Fragments de l’article «A cop de rierenc», d’Ivan Bustamante i Galera, publicat al número 3 de la revista «17190 UniverSalt» (juny de 2012).
(…)
Els terrenys que Salt anava guanyant esdevenien comunals i quedaven a disposició dels veïns a través d’un franc concedit pel Comú, equivalent a l’ajuntament de l’època.
(…)
D’aquesta manera es va crear una economia pagesa de subsistència ben diversificada, on la majoria de la població disposava d’un camp de secà al sud del terme, un hort prop de casa, un altre camp de regadiu i un tros de pastura. Els nous terrenys comunals, entre la Sèquia i el Ter, tenien un paper cabdal per garantir una certa independència respecte als terratinents, ja que la propietat dels altres camps es concentrava en unes poques famílies.
A banda dels canvis en relació a la terra, també es van anar diversificant els aprofitaments preindustrials a la pròpia Sèquia. Al segle XVIII, les moles dels molins fariners ja no estaven soles, hi havia batans en molins drapers per batre els teixits, donant-los consistència, i fargues amb martinets per martellejar el ferro o l’aram roents, conferint-los forma.
(…)
El 1855 va tenir lloc també la desamortització de Madoz, basada en una llei en compliment de la qual el Comú de Salt es va haver de vendre les terres. Els horts i camps de regadiu van ser adquirits pels qui ja els cultivaven i de fet s’hi va formalitzar l’ús privatiu que ja s’hi practicava des de feia anys i que n’havia anat deixant exclosos els qui no tenien un franc. En el cas de la devesa, de gran extensió i declarada indivisible, 132 saltencs es van organitzar per fer-ne una compra conjunta i després repartir-se-la, amb la finalitat d’evitar que caigués en mans d’algun terratinent adinerat. Amb aquests processos doncs, la propietat va quedar molt repartida, però es va aguditzar la dificultat d’accés a la terra dels qui no en van poder participar, que es van veure abocats a treballar a les fàbriques.
El creixement de les fàbriques va continuar el seu procés i amb la construcció del Veïnat per part dels treballadors, els obrers van començar a menar els camps de Les Guixeres, que es van transformar també en horta familiar. La disposició d’un hort de subsistència per part de la majoria de treballadors de les fàbriques de Salt va facilitar el seguiment de les vagues a la població, donant una gran força al moviment obrer local durant la primera meitat del segle XX.
(…)
