impulsor de Reconstruir el Comunal, participarà amb la ponència «Comunalisme en la nostra història».

La segona part tractarà sobre «Propostes per a un futur comunal», i també hi participarà l’Ariadna Tremoleda, membre de Mas Les Vinyes i de Fundació Emprius.

L’acte començarà a les 17.30h i tindrà lloc al local de l’associació (Polígon 24, Parcel·la 25, Sector Santes Creus, L’Ametlla de Mar).

Sobre l’associació: «Som un grup de persones productores, transformadores, cuineres, ambientalistes que creiem en i volem la recuperació i la regeneració de la terra. Ens hem associat a l’EcoNau per promoure la producció, processament i elaboració de productes derivats de cultius autòctons.»

Dues escenes del primer capítol de la sèrie «Gran Nord», del director Jesús Font i Urgell, emesa a TV3 el 2012 i el 2013. La sèrie es pot veure a la web de TV3.

El dissabte 17 de juny tindrà lloc a Sort (Pallars Sobirà) el FESS Rural, festival de l’economia social i solidària rural.

El lema d’aquesta quarta edició és «Construïm sobiranies, recuperem el fer comú».

Ens han convidat a participar com a Reconstruir el Comunal a la taula rodona de les 16h: «Gestió comunal: vivències del passat, present i futur».

Ens veiem allà!

fessrural.cat
twitter.com/fessrural
instagram.com/fessrural_

El dissabte 22 d’abril ens han convidat a participar en una jornada a Castellserà (Urgell), on parlarem del projecte divulgatiu Reconstruir el Comunal.

També hi participarà la Fundació Emprius, i altres projectes interessants.

La xerrada-debat començarà a les 16h.

L’historiador José-Miguel Lana Berasain va publicar l’any 2014 l’article «“Esta especie de socialismo campesino… manso y tranquilo”. Un estado de la cuestión desde la historia rural española».

El nom de l’article ve per una cita del Preàmbul d’una llei de José Echegaray, del 1872, quan era ministre de Foment, publicada al número 272 de «La Gaceta de Madrid» (antecedent del «Boletín Oficial del Estado»). Echegaray va ser Premi Nobel de Literatura el 1904 i també va ser ministre d’Hisenda.

José Miguel Lana Berasain té publicats molts articles sobre el tema comunal, i ha coordinat amb la historiadora Rosa Congost l’obra «Campos cerrados, debates abiertos. Análisis histórico y propiedad de la tierra en Europa (Siglos XVI-XX)».

Tres episodis del programa de ràdio «La Linterna de Diógenes» sobre els béns comunals, emesos l’abril de 2015.

Comunals – I – Sistemes d’ús i gestió de recursos comunals a l’Europa Moderna

Comunals – II – Boscos i tancaments

La Gran Obra de la Propietat. La consolidació de la propiedad privada moderna

David Algarra, autor d’«El comú català. La història dels que no surten a la història» al programa de ràdio «Màximum Clatellot» d’en Roger Peàlez, amb l’historiador Orland Mena. Publicat el 9 d’octubre de 2022, originalment a Ivoox.

twitter.com/maximclatellot
facebook.com/MaximumClatellot

El 12 de març David Algarra va fer una xerrada sobre «El comú català. La història dels que no surten a la història» a l’ermita de Santa Maria de Gallecs (Mollet del Vallès, Vallès Oriental).

Comentava Algarra, sobre l’acte i el dibuix del cartell:

«Per cert, el dibuix del pintor i amic Miquel Cazaña és una representació de l’assemblea dels comuns de Parets, Mollet i Gallecs que feien sota els roures d’en Manent, un lloc equidistant de les tres parròquies. Fer una xerrada en un entorn rural tan peculiar com Gallecs era un somni.»

Vídeo de Canal Camp Notícies sobre l’exposició «La Comuna del Camp (1305-1716). 400 anys en contra del poder senyorial», del Centre d’Estudis Selvatans. 8 d’octubre de 2014.

A la Biblioteca podeu descarregar l’article de Guillem Puig Vallverdú, historiador del CES, «La Comuna del Camp, la història d’una institució medieval per descobrir».

Més informació: twitter.com/ComunadelCamp

Entrevista al programa «La clau de la nostra història» emès a ETV el 14 de novembre de 2018.

Entrevista al programa «7 dies» emès a EL9TV el 2 de desembre de 2016.

Acte públic el proper divendres 8 d’octubre a Sant Jaume Sesoliveres (Piera, Anoia), a les 20h al Local Social de l’associació de veïns: «Reconstruir el Comunal. Recuperant la nostra història més digna per afrontar el futur».

Des de Reconstruir el Comunal ens fem ressò d’aquestes jornades interessants:

«(…) La devastació i espoliació del camp i dels territoris de muntanya sembla que no té aturador: l’agroindústria, el turisme, l’acaparament de terres, la mercantilització de l’agroecologia, la urbanització capitalista i les seves urbanitats, l’ofec de l’Estat amb les seves normatives… Malgrat i enfront d’aquest procés, a les ruralitats escampem utopies concretes, utopies en acció: podem conjugar una relativa desconnexió amb la confrontació (difícil) vers el Mercat i l’Estat? Podem tenir cura dels llocs que habitem? Podem recuperar la ruralitat com a manera de viure des de l’autonomia?»

Rehabitem les ruralitats

Les Llosses, 18 i 19 de setembre

rehabitemlesruralitats.org

twitter.com/ruralitats